10, 11
i 12 d’Octubre 2015
QUERALBS-GORGUES
DE CARANÇÀ-THUÈS ENTRE-VALLS
SORTIDA
A PEU
Ja
feia uns quants mesos que havíem parlat amb el Martin de la possibilitat
d’organitzar aquesta sortida, dirigida al grup de btt de la ume. Seguint una
ruta una mica diferent, la vaig fer l’any 2005 amb el grup excursionista de
Canovelles, amb els qui vaig fer diverses sortides, com la Canovelles-Montserrat,
Castellcir, etc.
I la
veritat és que em va agradar molt i tenia ganes de repetir-la. Era una barreja de senderisme i aventura que tenia ganes de repetir.
Per
altre banda, fer-la sota la direcció del Martin era una garantia de seriositat
en la organització i preparació de la sortida, cosa que després es va
confirmar, amb els seus escrits i fins i tot una prèvia que va fer
algunes setmanes enrere, per mantenir fresca en la memòria la ruta a fer.
Donada
la dificultat que suposava fer la totalitat d’aquesta marxa, la vam plantejar
de manera que la gent menys entrenada a aquests tipus de caminades podés participar,
no en la seva totalitat, però sí en una primera part. D’aquesta manera,
manteníem el fet que en segons quines sortides, tots els socis i sòcies puguin
venir, adequant les seves possibilitats a una part concreta de la sortida.
En
realitat, es van fer tres grups. El primer, com tots, va fer Queralbs-Pic de l’Àliga, i després de
passar la nit a l'alberg, l’endemà va tornar a Barcelona, agafant el cremallera
i el tren. El segon que, en lloc de seguir per la travessa planificada, va anar
des del refugi fins a Queralbs, passant per Coma de Vaca i seguidament es va
desplaçar en cotxe cap a Thuès a passar la nit. Thuès era el destí final de la
sortida. Així, aquest segon grup el dia 12 van fer la caminada des de Thuès fins a trobar al
grup que feia la travessa complerta, trobant-se a mig camí de baixada, i poder
fer plegats una de les parts més impressionants, com son les gorgues. I el tercer
grup, que la va fer tal i com va estar planificada.
Com
sempre em passa quan surto a fer ruta de diversos dies, quan arriba el moment
de preparar-me la motxilla, em costa molt decidir-me. És allò de si porto massa
o poca roba i sempre o quasi sempre, m’equivoco. Aquesta vegada, no obstant, la
cosa la vaig preparar una mica millor, tenint en compte també el gran suport
que vam tenir amb el cotxe del Josep, on vaig poder guardar roba seca i vambes,
per quan acabés la sortida. I que be em van anar les vambes....
Nervis,
com sempre. La segona nit la passaríem a l'alberg de Carançà, sense guarda i
sense cap servei, ni llum, ni res. El Martin comprava menjar deshidratat,
bosses de pasta, i allà el cuinaríem. Això per a mi era tota una novetat i em
cridava molt la atenció.
Però
val, va arribar el dia de posar-nos en marxa!!
10-10-15
A les
05,45 vaig recollir a la Esther, i ens vam anar fins a l’estació de Sants a deixar-lo
aparcat. Al ser dies festius, no calia posar el tiquet de la zona blava i el
podia aparcar be. Anar fins a Sants en rodalies és molt complicat a aquestes hores. El tren de Ribes de Freser,
que és el que agafaríem, surt a les 07,01 i l’anterior rodalies Gavà-Sants ho
feia a les 05,08, el que vol dir que m’hauria d’estar hora i mitja a Sants
esperant.
Abans
de baixar a l’andana, ens vam prendre un cafè amb llet, per entonar-nos una
mica.
A
l’andana 8 estaven la Chris i el Cèsar, qui havia dormit a casa del seu pare,
així que els quatre ens vam posar en marxa. A El Clot van pujar el Martin i la
Eve, mentre que el Josep, Carme, Imma, Juan, Àlex i Àngela, van anar fins a
Queralbs en cotxe.
Nosaltres
vam agafar el tren de les 07,01 i vam estar quasi dues hores de viatge, fins
arribar a Ribes. Allà, vam agafar el cremallera, que sortia a les 09,30. Vaig
poder estar al primer vagó, al costat del conductor. Em va explicar que aquell
tren tenia justament 30 anys i que portava 712000 quilòmetres fets durant tot
aquest temps.
El
cremallera ens va portar en pocs minuts fins a Queralbs, on ens hi vam estar
una estona al bar, prenent cafès, posant aigua als bidons, fent l'últim cop d'ull al mapa...
Finalment,
sobre les 10,45 ens vam posar en marxa. El primer que vam fer fou anar a
visitar una mica el nucli antic del poble, visitant la seva església, de l’any
978. És la església de Sant Jaume. Son maques les cases i edificis antics de
Queralbs, fets de pedra.
Després
ja ens vam posar en marxa definitivament, en direcció Núria. Vam agafar el camí
antic que ens hi porta, en forta pujada ja des del primer moment. Estem fent el
gr11, pujant per camí de muntanya, fins que arribem a la carretera estreta que
porta a l’esquerra cap a Fontalba.
Aquí
alguns ja ens vam treure una mica de roba, perquè el dia era assolellat i amb
la caminada començàvem a tenir calor.
A
partir d’aquí ja només és qüestió d’anar caminant i pujant. Als tres
quilòmetres travessem el riu Nuria per
un pont romà i a partir d’aquell moment anem seguint per la marge esquerra,
mentre que la via del cremallera, també a la nostra esquerra, es veu a mitja
alçada de la muntanya. Aquí anem pujant, fent també algunes ziga-zagues, que
ens permeten agafar alçada des d’un bon començament.
La
pujada es torna per moments dura, i ens obliga a descansar de tant en tant per
recuperar forces. Tot i la dificultat, l’entrenament que ens suposa la pràctica
del ciclisme, ens permet recuperar-nos de seguida i poder continuar pujant tot
seguit.
En un
moment donat, podem gaudir d’un gran espectacle a l’altre banda de la vall,
quan ens trobem amb una gran cascada, que ens deixa boca-badats. Ja comencem a
gaudir del paisatge!!
Poc
després d’aquest espectacle, tornem a passar a l’altre banda del riu, i ja
continuarem per aquest marge fins arribar a Núria.
Sobre
el qm 8 arribem a un mirador que ens permet observar des d’allà l’estany i les
edificacions de Núria, l’hotel, el santuari, etc. Ens posem contents, perquè
això vol dir que la pujada s’ha acabat. Ara anem a buscar un bon lloc a la
gespa, on dinar, que ja toca, tenim gana.
Uns quants, abans de dinar, ens anem a buscar una cervesa al bar.
A Núria
estem sobre els 1950 metres d’alçada, el
que vol dir que hem fet uns 700 des de Queralbs, situat a 1236 mts. Hem arribat
sobre les 14,30, així que per fer aquests primers 8 qms, ens hi hem estat unes
3 hores i mitja.
Per
menjar m’he portat una carmanyola amb menjar fet per l’Elvira, més una mica
d’embotit, xocolata, etc. Ens hi estem una estoneta, però allà seguts a la
gespa aviat comencem a tenir fred, així que recollim els trastos i ens posem en
marxa. No queda molt, però encara hem de fer l’últim esforç, la pujada fins
l’alberg El Pic de l’Àliga, situat a una distància d’un quilòmetre del
santuari. En una primera idea, m’he plantejat fer aquest curt desplaçament amb
l’aeri que hi porta, però al final m’he decidit per fer la pujada caminant, amb
tothom.
En
total, doncs, aquest primer dia, hem fet uns 9 qms. L’alberg està a 2100 mts,
per tant hem fet uns 900 de desnivell.
Alguns
companys, poc després d’arribar i de descansar una mica, han anat a pujar al
Pic de l’Àliga, situat a 2420 mts d’alçada i a uns 2,5 qms de distància, però a
mi em feia mal tot, així que m’he quedat. A més, a les 17,00 obrien la
distribució de les habitacions, i he aprofitat per anar a buscar les nostres
claus i pujar a les habitacions les motxilles dels companys. Mentre ells
arribaven, m’he dutxat i m’he preparat el llit.
Després,
he baixat al bar. Tenia molta set, però no de cervesa, em venia molt de gust
prendre aigua amb gas, la típica Vicky Catalan, i m’he pres dues ampolles.
Mentre,
han arribat els companys de la seva excursió i poc després hem anat a sopar, ja
que havíem reservat mitja pensió.
El
sopar ha estat justet, com correspon als menjars d’aquests albergs. De primer hem pogut
agafar-nos un plat d’amanida i després hem recollit un parell d’olles amb sopa,
bona però un pel freda, i de tercer carn guisada molt bona. No entrava vi al
preu del menú, però hem comprat una ampolla al bar.
Seguidament,
prenent un tallat i situats a la sala del bar,
el Martin ens ha ensenyat la ruta de l’endemà, desplegant un mapa de la
zona. He de dir que en el moment en que he arribat a l’alberg, estava molt
tocat, em feia mal tot i fins i tot dubtava que podés fer la ruta del dia
següent. Veia que era una ruta dura, però em feia molta il·lusió fer-la. La
recordava de quan hi vaig anar l’any 2005 i tenia ganes de repetir-la. Però em
feien mal les cames, sobretot la banda superior del fèmur, els peus, el cap...
En fi,
finalment el que em vaig dir era que esperaria a veure com em trobava l’endemà,
al moment d’aixecar-me. Aquell seria el moment en que decidiria el que faria,
si continuar, tornar a casa o fer la ruta de la Carme i el Josep.
Ja a
la llitera, riem una mica i a dormir. No se què parlàvem del guarda del refugi
de Carançà...
11-10-15
El
grup que segueix la ruta prevista, ens aixequem molt d’hora. De fet, el
despertador estava previst que sonaria a les 06,30, però a les 06,15 ja estàvem
llevats.
Jo em
trobava be, així que me’n anava amb el grup!!
Quan
vam baixar al bar, ens vam trobar amb la Esther, que tot i no venir amb
nosaltres, s’havia despertat i va baixar a esmorzar.
Un
esmorzar complert ens va permetre començar a bon ritme i amb molta moral.
Al
sortir, quan encara només clarejava, feia fresca, i ens vam abrigar. Jo em vaig
posar els guants i la gorra, que em tapés les orelles i el màxim possible del
cap.
Només
sortir ja vam començar a pujar, encara que al menys en aquells primers moments,
era una pujada suau, que anava fent ziga-zagues.
Poc
després, vam arribar a sota mateix del Pic de l’Àliga, de 2420 mts. Només hi
vam pujar la Chris i jo, ja que la resta de companys ja hi varen pujar la tarda
anterior. Aquells eren uns moments màgics, ja que començava a sortir el sol i
la llum era extraordinària. Em deixava bocabadat veure com en la immensitat del
prat, una banda estava ja abraçada per la llum del sol, mentre que l’altre
l’anava esperant, que l’absorbís molt lentament.
El
fred anava passant a mida que caminàvem i ens ficàvem de ple sol. Nosaltres
seguíem caminant i pujant, per un espai de somni. Tot ras, només el prat. Alguns cavalls i alguns isards ens feien una mica de companyia. Pel cel, algun bultó en la seva recerca de menjar ja volava.
Pel damunts dels 2.400 m, el bosc no es pot
constituir naturalment a causa del fred i de la cobertura de la neu durant
molts mesos. Es passa de l'estatge subalpí dels boscos de pi negre a l'estatge
alpí dels prats. La raó és el fred intens de tot l'any —fins pot nevar i glaçar
al pic de l'estiu— i la llarga durada de la cobertura de la neu.
A continuació vam arribar a la base del Puig de
la Fontnegra, de 2728 mts. Aquí vam poder deixar les motxilles al peu d’aquest
puig, i el vam pujar, gaudint d’uns paisatges espectaculars. En aquest espai
havíem d’anar en compte de no caure, perquè les pedres i les roques que
l’envolten estan molt afilades. Mentre admiràvem el paisatge, va arribar un noi
que estava fent la volta a la Olla, com es diu el fet de pujar a Nou Creus o al
Puigmal, i seguir per la carena donant la volta a tot aquest conjunt de pics.
Després vam continuar. Segons com, el paisatge
em recordava els volcans de la Illa de la Palma, en una sortida que vaig fer,
que es diu La ruta dels volcans. Aquí, entre pic i pic, també semblava que
caminàvem per les crestes d’alguns volcans.
Vam passar també per Rocs Blancs, des d’on
podem veure també allà lluny, la zona del refugi Coma de Vaca. Crestes i
caients impressionants a banda i banda. També, aviat i per la nostra esquerra,
vam començar a veure Núria allà a baix, el que volia dir també que aviat
arribaríem a Pic de Nou Creus, de 2799 mts. Quan hi vaig venir l’altre vegada
amb el grup de Canovelles, vam arribar per l’altre banda, pel Pic d’Eina,
segons em va explicar el Martin, guia de la sortida. Per tant, ara puc dir que
he arribat a Nou Creus per les dues bandes possibles des de Núria.
Aquí vam celebrar molt la nostra arribada. Al
cap i a la fi, ja havíem fet quasi tota
la pujada, tret del Pic de la Fossa del Gegant, de 2808 mts, el punt més alt on
hem caminat en aquesta sortida i on vam anar tot seguit. Però val, arribar a
Nou Creus per a mi era un èxit fantàstic, perquè tal i com estava de tocat el
dia anterior, que em feia mal tot, semblava impossible que pogués arribar a
coronar-lo.
Després de les fotografies de rigor i les
felicitacions mútues, vam reiniciar la marxa, passant tot seguit pel Pic de la
Fossa del Gegant. Molt a la vora d’allà, hi ha una mena de monument a un
muntanyenc mort. És un piolet situat al damunt d’una fita de ciment.
Seguidament vam passar pel costat de dos
estanys, ja en territori francès; l’estany Blau i l’estany Negre, pràcticament
tots dos de forma rodona. El primer d’ells, en el moment de passar-hi ja tenia
una fina capa de gel, de la que vam poder agafar un tros.
Ara ja no pujàvem. Caminàvem pel centre d’una
vall, sobre un prat, ple de rierols per tot arreu, els quals havíem de passar
saltant o de pedra en pedra. Tot verd, fantàstic!!!
En un moment donat, la Chris i jo vam omplir
aigua als nostres bidons de la que corria riuet avall, fresquíssima.
Després vam arribar a l’estany de Carançà, on
ens vam aturar a dinar el menjar que portàvem de casa, embotits, formatges,
etc. Una estoneta que també va servir per descansar els nostres peus, que ja
començaven a queixar-se!!!
A diferència d’ahir, que mentre dinàvem teníem
fred, avui s’estava molt be seguts al costat de l’estany. Fins i tot ens vam
atrevir a donar-nos un petit bany de peus, en una aigua que estava molt freda.
Seguidament vam continuar. Passat aquest prat,
vam entrar en una zona de bosc, amb uns pins negres molt grans, molt alts.
Semblava que en la seva evolució, tinguin fred, i s’aixequin al màxim en la
recerca d’una mica de sol. Realment semblava un paisatge tret d’aquells països
del nord, on la natura encara és viva al cent per cent, res la ha canviat, on
la ma de l’home no s’hi ha ficat per res, només si un cas, per admirar
l’entorn, sense tocar ni una branca.
Per altre banda, el riu Carançà cada vegada era
més cabalós, les seves aigües baixaven més ràpides. Trobàvem cascades que tot i
ser petites, ens embovaven per la seva quantitat d’aigua i el soroll
espatarrant provocat pel seu xoc amb les pedres i les roques que es trobava pel
seu camí. Ja estava impacient, recordava que en la primera vegada que vaig
venir, el refugi estava davant del riu, i que aquest era molt sorollós i
espectacular.
I efectivament, poc després, al sortir del
bosc, ja vam veure allà lluny l’edifici del refugi, imatge que ens va donar a
tots molta alegria, perquè ja estàvem cansats de tant caminar. Portàvem més de
set hores de marxa!!
Com l’altre vegada, el refugi estava envoltat
per vaques marrons per tot arreu. Com ja sabíem, a partir del 1 d’Octubre
aquest refugi no està vigilat. Simplement està obert perquè la gent pugui
dormir, als llits o al terra si cal, però no te llum, ni vigilant, ni
matalassos, res. Nosaltres veníem preparats. Vam pujar al pis de dalt a deixar
les nostres coses i prendre possessió de les lliteres. Vaig estendre l’estoreta
per posar al damunt el sac. Havia de posar algun pes als extrems, perquè
s’enrotllava contínuament. També vaig treure les coses de la motxilla per tal
de canviar-me de roba i anar una mica mes còmode.
Un cop instal·lats, vam anar a donar una volta
per la zona, a passejar per entremig de les vaques (i el bou), i a buscar aigua
pel sopar. Vam seure a una taula de fora i allà ens vam preparar el sopar. El
Martin i la Chris van portar fogonets. Vam preparar els sobres de menjar
deshidratat i ens ho vam menjar allà mateix. Ens hi vam estar una estona, però
al marxar el sol la temperatura va baixar ràpidament i ens va obligar a retirar-nos.
Vam estar una bona estona seguts a una taula
del menjador interior, calents, perquè uns nois que havien arribat una mica
abans que nosaltres van encendre la llar de foc i s’estava molt be. Lògicament,
sense llum poca cosa podíem fer a banda de xerrar una mica. Sobre les 21,00 va
arribar un excursionista francès que feia una ruta ell sol. Va seure amb
nosaltres i al mateix temps es va fer el seu sopar, amb el seu fogonet i menjar deshidratat.
Aquest menjar està força be. Es tracta de posar
a bullir aigua i ficar-la directament dins el sobre, sense necessitat
d’utilitzar plats.
Jo crec que com a màxim a les 21,30 ens vam
anar a dormir. Estàvem cansats i l’endemà també ens aixecaríem aviat.
12-10-15
Durant la nit, tot va anar força be. Escoltàvem el soroll del riu i ja ben de nit, podíem veure un munt d'estels al cel, el que ens feia pensar que l'endemà, tot i les previssions de pluja, podríem tenir un bon dia.
Això si, tot i la estoreta, la fusta de la llitera era molt dura, i dormir de costat era molt incòmode.
Ens vam despertar aviat, intentant fer poc
soroll, perquè els altres excursionistes encara estaven dormint. Vam baixar al
menjador mentre la matinada s’anava obrint pas i anava clarejant el dia.
Ens vam posar molt contents al veure els estels
brillar, perquè les previsions eren de pluja. Això si, com el dia anterior, a
primera hora feia fred, així que vam sortir abrigats. Després de prendre cafès
amb llet i alguna galeta, i d’anar a buscar aigua per omplir els bidons , ja
ens vam posar en marxa. Abans, una parella va sortir uns minuts abans que
nosaltres, i vam veure que seguien un altre camí diferent al nostre (ells
pujaven i nosaltres no, jejeej).
Al contrari. Seguíem baixant, sempre al costat
del riu, per la seva marge esquerra. De vegades havíem d’apartar-nos una mica
del seu curs i entrar al bosc, per esquivar trossos impossibles de passar. Al
poc, me’n adono que les soles de les meves botes estan a punt de deixar-se
anar, totalment desenganxades, així que vam tenir que buscar una solució
d’emergència. En Martin i la Chris, em van lligar les dues botes amb corda, de
manera que podés mantenir la sola lligada a la bota, perquè estava clar que
aviat se’m hagués desenganxat del tot. Això ens va causar més d’una aturada per
tal de tornar a lligar-les, perquè del caminar, s’anaven deixant anar.
I sort vaig tenir que el Martin i la Chris
m’ajudessin, sobretot ella, portant aquesta corda, perquè m’hagués sigut
impossible arribar fins el final de la ruta. En un moment donat vaig pensar en
continuar sense sola, però clar, m’hagués fet mal als peus de caminar entre
pedres i roques. Patia una mica pensant en que si finalment plogués, la cosa
se’m podia complicar molt. I més quan encara ens faltava passar per les
passarel·les i els ponts metàl·lics!!!
Poc després de passar la primera passarel·la,
ens vam trobar amb el Josep, l’Àlex i la Carme. Ells havien marxat del refugi
del Pic de l’Àliga i havien anat a dormir a Thuès, per fer el camí en direcció
les gorgues i troba-rse amb nosaltres. Ens vam posar tots molt contents de
trobar-nos i a partir d’aquell moment, ja tornàvem a ser nou, ja per acabar la
sortida.
No se quants ponts, escales i passarel·les vam
passar, però molts, alguns perillosos, sobretot els ponts, que es movien. Jo
anava poc a poc i amb molta cura, per no ensopegar.
Després dels ponts, va arribar un camí excavat
a la roca que avança per una cornisa bastant aèria seguint el Carançà. Aquest
camí està pensat perquè el pugui gaudir gent de totes les edats, ja que està
equipat amb cordes (que actuen de passamà). De fet, van passar algunes famílies
amb nens, sense cap problema.
Des d’aquí ja vèiem Thuès allà avall, així que la
moral renaixia, només de pensar que un cop allà podríem celebrar la nostra ruta
amb una bona cervesa.
Vam arribar sobre les 14,00 a nivell de la carretera.
Hi ha un aparcament i al costat un bar, on vam prendre les cerveses i un
entrepà calent, molt bo. També, vaig
aprofitar que tenia roba seca i les vambes al cotxe del Josep, per canviar-me i
sobretot, posar-me calçat segur.
Mentre tant, el Martin anava trucant als taxistes de la zona, per tal que ens portessin fins a Puigcerdà, perquè
malauradament, el tren “groc” que recorre la zona, un trenet de via estreta
molt bonic, no està disponible, ja que justament ara li estan fent una posada a
punt. Tampoc podíem agafar un autobús, i va ser una llàstima, perquè mentre el
bus val 1 euro, el taxi ens va costar 16 per persona!!
Pel viatge de tornada, ens vam dividir. Mentre
la Chris i el Juan anaven en el cotxe del Josep i la Carme, el Cèsar, el
Martin, la Eva i jo ho vam fer en tren.
Al final, vam arribar a Puigcerdà i després de
treure’ns els bitllets vam anar al bar. Jo tenia molta set i em vaig prendre
dues ampolles d’aigua amb gas.
Ara ja només tocava descansar en el llarguíssim
viatge de tornada, un Puigcerdà-Barcelona de tres hores de tren!!! Descansar i
sobretot, recordar els bons moments passats durant els tres dies que va durar
la travessa, un somni fet realitat, un regal pels ulls, per la ment, pel
record.