les vaques, com els humans als toros, em miren des de la barrera
Del 3-12-10 al 06-12-10
una passejada per la VIA DE LA PLATA EXTREMENYA
Aprofitant el pont de la constitució espanyola (gràcies, Espanya, per una festa vostra que gaudim a la nostra nació catalana), vaig voler fer unes etapes caminant, de la Via de la Plata, partint de Càceres, per tenir el privilegi de caminar també per aquelles terres, per gaudir del camí de Santiago per Extremadura, i també, per veure i trepitjar el terreny que ens trobarem el proper any, el Gerard i jo, quan tornem amb les bicicletes, a continuar la nostra particular Via de la Plata en bici.
Com sempre, per gaudir dels millors preus en el transport, els bitllets els vaig treure amb força temps d'antelació, sobre el dia 10 d'Octubre. Després, els canvis que vaig haver de fer, per avançar la tornada, em varen incrementar els costos. Però es igual, perquè encara que els bitllets els hagués tret només amb una setmana de temps, l'avançament l'hagués fet igual, per tant, els costos per canvis de bitllets els hagués tingut igual, encara més cars, ja que els bitllets d'avió i tren, quan més a la vora els compres de la data del viatge, més cars resulten. Per altre banda, com veurem, els canvis han respost a uns avançaments del dia de retorn, per tant, aquestes despeses (només despeses de canvis, no increments de preu dels bitllets), han sigut molt inferiors, comparant-les amb el cost diari d'estada al lloc, entre menjars, hostals, etc.
També tenia una certa indecisió; vaig caminant o vaig en bicicleta? Finalment, em vaig decidir per anar-hi caminant, per varis motius, però que potser, els més importants siguin el fet de caminar per aquelles terres, com deia abans, comprovar en primera persona les sensacions que es senten en aquella solitud, en aquelles terres extremes i dures, gairebé deshabitades, i també, per mantenir l'exclusivitat de l'ús de la bicicleta en aquesta ruta, amb el Gerard. Per la Via de la Plata en bicicleta, vaig amb el Gerard, o no vaig.
Això si, caminant tens una sensació afegida, i es, en certa manera, el passar per el costat d'aquelles vaques i bous negres, amb aquella pinta, amb aquelles banyes que impressionen de veritat, que et miren i se't posen de front, com dient allò de “a veure si tens nassos d'acostar-te més”.
Com sempre, els dies previs me'ls passo mirant informació d'altres pelegrins, d'albergs, d'hostals. També aquesta vegada he mirat molt horaris d'autobús. Jo tenia com a objectiu arribar a Salamanca, (després d'un primer canvi que vaig fer fa uns dies, passant d'acabar a Astorga, a acabar a Salamanca), i mirava continuament autobusos que em portessin a aquesta ciutat, des de diferents poblacions.
Com sempre, em costa molt decidir-me amb l'equipatge. Finalment, també com en totes les sortides, porto un motxilla plena fins dalt, amb jerseis, polars, etc, molta cosa “per si fa fred”, “per si plou”, etc. Després, men adono que no cal portar tanta roba, que molta ni la trec de dins la motxilla, que quan camines amb la motxilla plena, tanta roba posada et molesta, comences a suar i el pes, t'acaba passant factura, en forma de cansament, dolor a les espatlles, dolor lumbar.
03-12-10
l'Elvira i el Gerard m'acompanyen a l'aeroport, i després se'n van a Les Cases d'Alcanar, ja que avui ens instal·len les portes noves, perquè a causa d'unes inundacions per unes pluges que van haver-hi el passat mes de Juliol, es van espatllar i la companyia d'assegurances de l'immoble, ens les canvia totes.
Ja amb la targeta d'embarcament a les mans, i la motxilla facturada, me'n vaig a prendre un tallat al mateix bar on vam esmorzar el Gerard i jo el mes de Juliol passat, quan començàvem la nostra Via de la Plata i ens dirigíem a Sevilla.
En aquell moment, pensava que potser no l'hauria d'haver fet aquest viatge, que potser l'hauria d'haver guardat per fer-lo amb ell. Però no se, es com si el temps se'm acabés, com si aviat, per un motiu o altre, ja no pogués fer aquestes caminades, aquestes rutes per el camí de Santiago. Es com si tingués pressa per fer aquestes coses. Estic planificant el viatge del proper estiu, fins i tot, justament per aquesta mena de “angoixa”, ja he tret els bitllets d'avió, però al mateix temps, tinc por per si alguna cosa ens ho pot impedir.
Esperem que no, que el dia 21 de Juliol del 2011, el Gerard i jo continuem la nostra ruta.
vaig colar amb aquest avió
L'avió ha sortit a la seva hora i ha anat seguint un angle recte, baixant primer seguint la linea del mediterrani, i, a l'alçada del delta de l'Ebre, ha girat cap a la dreta, en direcció Madrid. Quan volàvem per sobre del mar, pensava en lo molt a la vora que estaria en aquell moment de l'Elvira i el Gerard, jo aquí dalt i ells allà abaix, en direcció a Les Cases. Potser estaria a 8-10 quilòmetres d'ells?.
Des de l'avió, he vist el Pirineu completament nevat, de la mateixa manera que la Serra del Guadarrama, ja a la vora de Madrid.
Aquesta vegada, recollir la motxilla de les cintes, m'ha costat més estona de lo normal. Seguidament, m'he dirigit a la recerca del Metro, per anar a l'estació dels autobusos.
Quan planificava aquesta sortida, després de treure el bitllet de l'avió, anava a treure el del tren, però els horaris eren dolents. Partint de l'hora que arribava a Madrid, hauria d'agafar un tren que arribaria a Càceres a les 19,50 h.
Aleshores se'm va ocórrer mirar quines connexions hi hauria amb autocar, i vaig veure que els horaris eren millors que anar amb tren, per tant, em vaig decidir per l'autobús, per millor horari i també per millor preu.
Llàstima que quan vaig treure el bitllet d'avió, en lloc d'agafar el de les 07,00 del matí, vaig agafar el de les 08,35, perquè aleshores, en lloc de reservar l'autobús Madrid – Càceres, de les 14,00 hores, hagués pogut agafar el de les 11,30.
Després d'agafar tres línies de metro diferents, i veure les cares dels pobres madrilenys, dos dies després que el FCB els guanyés per 5-0, cares tristes i desencaixades, vaig arribar a l'estació a les 11,15 h. Vaig dirigir-me a les taquilles per intentar avançar l'hora de sortida, però malauradament, l'autocar de les 11,30 estava ple. Així que no vaig tenir més remei que quedar-me per allà. Vaig deixar la motxilla a la consigna, però no vaig tenir ganes d'anar-me'n a donar un tomb per Madrid. Em vaig estar a l'estació, assegut, esperant l'hora, primer de dinar, i després de marxar.
Mentre esperava, em vaig fixar en una botiga de Orange, on venien mòbils per 15 euros, amb 12,00 euros de càrrega a la targeta. Son mòbils d'usar i llençar, i m'ho vaig estar pensant en comprar-me'n un, per evitar posar en massa evidencia el meu htp, que per la seves característiques d'última generació, pot descobrir les ànsies robatòries de més d'un. No obstant, vaig rebutjar la idea, perquè es possible que amb un mòbil així, no tingui cobertura a tot arreu, i aleshores, hagués sigut una despesa inútil.
El fet de no poder agafar el bus de les 11,30 h, ja m'ha suposat un primer entrebanc; avui no podria començar a caminar des de Càceres, perquè arribant sobre les 18,15 h, era impossible posar-se a caminar, tenint en compte que a les 18,30 ja es fa fosc. Així que en aquell moment, i gràcies al mòbil amb Internet, vaig trobar el telèfon de l'hotel D. Fernando, on havíem estat el Gerard i jo, però coses del turisme!, avui la habitació valia 70 euros més iva. Al protestar, recordant-los que el passat estiu, vam estar-hi dues persones i costava 50 euros, em van dir que si, però que avui començava un pont molt llarg, on esperaven gran afluència de turistes, i clar, que es temporada alta.
Total, que rebutjada la idea de l'hotel, aleshores vaig trucar a l'alberg de Càceres, on em van reservar lloc. Aquests albergs de la Junta d'Extremadura, son públics (no només per pelegrins), i es poden reservar. Tenen bones instal·lacions, cobren uns 15 euros, però això es bo, perquè depura bastant la gent que s'hi inscriu.
Després de dinar un menú al restaurant de la mateixa estació (paella i pollastre), i de solucionar uns temes de corber, a les 14,00 h, he agafat l'autobús de la companyia AVANZABUS, en direcció a Càceres. Com que vaig reservar fa dos mesos, tenia el seient número 1, o sigui que, davant de tot.
I justament, aquest seient, que a priori sembla el millor, te un inconvenient, i es que com estàs darrera mateix del conductor, davant teu tens com una pared de metacrilat, muntada per aïllar-lo, que no et permet ni estirar les cames.
Com dic, el trajecte dura una mica més de quatre hores. Ens hem aturat a Talavera, Navalmoral de la Mata, Trujillo i Càceres.
foto presa a l'estació d'autobusos de Navalmoral de la Mata.
Passades les 18,00 h, hem arribat a Càceres. A la mateixa estació he preguntat per quin autobús hauria d'agafar, per anar a la zona dn es troba l'alberg, i m'ho han dit, l'autobús número 8. Fins i tot, ja al carrer, l'he vist que arribava i he volgut muntar, però aleshores el conductor m'ha fet veure que anava a agafar-lo en sentit contrari. Que m'esperés uns 10 minuts, que tornaria a passar, ara si en el bon sentit.
Aleshores he tornat a canviar d'opinió. Si em quedo a Càceres, per demà m'espera una jornada de 35 qms ( Càceres – Casar, 13 qms, - massa petita - i Casar – embassament d'Alcàntara, 22 qms), potser massa per el primer dia. Volia evitar el que m'ha passat altres vegades, que començo molt fort, que faig 45 o 50 qms el primer dia i després en pago les conseqüències, en forma de butllofes.
Així que de fet, mentre el bus arribava al final del seu trajecte i començava de nou, per passar per davant de l'estació, he trucat a un hostal de Casar per saber si tenien habitació. Al dir-me que si, he reservat, i aleshores al mateix home que uns minuts abans l'he preguntat per l'autobús número 8, l'he preguntat per quin bus s'ha d'agafar per anar a Casar. M'ho ha dit, sortia al cap de 15 minuts, concretament a les 19,00 h, des del moll 5, així que decidit, anul·lava la reserva de l'alberg de Càceres, i me'n anava a Casar.
Així que a les 19,00, vaig agafar el bus de Casar. A la sortida de l'estació anava sol, encara que abans de deixar la ciutat, per la zona de la plaça Major, van pujar un grup de nenes.
Quan vaig arribar a Casar i vaig preguntar per l'hostal al bar de l'estació, em van dir que m'havia passat de llarg, que estava uns 6 qms enrere, i que demanés al xofer de l'autobús que tornava a Càceres, que em deixés pujar i em portés fins a l'entrada de l'hostal, cosa que vaig fer. El xofer, molt amable, no em va voler cobrar un altre bitllet.
En aquest hostal, em va atendre un paio molt antipàtic, sense gens de feeling per atendre amablement clients. Als pocs minuts, un altre personatge em va acompanyar fins a la meva habitació, situada en un altre edifici. Era com els motels de les pelis americanes, que les habitacions estan una al costat de l'altre, a nivell del terra.
Això si, només d'entrar, aquell home em va fer comprovar si la calefacció (un radiador) funcionava. Sí que funcionava.
En aquell moment, sobre les 20,30 h, vaig adonar-me del problema que els controladors aeris havien causat, en una vaga salvatge, deixant tot l'espai aeri espanyol sense avions. L'Elvira m'ho havia dit una estona abans per telèfon; quasi tots els controladors, van deixar els seus llocs de treball, plantant-lo tot, deixant penjats tots els avions, que, a partir d'aquell moment, no podien ni aterrar ni enlairar-se. Tot això, a les portes mateix d'un dels “ponts” més llargs del calendari espanyol, deixant a centenars de milers de viatgers penjats.
Dies després, el govern espanyol els va posar a treballar, sota la vigilància dels militars.
Molta sort vaig tenir en volar al mati.
L'habitació semblava un iglú, feia un fred que pelava. Vaig estirar el sac de dormir i vaig posar les mantes per sobre. Aquella nit no passaria fred, tot i que l'efecte del radiador era mínim, gràcies a la muntanya de mantes que em posaria sobre el sac.
Després me'n vaig anar a sopar. Com que estava a Casar, de primer vaig demanar provar el formatge de Casar, molt típic. Es un formatge molt olorós que es menja calent, sucant-lo en pa. Quan vam tornar el Gerard i jo el Juliol passat, vam portar-ne, per casa i per la Mari. De segon, em van portar costelles de be, molt dures.
Ja a la meva cambra, per televisió vaig anar seguint el tema de la vaga. Com gaudien al canal Intereconomia, de ultra dreta, veient un enèsim problema per el president del govern.
En fi, poc després, a dormir.
dia 04-12-10
CASAR DE CÀCERES – EMBASSAMENT D'ALCÀNTARA, 23 qms
de fet, son uns 29 qms, perquè la nit l'he passat a L'hostal ENCINAS, a uns 6 qms abans de Casar.
Al bar de l'hostal, on he esmorzat, he demanat segellar la credencial i m'han dit que no tenien segell. Ja dic, aquest home, que es el mateix que em va rebre ahir al vespre, gens amable.
Al marxar, potser per tractar de ser amable, després de negar-me el segell, al tornar-me el canvi, em va dir “ES UN PLACER”, una frase feta que es diu de manera automàtica, i li vaig contestar “PUES PARA MI NO ES NINGÚN PLACER”, per no atendre'm en el tema del segell.
A aquestes hores, sobre quarts de nou del mati, feia bastant fred, encara que havia sortit el sol. Mirant el camp, es veia aquella rosada gelada, que denota baixes temperatures.
Aquesta part, fins a Casar, la vaig fer caminant per una mena de carril bici asfaltat.
el carril bici, abans d'entrar a Casar de Càceres
Es a dir, de moment, des de Càceres, fins a l'hostal ENCINAS, primer es carretera pura i dura, i a partir de l'hostal, carril bici, encara que es un carril asfaltat, per la marge dreta de la carrereta.
Vaig trobar-me amb una grup de porcs negres, abans d'entrar a Casar.
Ja dins el poble, i després de les fotografies de rigor, primer vaig entrar a un forn, a comprar-me unes pastes, i després a un súper, a comprar unes llaunes de tonyina i uns pans, per tenir reserva en cas de necessitat. Havia llegit que a l'alberg de l'embassament, no feien menjars i que calia fer aquesta ruta preparat, perquè entre mig no hi ha cap bar ni res.
També, abans d'abandonar el poble, vaig entrar a l'ajuntament (oh, dissabte i amb personal!!), i em van segellar la credencial. Em van parlar molt be de l'alberg del poble. El vaig veure i al menys per fora, sembla en bon estat. Llàstima que potser ahir al vespre podia haver-m'hi passat.
l'alberg de Casar de Càceres,
Ja amb la compra feta, i la credencial segellada, vaig iniciar la travessa, que em portaria a l'embassament d'Alcàntara.
A la foto, l'ermita de Santiago, sortint de Casar.
A partir d'aquí comença una lleugera, però permanent pujada, per un camí molt agradable, molt fàcil de fer en bicicleta.
Aviat, el camí es transforma en una mena de safari, trobant-me animals de forma contínua.
A partir d'una construcció rodona de pedra, ens anem trobant amb moltes cancel·les, portes d'entrada i sortida a propietats privades, finques plenes d'animals bovins, vaques, vedells, ovelles, totes soltes, que caminen al seu ritme, que passes per el seu costat i n'hi s'immuten.
Més aviat jo mateix, veient aquelles banyes tant grans, sobre els caps d'unes vaques negres, que semblen bous, que la veritat, em feien bastant de respecte. De tants que en trobava, desitjava fermament que arribés la cancel·la de sortida, i respirar tranquil·lament.
Estem caminant per una zona alta, molt solitària, sense arbres, ni cases. Només, de tant en tant, alguna nau ramadera.
Aquesta es una part autèntica de la Via Romana original, com ho demostren la quantitat de mil·liaris (peces cilíndriques fetes en pedra, de l'època romana, que indicaven llocs i distàncies). En trobem per tot arreu.
Això son mil·liaris romans, en aquest cas, amuntegats.
Algú va nomenar aquest espai, com un “cementiri” de mil·liaris.
Quan portava uns 10-12 qms caminats, vaig aturar-me una estona, a trucar a l'Elvira i a descansar una mica. En aquest moment, ja es veia, allà al final, l'embassament, i fins i tot, més enllà, es veia el poble de Cañaveral, on dinaria l'endemà.
El camí, ample i fàcil, cada vegada es va estrenyent més, fins que arriba a una bifurcació; quan anem amb les bicis, haurem de seguir recte, per anar a trobar-nos amb la carretera 630, ja que a partir d'aquell moment, agafant el camí original, que surt a la dreta, es impossible seguir-lo muntats en la bici. Tots dos porten fins a la carretera, encara que aquest, una mica més endavant.
Finalment, vaig arribar a la carretera. Em vaig posar a la banda de l'esquerra. En primer lloc, vaig travessar el riu Almonte, i pocs quilòmetres després, el riu Tajo. Tots dos rius, desemboquen a l'embassament d'Alcàntara, inaugurat l'any 1969.
creuant el pont sobre el riu Almonte, i a la vista l'embassament d'Alcàntara
caminant per el pont del riu Tajo, em vaig endur un petit ensurt, ja que un camió que venia de front no em va veure i circulava massa a la vora de les baranes. Ell mateix es va endur un bon ensurt.
Justament, quan vaig arribar a l'alçada de l'alberg, com que no veia el cartell, vaig seguir les fletxes, que s'endinsen per la muntanya.
Em va semblar tant estrany, que em va fer trucar per telèfon al contacte, un tal Andrés, qui em va guiar fins l'alberg.
No obstant, al arribar-hi, vaig veure que estava tancat. Vaig tornar a trucar, i aleshores va venir una noia, la hospitalera, a obrir-me.
Molt amablement, em va dir que en el preu, 15 euros, entrava també un servei de rentadora, i li vaig donar el jersei, per rentar-lo.
Aquest es un alberg molt nou, amb molt bones instal·lacions. Fins i tot estic pensant en fer-lo servir per la primera nit, quan vinguem amb el Gerard.
l'alberg de l'embassament d'Alcàntara
Després d'una bona i reconfortant dutxa, i de menjar-me una de les llaunes de tonyina, vaig anar a donar una volta, per la zona de l'embassament, perquè volia veure les restes del pont romà. La hospitalera em va dir que només podria veure'l, si l'endemà seguia per la carretera, cosa que vaig rebutjar, perquè el meu pla era, en tot moment, comprovar com estava el camí, per quan vinguem l'any que ve.
En aquest alberg no hi ha servei de menjars, però pots comprar-lo en llaunes, o congelat, i escalfar-te'l al micro ones. Em vaig demanar una llauna de cigrons a la madrilenya, que em vaig fer al vespre.
Per l'esmorzar, la hospitalera, que es diu Patricia, ens va deixar prou cafè i llet, per preparar-lo nosaltres mateixos l'endemà.
Sobre les 20,00 h, van arribar quatre dones, que després d'instal·lar-se, se'n van anar a sopar a Càceres. La Patricia, després de rebre-les, se'n va anar a casa seva, una mica més abaix de l'alberg, al costat mateix del llac i em va deixar una targeta, per si havia de trucar-la per alguna cosa.
O sigui que a partir d'aquell moment, tot l'alberg era per mi sol. Mentre veia el partit de futbol del RM per TV, em vaig preparar el sopar, els cigrons a la madrilenya. Estaven força bons. També, com que estava sol, vaig aprofitar per escalfar-me una mica de llet al microones, utilitzant una de les tasses preparades per l'esmorzar de l'endemà. Teòricament això no ho podia fer, perquè aquelles tasses estaven preparades per l'esmorzar, però mira, al cap i a la fi, després d'usar-la, la vaig rentar be i la vaig deixar ben neta. A més, la llet estava a la nevera, a la nostra disposició.
L'embassament, des de l'alberg.
dia 05-12-10
EMBASSAMENT D'ALCÀNTARA – GRIMALDO, 20 qms
Aquesta nit ha sigut molt tempestuosa, amb força vent i pluges. Jo, a la meva llitera, dins el sac i sota un nòrdic fantàstic, no he passat gens de fred. M'he aixecat sobre les 04,00, a “descarregar” i m'he tornat a dormir com un angelet. M'he aixecat sobre les 08,00 h, després d'una bona estona de mandra, perquè, es que a més, encara es veia fosc fora.
Quan m'he aixecat, m'he trobat amb una de les dones que van arribar ahir al vespre, que es feia creus que jo seguís caminant. Son aquestes urbanites, que no saben anar a cagar sense utilitzar el cotxe.
Després de prendre'm el meu cafè amb llet i una de les pastes que em vaig comprar a Casar, he començat la segona etapa. El cel estava molt tapat, i fins i tot de tant en tant, queien unes gotes de pluja. Només sortir de l'alberg, i travessar la carretera, el camí es torna a enfilar, per un camí que, d'entrada, serà difícil fer-lo muntats en la bici. Haurem d'empentar una estona, caminant, perquè el desnivell es important. No obstant, tampoc es massa tros.
El camí es transforma en una passejada preciosa.
Això si, abans d'arribar a Cañaveral, després de travessar un altre cancel·la, es travessa per un camp ple de bous, negres, que m'han acollonit de debò. No hi havia arbres, ni tanques, res. Tenia por que algun d'ells veiés algun perill i m'ataqués, però per sort res, he passat tranquil·lament, sense cap problema. Fins i tot els he filmat.
Ja diuen les guies que aquestes vaques i els bous que et vas trobant, no son perillosos. Lògicament, la qüestió es no molestar-los. I evidentment, si hi ha vedells, ni acostar-s'hi, perquè les mares son molt vigilants dels seus petits. No et fan res, però et miren, vigilants.
Al sortir d'aquesta propietat, ha començat a ploure més intensament, i m'he volgut posar l'impermeable, però del vent que feia, se'm a trencat del tot.
En un moment donat, m'he trobat amb un cartell que indicava, cap a l'esquerra, Cañaveral, i cap a la dreta, seguir el camí, passant el poble de llarg. Aleshores m'he estimat més anar al poble, a menjar i a descansar una mica.
Cañaveral.
M'he aturat a menjar-me un bon entrepà de truita de xoriço al bar de l'hostal Màlaga, i des d'allà he trucat a l'alberg de Grimaldo, per saber si estava obert.
aquest es el pont de St. Benet, del segle XIV
Després d'un bon descans al bar, he reiniciat la meva marxa.
Primer, he seguit una bona estona per la carretera. He passat per un lloc on, gràcies als ajuts de la CEE, aquest ajuntament ha fet una mena de passeig, on s'hauran gastat la tira, total per res, perquè es un passeig, ja fora del poble. Qui anirà a passejar per un lloc que no te cap atractiu? Es allò del disposem de pressupost, doncs ens el gastem.
Arriba un moment en que aquesta via asfaltada, et porta fins a una cruïlla, on està la ermita del St. Cristòfol. Aquí hi ha dues possibilitats. Seguir per el camí, que es transforma en una pujada amb molt desnivell, o seguir per la carretera. Crec que es millor la opció del camí, que es la que vaig agafar, inclòs fent-la en bici. Es cert que hi ha una pujada impossible de fer-la en bici, s'ha de posar el peu al terra i empentar, però després, quan s'arriba dalt, es travessa per un preciós bosc de pins. Potser son 150 mts de forta pujada, però ja dic, després be un bon camí, planer, per el mig del bosc.
aquesta pujada l'haurem de fer empentant la bici.
Aquest camí, acaba en una petita pista asfaltada, que s'ha de seguir fins a trobar una carretera, la qual s'ha de seguir cap a la dreta. Allà està el port dels Castanyers. També es pot arribar en bici, des de Cañaveral, però es això, la carretera es més avorrida.
Dalt del port, al costat mateix d'un club, torna a aparèixer una cancel·la, que, travessant-la, es camina per un camí, preciós, un bosc de pins i oliveres, fantàstic.
molt bonic aquest bosc.
No obstant, arriba un moment en que tornes a caminar per el costat de més bous i vaques, amb vedells, que et provoquen cert nerviosisme.
Aquesta vegada, potser perquè eren grans i perquè tenien vedells, però jo estava mig acollonit, amb moltes ganes de travessar, de nou, la cancel·la que em posava a l'altre banda del perill. Es que a més, ells estan al mig mateix del camí, no enllà, no, aquí, al camí. Per on passo jo? Doncs per el costat, clar.
Finalment, i després d'una bona pujada, he arribat a Grimaldo. De seguida he trobat el bar Grimaldo, on m'he pres dues coca coles. La mestressa, la senyora Adela, m'ha acompanyat fins l'alberg.
Hi havia un hoste amb molt mala pinta.
Aquest alberg no es de pelegrins, hi entra qualsevol, i la veritat, aquell home que s'amagava, no m'agradava gens.
Tampoc em semblava correcte el manteniment d'aquell alberg. D'acord que es gratuït, que si vols, pagues el que vols, si es que vols pagar, però això no justifica, un alberg sense calefacció, sense aigua calenta a la dutxa, que no tanquen be les portes. Estirat al llit, ja que en un principi m'havia instal·lat, pensava en el fred que passaria aquella propera nit.
Així que, com que era aviat, les 16,00 h, i a les 17,30 h, passava un autobús, he pensat en marxar a un altre lloc.
Per poder parlar amb tranquil·litat, m'he anat fins a la parada de l'autobús, i allà he trucat a un parell d'hostals. Primer he parlat amb el CTR de Riolobos, on m'han dit que estaven plens. Aleshores he trucat a un hostal de Galisteo. Aquí m'han dit que si que tenien habitació lliure, i els he dit que val, que me la reservin, que arribaré amb l'autobús que passa a les 17,30 h, per Grimaldo, però m'han dit que avui no passa, que si volia, em donaven el telèfon d'un taxi. I així hem quedat.
Tot seguit, he tornat a l'alberg, ho he recollit tot i m'he anat al bar, a avisar a la senyora que marxava, que volia continuar més, perquè si no, no arribaria a temps a Salamanca. No se si m'ha cregut, però em es igual. A veure, com diu la tradició jacobina, el pelegrí no exigeix, sinó que agraeix, però això es una cosa, i aquest alberg, un altre.
El taxi ha vingut puntual. El camí cap a Galisteo, en cotxe, es d'uns 37 quilòmetres, (21 caminant), lo qual m'ha significat una factura de 33 euros. L'he preguntat al taxista si no hi havia cap altre camí i m'ha dit que no. Després, mirant el trajecte per Internet, he vist que, efectivament, el camí que ha fet es el normal, encara que si hagués volgut, n'hi ha un altre, potser més recte, però amb carreteres més estretes.
Aquest hostal de Galisteo, El Peregrino, es el que em va aconsellar la senyora de l'alberg que vaig trucar la setmana passada. Em va dir que a l'alberg feia massa fred, que anés a aquest hostal.
I realment, he estat molt be. Quan m'han acompanyat a l'habitació, han posat la calefacció a tope, a 31 graus, cosa que ha fet que de seguida tingués una bona temperatura.
I ha sigut aleshores,quan he començat a preguntar-me on coi aniria demà, si agafaria un taxi i fins a on. Si sortia caminant des de Galisteo, si anava fins a l'alberg de Oliva, eren uns 27 qms, havia trucat però no m'agafaven el telèfon. Passar de llarg, era massa, perquè després ja venia Cáparra, un lloc emblemàtic, però que no te alberg. Per tant, aquesta opció significava fer més de 35 qms.
En fi, molt complicat. M'ho mirava molt, em connectava continuament a Internet per veure possibilitats. I no les trobava.
A més, l'Elvira i la TV, deien que s'acostaven fortes tempestes des de Portugal.
Total, que finalment vaig comprovar si podia avançar la tornada des de Salamanca. El dia del retorn era el dijous. Per el dimecres no hi havia passatges, però per dimarts, si, així que vaig començar en pensar en plegar.
Aleshores em vaig dir, val, esperem a demà dilluns, a primera hora tornem a mirar Internet, i si hi ha bitllets de tren, ens decidim.
Per sopar, em vaig menjar cors de carxofes amb pernil, i ous ferrats amb llomillo.
dia 06-12-10
DESPLAÇAMENT DES DE GALISTEO FINS A SALAMANCA.
Així que el primer que he fet només despertar-me ha sigut confirmar que encara hi havia bitllets de tren per tornar des de Salamanca. Al veure que si, ja ha sigut quan he parlat amb l'Elvira per explicar-li els meus plans. Ella, em comprava per telèfon el bitllet de demà, Salamanca – Barcelona i jo rebria al meu mòbil el missatge de renfe, amb el localitzador. També l'Elvira anul·lava el bitllet de dijous i m'enviava els horaris d'Alsa, de Plasencia a Salamanca.
Per la meva banda, el primer que faria es demanar el taxi que em portés a Plasencia. Després d'esmorzar, de seguida ha vingut a recollir-me el taxi. He trucat al mateix taxista d'ahir, però avui ha vingut un company, perquè ell, i el seu fill, que també es taxista, avui anaven de cacera.
Sobre les 10,30 h, ja estava a l'estació d'autobusos de Plasencia. El meu autobús sortia a les 12,20 h, o sigui que ja em tens allà quasi dues hores esperant.
Lo dolent d'aquestes estacions es que, normalment, estan lluny del centre. Si hagués estat més a la vora del centre de la ciutat , potser hagués anat a donar una volta, però estàvem massa lluny. Res, que a esperar-me assegut tranquil·lament, escoltant per la ràdio els avatars de la vaga de controladors de l'altre dia.
Mentre esperava, per mitjà del HTC, he localitzat un hostal, a Salamanca, davant mateix de l'estació del tren, cosa molt important, perquè el tren surt a les 06,40 del matí, i si estic lluny de l'estació, podria ser un problema. En canvi, en aquest hostal que he reservat, el tinc davant mateix, com anar des de casa, fins a la placeta del darrera del casal.
Abans del meu autobús, n'han arribat un parell més que passaven per Salamanca, però no m'han deixat agafar-los. Segons el taquiller, ell no tenia permís per vendre tiquets per aquells vehicles. Es curiós, perquè per exemple, des de l'estació de autobusos de Logroño, vaig poder canviar un passatge cap a Barcelona, amb un autobús que sortia als deu minuts. Coses de la burocràcia.
A l'hora prevista, ha arribat el meu autocar. N'era un que anava des de Mérida fins a Bilbao.
Hem estat dues hores de trajecte. Hem passat per Béjar, una ciutat força gran, de gran tradició tèxtil, com Sabadell i Terrassa.
Al arribar a Salamanca, he buscat un taxi, ja que l'hostal està bastant lluny de l'estació dels autobusos.
Efectivament, l'hostal estava davant mateix de l'estació. Ràpidament, després de deixar la motxilla, m'he anat a l'estació, a retirar el meu bitllet de tren.
Després de recuperar-la, m'he anat un altre cop, aquesta vegada per dirigir-me al centre, a passejar per la plaça Major, a veure la casa de les Conxes, a dinar.
Amb l'autobús nr. 1, m'he anat fins a la pl. Major, molt maca, més inclòs que la plaça Major de Madrid, i dic això, perquè es molt semblant, però la de Salamanca m'agrada més.
Fent una mica de broma, pensava que, ja que estava a Salamanca, podria anar a l'arxiu de la guerra civil, i emportar-me tots els documents del catalans que encara estan dipositats allà. Però m'ho pensat millor. Ja sabeu quel'alcade de Salamanca,va canviar el nom del carrer de l'arxiu. Ara es diu carrer "del expolio", en al·lusió a les reivindicacions catalanes.
Després de dinar, ja m'he anat cap a l'hostal, aquest cop, caminant,anant xino xano.
Un cop a l'hostal, m'he pegat una dutxa boníssima.
Allà, a l'habitació he passat la tarda, fins a l'hora de sopar. Al sortir al carrer, he vist que estava oberta la Pulperia Paco, un gran local especialitzat en marisc, i m'he menjat un bon plat de pop, amb un parell de copes de vi de riveiro.
VIATGE DE TORNADA A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT
a les 05,45 h, del mati, m'ha sonat el despertador. Mentre m'estava arreglant, també m'ha trucat l'Elvira, perquè no em dormi.
A les 06,15 h, ja estava a l'estació, menjant-me una ració de xurros amb un tallat i un suc de taronja.
El tren, un Talgo, ha sortit a les 06,40 en punt.
Al cap d'un parell d'hores després de la sortida, m'he anat a esmorzar un altre cop, un entrepà de pernil.
Entre d'altres, s'ha aturat a les estacions de Valladolid, Burgos, Logroño i Saragossa.
Sobre les 12,30 hem arribat a aquesta ciutat, on a les 12,55 agafava el tren TAV, procedent de Madrid, que en un parell d'hores m'ha portat a BCN.
