21-11-12
CAMINADA
SABADELL – PLATJA DE ST ADRIÀ (barcelonès)
Quan
vam estar dinant fa unes setmanes en Pere Paré, l'Enric Estrenjer i
jo, vam parlar de posar en pràctica un antic somni de l'Enric, fer
la travessa Sabadell-Barcelona caminant. Aquesta idea la plantejava,
com a cloenda definitiva, per el fet que l'any 2000 el van traslladar
a treballar a Sabadell, des de Barcelona, i va dir, en el seu moment,
que quan es jubilés, faria el camí invers, però caminant. El fet
de traslladar-lo a Sabadell obria un parèntesi, i tornant caminant,
el tancava.
Així
que dit i fet. En aquell mateix dinar vam fixar la data per avui,
conscients que aquestes coses, o les concretes, o sempre van quedant,
com allò dels cosins, que no ens veiem mai i quan ho fem, normalment
per la defunció d'algun familiar, sempre acabem dient-nos allò tant
típic de “ a veure quan quedem i fem una paella”!!!
La
proposta de'n Pere, que a més era el guia, va ser trobar-nos a
l'estació dels ffcc de la Generalitat, a l'estació de Sabadell –
Rambla, sobre les 08,30 del mati, així que d'entrada, aquesta
excursió ha suposat, per la meva banda, agafar un rodalies a les
06,29 del matí, un metro a les 07,00 i el tren dels ffcc de les
07,49, per arribar a Sabadell a l'hora prevista.
Com
que l'Enric també surt de Barcelona, hem quedat que ens trobaríem,
ell i jo, a l'estació de Gràcia, i així faríem el camí plegats.
Quan
agafo aquest tren, molt poques vegades, sempre me'n recordo de la
meva infància, quan amb els pares i amics seus, ens anàvem els
diumenges a dinar a la Font del Mont, o a Les Planes. Això de nen.
De jove, amb els amics del col·legi l'agafàvem per anar a
Vallvidrera, a jugar a pilota o simplement d'excursió. Encara
recordo una vegada, de nen, quan em vaig perdre i vaig rebre una bona
esbroncada del meu pare. De gran, coi, també penso que un nen no es
pot perdre, que els pares han d'estar a l'aguait, no? Recordo també,
com si fos avui, els rams de ginesta que agafaven la mare i les seves
amigues. I de jove, amb un amic, també al costat del pantà de
Vallvidrera, una baralla espectacular que vam mantenir, no se el per
què. Ens vam estomacar de veritat!!!.
El
Pere em va avisar que aquell camí que agafaríem també es apte per
fer-lo amb la bici, i efectivament, durant el dia en vam veure moltes
amunt i avall.
La
ruta l'hem començat a les 08,35h, fent un primer tram en baixada,
que ens porta de seguida a la llera del Riu Ripoll, travessant-lo per
un pont metàl·lic, conegut com El Pont de Can Grau. A partir
d'aquí, ja anem caminant sobre camins de terra, fins que arriba un
moment en que hem de travessar un altre cop a l'altre banda del riu,
a través d'una passarel·la de planxes de fusta, molt més moderna
que l'esmentat Pont de Can Grau.
Quan
vam trobar el següent pont, també vam tornar a travessar el Riu,
per, seguidament, agafar un altre camí de terra, que s'endinsa ja en
un paisatge molt més natural, sempre envoltats en grans canyissars.
És en aquest moment que passem per un lloc que es diu Molí del
Santo.
Sobre
les 10,25h, un cop passat el Pont de Ripollet, ens aturem 20 minuts a
esmorzar. Aquí ja noto que els peus em molesten massa, per la poca
distància que portem caminada. Em trec la bota i miro a veure que
els mitjons no estiguin arrugats. Al cap d'uns 20 minuts, continuem
la nostra marxa. Es curiós la quantitat d'horts que hi ha en aquesta
marge del riu, i també em va sobtar veure alguns cartells prohibint
els horts. Els que hi ha no poden ser furtius, perquè estan
perfectament organitzats i delimitats, amb bons canals d'aigua per
regar.
A
les 11,15h arribem a Montcada, que és fins on en Pere havia vingut
caminant alguna vegada. A partir d'aquí seguim les instruccions d'un
amic seu i també, per confirmar-ho clarament, d'un veí de la zona. A banda que en tot moment, les indicacions
que anem trobant, els cartells indicatius, son molt clars i sense
pèrdua possible.
A
les 11,40h, a Montcada i Reixac, creuem l'últim pont del dia, el
lloc on els rius Ripoll i Besòs es troben, i segueixen ja en un de
sol, el Besòs, el seu camí cap el mar Mediterrani.
En
uns primers quilòmetres, seguim per l'asfalt, fins que accedim al
Parc del Besòs, al lloc conegut com a Can Zam, on comença el Parc,
molt ben arranjat i amb gespa, el que agraeixen profundament els
nostres peus, cansats de tant asfalt dels darrers quilòmetres. Quan
travessem l'autopista b-20, justament a l'altre banda del riu es
troba La Trinitat Vella. D'aquesta manera també ens anem orientant,
com quan l'Enric reconeix, gran coneixedor de l'empresa per altre
banda, l'edifici de Burberry.
Com
és sabut, la banda de la marge dreta del riu correspon a Barcelona,
curiosament la menys arranjada, i la marge esquerra s'ho reparteixen
diferents poblacions, com Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de
Besòs, població a la que també pertany la darrera part dreta del riu, la que està a tocar del mar.
A
les 12,30h, ens aturem a descansar una petita estona al pont més
antic de Santa Coloma, encara que decideixo mantenir-me dret, perquè
em fan bastant mal els peus, i penso que si em sec, em costarà molt
tornar a aixecar-me. Aprofito per acostar-me al riu i fer-li algunes
presses amb la càmera.
Ara
cada vegada anem veient més aprop la nostra destinació, fins que
arribem al final del passeig, al costat mateix de les vies del tren,
les quals passem per sota, a través d'una extraordinària estructura de ferro.
Filmo per sota aquesta estructura, i aleshores em proposo un objectiu, que no se quan em posaré a fer-lo, però m'agradaria donar-li un altre objectiu a les meves rutes: fer un reportatge dels ponts, centrar-me en la seva construcció, història, materials emprats, però sempre de la seva part amagada, la que no es veu, la de la seva base.
En la nostra intenció d'arribar fins a la mateixa platja, seguim
endavant, sense saber exactament com serà el final, perquè aquell
preciós passeig que anàvem seguint, s'acaba, i comença un petit
tros bastant enrevessat, ple de roques, canyes i herbes absolutament
deixat de la ma de Deu. Tots acabem dient que per aquell tros, de
nit, ni bojos hi passem!!!
Fins
que per fi, a les 13,45h, arribem al final del trajecte, ja més
enllà està el mar, ja hem arribat. És quan l'Enric fa una solemne
proclama, mostrant la seva alegria per haver aconseguit aquesta fita
històrica, arribar des de Sabadell Rambla fins a les platges de St
Adrià de Besòs.
En
total, de caminada efectiva, han estat 04,55 hores. No hem
cronometrat el quilometratge, però per el temps emprat, possiblement
haurem fet uns 17-18 qms.
Acte
seguit, hem fet una mica de marxa enrere per entrar definitivament a
la platja, a gaudir de la sorra i a fer-nos unes fotografies que ens
guardarem de record d'aquest memorable dia. Una preciosa barca verda,
ens ha servit de molt ajut per immortalitzar aquest moment històric.
Després,
amb la feina feta, com deia el president Pujol, hem anat a buscar el
tramvia, que ens ha portat fins el Porc Olímpic de Barcelona, on hem
fet un bon dinar de celebració al restaurant Salamanca.
I
com us deia al principi, he tingut un bon problema al peus. I es que
he comès un error de principiant; les botes que portava, d'una
anterior sortida que vaig fer, les vaig embrutar tant de fang, que
les vaig posar a la rentadora, suposo que amb massa temperatura, per
lo que simplement, es van encongir. I clar, avui he pagat les
conseqüències. Perquè he sigut reiteratiu en posar-me-les, quan
sabia que s'havien encongit i ho havia notat altres vegades.
En
fi, lo més important de tot, sense cap mena de dubtes, ha sigut la
sortida i la bona companyia que han significat els meus companys de
ruta, l'Enric i el Pere, amb qui per sort, guardo una immensa amistat
des dels nostres temps a l'empresa on treballàvem. D'aquesta empresa
no en vull parlar per res, però això si, em va permetre
conèixer'ls, i aquest mèrit ve d'allà.
Gràcies
companys, i que aquesta sortida sigui la primera de moltes d'altres
que sens dubtes vindran en el futur.
I
ara, aprofito per proposar-vos el proper repte: Martorell-Sant Boi,
també baixant per la llera d'un riu, en aquest cas, el Llobregat, on
veurem el Pont del Diable, zones fantàstiques de nidificació i els
Aiguamolls de Molins de Rei.
