15 Miag 2010
Després de moltes setmanes, en que per un motiu o un altre no podia sortir amb els meus amics de la UME, avui he participat en aquesta sortida de 60 quilòmetres,encara que finalment, no he tingut prou forces per arribar fins al final.
Porto uns dies prenent antibiòtic i ha arribat un moment en que estava molt cansat, i les cames no m'aguantaven. El Mateix Néstor, quan l'he dit a St. Esteve que no podia més, m'ha dit que tenia la cara blanca.
Però val, anem per parts.
A les 04,50 l'Elvira m'ha deixat al Parc del Mil·lenni, a Gavà, on teníem prevista la sortida dels que marxem des de Gavà. (un altre part del grup, com sempre, surten de Castelldefels).
La sorpresa ha sigut amb el nombre de marxadors. Normalment, aquesta sortida la fem uns 14 o 15, quasi tots membres del grup de senderisme, el que porta el Víctor, però avui érem quasi 50. Sembla ser que la decisió de penjar la sortida al facebock, ha aconseguit que molta gent s'apuntés, cosa bona, perquè hem sigut un bon grup.
Abans de sortir, el Josep ens va donar una fulla amb les característiques d'aquesta sortida,(quilometratge, desnivells, llocs per on passem) i també va passar llista.
el grup, camí a Begues
Sobre les les 05,12 hem iniciat la caminada, anant per un camí en principi bastant planer, que, sortint de Gavà, ens porta fins a La Sentiu, caminant per un bosc, al mateix costat de la carretera. Encara era de nit, per lo que en aquell moment era necessari l'us de les lots, per evitar caure o ensopegar amb les branques dels arbres.
A aquella hora de la matinada, feia bastant fred.
A les 05,46 h hem arribat a La Sentiu, als 4,054 qms, on ens esperava el Víctor (cotxe de suport), per saludar-nos, perquè ell estava allà per controlar els companys que van sortir de Castelldefels. Ens va dir que els altres feia poc que ja havien passat per allà. De seguida vam continuar la nostra marxa.
Encara era de nit, però de seguida vaig apagar la lot, perquè amb l'inici de la matinada també m'hi veia, i m'agradava aquell color del bosc, que comences a intuir, amb aquella mínima llum que va naixent.
Això si, dues coses; primer, cada vegada feia més fred, a mida que anàvem pujant per el camí del Purgatori, el fred se'm anava calant dins meu. En aquell moment, només portava una samarreta i el polar gris. I dues; com sempre, la pujada per aquell camí, que per ser els primers quilòmetres, et “marca” ja d'entrada, com si et digués: “ ei, que això va en serio, que aquesta sortida no es de broma”:
Aquesta pujada es la baixada última de la Marxa del Garraf.
El final de la pujada es a la creu que hi ha a la cruïlla de camins, on es troben el gr92, que ve de St. Climent i aquest de la Sentiu. A partir d'aquí, ja es tot pla fins a Begues, on vam arribar a les 07,32 h i portant ja 12,26 quilòmetres.
Aquí, com sempre, vam aturar-nos una bona estona per fer un tallat al bar de la plaça. La llàstima es que ens hem trobat el forn on sempre compràvem pastes, tancat, per jubilació de l'amo. N'hi ha un altre, on m'he comprat una pasta i unes xocolates, però ja no tenen aquelles coques i tota mena de pastes que feien els propietaris de l'altre forn. A aquests, encara els hi queda molta “mili” per arribar a la seva alçada. Això si, tothom ha tingut un principi.
A Begues (246 alt) s'ha incorporat la Maria i altres persones.
Després del petit descans, a les 07,50 hem continuat el nostre camí. De tant que ha plogut, els colors dels boscos son preciosos, intensos, per la neteja continua que ha fet la pluja as tota mena de plantes, prats i arbres.
molta aigua per els camins
El dia, esplèndid, sense calor però amb un bon sol, que fins i tot ens anava be per mantenir una bona temperatura del cos. L'esforç de la caminada i de la pujada, ens feia suar i aviat marxava el fred, i ja dic, el sol anava de conya. Tot el contrari de l'any passat, en que feia una calor extrema.
Després d'una estona caminant per pla, arriba la següent pujada, que ens porta a la Creu Ardenya (388 alt), als 15,3 qms. Aquest ha sigut un camí una mica emprenyador, per la quantitat de pedres soltes que hi ha. Per aquí hem pujat, en un altre ocasió, acompanyats d'una bona pluja, que feia molt difícil la pujada, per el rierol que de seguida apareix per la pluja.
A partir d'aquí, ja tot es una bona baixada, primer per camins i després ja per la zona asfaltada de les urbanitzacions, que ens porta a Vallirana. Hem arribat a la benzinera a les 09,28 h, després de 19,80 quilòmetres. Com ja deia l'any passat, a aquesta hora ja portàvem el 33% de tota la caminada.
A Vallirana (206 alt) hem esmorzat amb temps suficient, fins a les 10,00h, hora en que hem continuat la nostra travessa.
esmorzant a Vallirana
A continuació ens enfrontem a un altre bona pujada, que dura poc, però que també, al menys a mi, m'obliga a fer-la amb molta calma, perquè els desnivells son forts i de vegades ens hem d'ajudar amb les mans, agafant-nos dels arbres. També hem comprovat els estralls fets aquest hivern per les nevades i ventades, perquè ens hem trobat molts arbres caiguts que de vegades, ens han complicat molt seguir, perquè els havíem d'esquivar d'alguna manera, passant-los per sota, o per sobre, una mica com aquella vegada que vam anar el Gerard i jo per els voltants de St. Climent.
esquivant els arbres caiguts
A les 10,56 h passàvem per l'ermita de St. Ponç (317 alt), als 23,89 qms, on ens hem aturat una mica per agrupar-nos, i continuar.
A partir d'aquí, torna a venir un altre estona de forta pujada. Es espectacular, en un moment donat, quan hem de pujar una drecera, que tots ens quedem bocabadats al veure-la, perquè ens enganya, en el sentit que,efectivament, l'hem d'agafar, però el que passa es que quan la veiem, la veiem sencera, molt alta, pensant-nos que l'hem de fer fins el final, quan lo cert es que després de la primera pujada, ja agafem el primer carrer a la dreta, deixant-la ja de banda.
En aquests moments estem caminant per urbanitzacions de Corbera. Quan li vaig preguntar a un veí de la zona si faltava molt per Gelida, em va dir que estava “a l'altre banda de la muntanya”, el que volia dir, lògicament, que l'havíem de travessar. Efectivament, aquests eren moments de pujada, ja que en 3,5 qms, pujàvem 200 metres, arribant dalt de tot de la carena, als 494 metres d'alçada.
entrant a Gelida
A partir d'aquí, comença una forta baixada, de 5,5 qms, que ens porta a Gelida. Abans, però, passem per la Font Freda, als 30,53 qms., un lloc ombrívol, d'exuberant vegetació, on hi ha una font on brolla un aigua molt bona (i fresca). El problema es que en aquesta ocasió, hi rajava només un filet d'aigua. I dic problema perquè jo, arribant a la font, tot decidit, vaig llençar l'aigua que portava a les cantimplores, amb l'esperança d'omplir-les d'aigua fresca, cosa que no va poder ser, perquè ja dic, en sortia tant poca, que per companyerisme, no podia estar-me allà, deu minuts omplint. Només vaig carregar una petita part d'una cantimplora, només per anar tirant. La sort era que la pròxima font estava molt a la vora.
Ja em notava molt cansat, i pensava que potser a Gelida, em quedaria i tornaria en tren. Però aquella poqueta aigua fresca de la font (i més que en vaig carregar a la segona font, arribant a Gelida), i sobre tot, les clares que em vaig veure al bar El Racó, de la plaça del poble, em van reanimar. Me les vaig veure poc a poc, també per evitar que de tant fredes, em fessin mal.
A Gelida (181 alt) vam arribar a les 12,58 i vam descansar fins les 13,13. allà, es van afegir altres persones. El mirador sobre Montserrat que hi ha a la plaça, es preciós, vaja vista tant maca!.
Montserrat al fons
A l'hora prevista, vam continuar. A l'estació del tren, es va incorporar la Liliana, entre d'altres. Ja camí de Sant Esteve, veia que cada vegada em costava més. Les cames em feien molt de mal, i era del cansament generalitzat que estava patint, segurament a causa de les pastilles. He fet poques caminades i no estic entrenat al 100%, però amb una situació física normal, hagués aguantat bastant be. Al cap i a la fi, per setmana Santa vaig fer unes quantes jornades de Camí de St. Jaume, i no fa tant d'això, a banda de les sortides que he fet amb la bicicleta (rutes curtes, però unes quantes). O sigui que físicament estava més o menys be, el tema eren les medicines, que m'havien deixat aplatanat.
Per tant, al arribar a St. Esteve vaig parlar amb en Néstor i em va dir que cap problema, que podia comptar amb el seu cotxe, per seguir amb ells fins el final. Això em va tranquil·litzar, perquè ja dic, em veia un mon poder continuar.
Vam dinar al mateix restaurant de sempre. Aquesta vegada, en lloc de botifarra, vaig escollir pollastre amb patates i amanida. Vaig dinar força be, a diferència de l'any passat, en que ja no em trobava be i no tenia gens de gana.
Què em va passar l'any passat? Sobre Gelida, ja vaig notar que tenia molta calor i molta sed. A la Font Freda, per exemple, que aleshores brollava molta aigua, vaig omplir les dues cantimplores i vaig veure molta aigua; al bar del poble, també em vaig comprar dues clares o potser tres, perquè la sed no se'm passava. Als punts on ens trobàvem amb en Víctor, també bevia, sobretot sucs de fruita, perquè la dolçor de la beguda m'agradava. El problema no obstant, era que aquests sucs cada vegada estaven més calents, a causa de la forta calor que feia.
A St. Esteve, abans de dinar, ja em vaig veure dues clares més i per dinar, vi amb gasosa, sense poder menjar-me la botifarra, perquè no tenia gens de gana.
Caminant, a Esparreguera em vaig prendre una coca cola freda que vam comprar el Josep i jo a una botiga que queviures, i a Collbató, on ja em trobava fatal, vaig veure més suc calent. Total, que pujant la muntanya, de lo malament que em trobava, de seguida em vaig quedar sol, perquè caminava molt lentament. Primer vaig tenir un primer intent de vòmit, que no va passar d'aquí, però més endavant vaig fer una vomitada general, com potser mai havia fet. A partir d'aleshores, em vaig trobar millor de la panxa, encara que em van agafar calfreds, però ja dic, després de treure, cada vegada em trobava millor. Els companys m'anaven cridant, “Jordi, estàs be?” i jo els deia que si, per no preocupar-los. Fins i tot, per una dècima de segon vaig pensar en quedar-me en algun lloc a passar la nit, perquè ja dic, va arribar un moment en que no podia donar un pas.
En fi, avui, he dinat alleujat, pensant que ja havia acabat la meva participació.
Després de dinar i de pagar 22 euros (dinar i autocar de tornada), m'he incorporat al cotxe de'n Néstor, i m'he dedicat a ajudar als companys que anaven arribant als controls d'Esparreguera i de Collbató. A la sortida d'Esparreguera, hem anat a comprar unes quantes ampolles de cava, per celebrar l'arribada dels marxadors a Montserrat.
el grup, a Collbató
Hem arribat al Monestir sobre les 19,30 i encara hem tingut temps de comprar coca de Montserrat i d'anar a fer uns cafès. A aquella hora, hem tingut la sort que, com que encara els quedaven moltes coques, comprant-ne una te'n donaven dues, així que el Víctor, el Néstor i jo n'hem comprat una, ens han regalat un altre a cada un, i aquestes tres les hem posat a la taula, per rebre als marxadors, als quals els hi ha agradat d'allò més.
Aquesta mida de la botiga m'ha agradat; vol dir que, al menys en aquests productes, procuren vendre només del dia.
La primera que ha arribat, ha sigut la Maite, sobre les 19,55, es a dir, una hora i cinc minuts després de sortir, molt bona marca. La Maite, per exemple, a la marxa del Garraf, es la quarta dona de totes les que arriben. Es tota una atleta.
Poc a poc han anat arribant, encara que entre la primera, i l'últim, han passat 75 minuts. Quant tothom havia arribat, hem obert les ampolles de cava i hem brindat per aquesta gran sortida. Després de tot, de 50 caminadors, només 3 no hem arribat al final, o sigui que una molt bona mitja.
Sobre les 21,30 hem agafat l'autocar de tornada i m'ha deixat a Gavà a les 22,30, on ja m'esperava la meva estimada Elvira.
