27-02-15 CAMINADA PER LA SERRA DE L'OBAC

27-02-15 CAMINADA PER LA SERRA DE L’OBAC

En una nova caminada amb els amics Enric Estrenjer i Pere Paré, aquesta vegada vam tornar cap el Parc natural de St. Llorenç de Munt i l’Obac. Després de trobar-nos a Matadepera, vam anar a deixar en primer lloc el meu cotxe a una esplanada prop del nostre punt de sortida i tots tres vam seguir amb el cotxe de l’Enric, en direcció a un lloc conegut com L’alzina del Salari,  a la carretera BV-1221, quilòmetre 11. Es coneix amb  aquest nom perquè anys enrere, era el lloc on es pagava als treballadors. Eren sobre les 09,30 quan ens posàvem en marxa, agafant una pista en forta pujada inicialment encimentada. En uns 1200 metres arribem fins el Coll de Tres Creus, una cruïlla de camins des d’on hi ha una gran vista de la Muntanya de Montserrat i gran part del Bages, com Vacarisses i Manresa.

Des d’aquest lloc, en Pere ens va aconsellar que féssim uns quants metres per un camí que no tocava, però que ens va permetre millorar encara més aquesta gran vista, incloent també un petit turó conegut amb el nom de El Paller, una mica a l’esquerra de les vistes de Montserrat. I efectivament, tal com el seu nom indica, te una forma clara de paller, d’aquells típics que fins i tot es veuen als pessebres.

Ara ja havíem deixat les fortes rampes del principi i caminàvem més o menys per la carena, poden gaudir d’unes esplèndides vistes de les muntanyes que ens envoltaven. Per la nostra esquerra, el Massís de Montserrat, i a la nostra dreta, La Mola i el Moncau, impressionants.

Continuant el nostre camí, vam passar pel Coll del Boix, des d’on vam iniciar una forta baixada per un camí ample, fins arribar al lloc on vam decidir esmorzar, ja que la gana feia estona que es deixava notar.

Poc després d’esmorzar, vam arribar als llocs més especials i interessants de la ruta d’avui, la Cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang, uns llocs especialment amagats i que fins i tot feien d’amagatall que prové de les guerres carlines del segle XIX.

 L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat.

De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova.

Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible.

Ja tornant, quan estàvem a la vora del Coll del Foix, ens vam desviar una mica, per anar a visitar l’alzina del Vent, coneguda també amb el nom de l’alzina Bonica,  una alzina gegant, d’uns 11 metres d’alçada i 2,80 de diàmetre,  i que fins i tot les seves branques més llargues, totalment horitzontals, estan recolzades sobre uns suports que les mantinguin femes, perquè no s’acabin trencant pel seu popi pes.

als peus d’aquesta alzina ens vam trobar una senyora meditant.

Després vam continuar, camí ja dels nostres cotxes. Ja estàvem en baixada, baixant pels Graons de Mura, el sender que porta fins aquest poble.

Ja tornant, a l’altre banda de la carena es veien Els Tres Jutges, un conjunt rocallós, de formes capricioses.

Vam arribar als cotxes sobre quarts de dues, i a les dues en punt ja estàvem dinant al nostre conegut restaurant de Matadepera. Una gran matinal amb molt bons amics.

22-02-15 VOLUNTARI MITJA MARATÓ UME GAVÀ

22-02-15 VOLUNTARI MITJA MARATÓ DE LA UME. GAVÀ

Ahir dissabte, dia 21, vam quedar a les 14,00 h davant la UME, amb el Pepe, José, Xavier i jo, per anar a marcar una part del traçat i de pas, poder veure on em tocaria estar l’endemà com a voluntari.

A banda d’ells, allà estava en Néstor i molta més gent compromesa en aquest acte. Havien carregat la furgoneta, per l’endemà muntar les parades d’avituallaments i controls de sortida i arribada.

El Pepe i el José, de la UME, ja fa uns anys que fan aquesta feina de marcar una part de la ruta. En Xavier, és jutge de la federació. La seva feina és comprovar, per exemple, que les senyals es posen be al llarg del traçat, perquè els corredors no es perdin. Tots tres vam marxar cap a La Sentiu a deixar un cotxe i després vam anar ben entrat al parc del Garraf, a la pista que porta a Sitges,  on a partir del quilòmetre 9 aproximadament, vam començar a marcar.

La cursa principalment va per corriols, camins que son pràcticament impossible de fer en bici, al menys per mi, clar. Vam començar pujant per la muntanya, anant posant contínuament cintes blanques i vermelles, ben visibles pels que passarien l’endemà corrents.

El qm 11 era un dels punts conflictius. De fet, havíem quedat que el Cèsar i jo ens posaríem cada un de nosaltres als punts complicats, al qm 11 i al qm 12,2, però malauradament va caure i es va trencar una costella, i no va poder venir ,així que vam marcar molt be el lloc, perquè els corredors no tinguessin cap dubte. De fet, pel que em van explicar els companys, més que por a que no vegin be els senyals, és que algun graciós no canviï de direcció les fletxes i les cintes, cosa que sembla ha passat alguna vegada, per això ens volien en aquell lloc.

El vam marcar be i em vaig comprometre que l’endemà m’hi passaria, si finalment no vingués ningú més com a voluntari a la zona.

Vaig continuar fins el qm 12,2, lloc conegut com a Fondo del Teix, i en aquest lloc, cruïlla de diferents camins, vaig acomiadar-me dels companys, perquè vaig voler tornar sol en direcció a La Clota, amb la intenció de reconèixer el lloc per l’endemà, quan  vingués sol.

Efectivament, al cap de pocs quilòmetres vaig arribar a la Clota, i ja respirava tranquil, ja sabia on em trobava i com aniria l’endemà al meu lloc. Vaig trucar al Pepe i vam quedar que ens retrobaríem a un bassa situada al camí que baixa de La Clota, conegut amb el sobre nom de El Purgatori.

Vaig arribar-hi uns minuts abans que ells i ens vam trobar de nou sobre les 17,00, de manera que vam continuar la ruta marcant.

Encara ens quedaven uns tres quilòmetres de marcatge. Ara ens tocava una forta baixada en que fins i tot vaig caure un parell de  vegades, ja que vaig relliscar. Mentre, anàvem seguint marcant, amb cintes i fletxes.

Els últims metres van ser novament difícils, perquè tornaren a ser de forta pujada, ja que ens vam dirigir cap a la Pujada al Dipòsit, amb el nom ja ho diu tot.

A més, a partir d’aquest punt, pràcticament es va fer fosc, entre la hora, que ja rondaven les 19,00 i el cel, totalment ennuvolat, en que finalment va deixar anar una bona tempesta, de llamps i trons, encara que per sort poca pluja.

Al final, vam arribar o teníem el cotxe a les 19,30, ben xops per la pluja.

Al vespre, a casa, tot i tenir més o menys clar el camí pel que havia d’anar l’endemà, vaig buscar un trac al meu compte de wikiloc, per assegurar-me. Per aquell camí havia passat anant a la Morella amb al Cèsar, i el trac em permetia anar més segur.

Diumenge, per sort, el dia es va aixecar assolellat, encara que bastant fresc a primera hora.

En un principi tenia previst fer la ruta en bici, però després m’ho vaig pensar millor i vaig decidir posar la bici al cotxe i anar fins a Begues, on el deixaria aparcat i des d’on aniria en bici al meu lloc.

Vaig anar a buscar La Clota i des d’allà camí amunt, com si m’anés a La Morella.

Com que era aviat, quan vaig arribar dalt, traspassant una cadena, abans d’anar al meu lloc vaig anar al qm 11, a comprovar que tot estava be, el camí de guix intacte i les cintes al seu lloc. Vaig comprovar-ho i aleshores si, vaig anar al meu lloc, conegut con El Fondo del Teix.

Per sort havia algun recó amb sol, vaig guardar la bici i em vaig menjar l’entrepà de l’esmorzar. Mentre esperava als participants en la cursa, van passar alguns ciclistes i corredors. Els ciclistes em van fer obrir be els ulls, perquè mentre els corredors baixarien de la muntanya, ells passarien per allà i podria haver algun conflicte.

A les 10,39 en punt va passar el primer corredor, una hora i nou minuts després de la sortida. Poc després el segon i a partir d’aquí poc a poc van anar passant, de vegades sols i de vegades en grups.

En un parell de vegades vaig haver d’aturar el pas d’algun ciclista, perquè baixaven corredors,  o sigui que molt be estar allà, inclòs diria que valdria la pena que  posessin dues persones, perquè allà hi ha una cruïlla de camins i els corredors es poden perdre.

Sobre tres quarts de dotze van passar els últims corredors i seguidament els “escombres”, amb el Jaime Cano, recollint les cintes i deixant neta la muntanya dels senyals del pas dels corredors per allà.

Acabada la feina, vaig tornar enrere. Vaig fer el camí invers i me’n vaig anar fins a Begues, a buscar el meu cotxe. Camí de Gavà els companys em van dir que es faria una botifarrada a la plaça de l’ajuntament, però no vaig quedar-me, perquè encara faltava una hora i me’n anava a recollir al Gerard a la estació de tren de Viladecans.

Molt bona experiència, per repetir l’any que ve. En total vaig fer 28 qms.

21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

En una altre de les nostres caminades, en Pere Paré, l’Enric Estrenjer i jo avui hem fet una volta per Montserrat, per camins pels quals mai havia caminat, encara que fa poc, en una sortida en bici amb un company del nostre equip ciclista, vam fer una prèvia de LA PORTALS, una sortida consistent en fer una volta al massís de Montserrat en bici de BTT, i vam passar per Can Maçana, el lloc escollit avui per deixar els cotxes

El dia, mentre anàvem en el cotxe en direcció a la muntanya, era assolellat, però vèiem allà dalt, al massís, com la boira l’embolicava.

I efectivament, només deixar el cotxe a La Maçana, la boira hi era present, fent-nos presagiar que segurament no podríem gaudir plenament de les vistes que ens oferiria la sortida.

Un cop preparats, amb els nostres pals i amb les càmeres i mòbils a punt per immortalitzar la sortida, ens vam posar en marxa. La nostra destinació principal era el refugi Vicens Barbé.

Vam agafar tot seguit el camí de terra que puja només començar, travessant una barrera que impedeix que a partir d’aquell moment, passin els cotxes i les motos.

Vam fer una primera paradeta davant d’un panell explicatiu de les muntanyes que es veien des d’allà. La llàstima era que la boira en va impedir veureu, al menys en aquell moment.

I és curiós com, estan totalment envoltats pel núvol de boira, el paisatge ens fascinava. Li donava un toc de misteri, de màgia...  De tant en tant, escampava una mica i podíem observar un tros de muntanya, un cim, un conjunt d’arbres. I es que ens agrada la muntanya, faci el temps que faci.

Poc després de sortir de Can Maçana, vam veure el primer pal informatiu, que ens comunicava que per arribar caminant al Monestir, quedaven quasi quatre hores, i ens va donar la idea d’anar-hi en una altre ocasió. La muntanya de Montserrat te molts camins, moltes possibilitats, i li traurem profit, segur.

Aquell camí que seguíem m’agradava molt, era ample i pensava en venir amb la bici, però oh!!, de cop i volta arribem a una barrera feta de manera que només es podia avançar caminant i amb un cartell que posava clarament que estava prohibit el pas de bicicletes. Així que res, respectem les normes.

Poc després vam arribar al Collet de Guirló, situat a 800 metres d’alçada i que ens indicava que des d’allà teníem 25 minuts per arribar al refugi previst de Vicenç Barbé.

La boira anava escampant i ens permetia anar observant, admirant i fotografiant tota mena de paisatges, del camí que anàvem seguint, dels cims que ens envoltaven, amb les roques rodones i nues de vegetació, amb les característiques formes de la muntanya.

Molt poc abans d’arribar al refugi, vam fer una mica de gramponada, pujant uns metres agafant-nos d’arbustos i roques, que ens va portar fins a un lloc conegut com Les Agulles.

Al refugi vam esmorzar. Hi ha unes taules i uns bancs per seure, de ferro, pintats de groc, on ens hi vam estar una bona estona, menjant i xerrant de tot una mica.

El nostre camí passava pel mig del bosc, o pel costat mateix de penya-segats i roques de formes capritxoses, com quan l’Enric es va fotografiar en una postura que semblava que aguantava la roca.

Passàvem per camins plens de fulles recent caigudes dels arbres, que li donaven aquell color característic de la tardor, preciós. En Pere va encertar quan va afirmar que aquella barreja de colors, on cada espècie d’arbre oferia un color diferent, li recordava al xeviot. Lògica per altre banda aquesta definició, venint com ve dels telers, les llanes, les sargues, els xeviots, etc.

En la nostra caminada vam passar pel Coll de Port, a 973 mts d’alçada, es d’on ja vam començar a baixar.

Ja tornant, vam tenir la sort que la boira va anar escampant i ens va permetre gaudir de vistes espectaculars, tant de la muntanya com del Bages. Impressionants els Frares Encantats que van aparèixer sobre nostre, o la Roca Foradada, o la Cadireta, on hi havia escaladors practicant el seu esport preferit.

Abans de donar per acabada la caminada, ens vam desviar una mica per visitar les runes de Sant Pau vell de la Guàrdia, les runes d’una església de l’any 1084, i que es pensa podria pertànyer a un castell que hi havia dalt del cim proper.

Ja molt a la vora dels cotxes, vam passar de nou pel cartell situat estratègicament en un punt on es podia observar, allà lluny i seguint les seves indicacions, l’Aneto, el Puigmal o el Pedraforca.

Finalment vam arribar als cotxes i ens vam anar a dinar, celebrant una nova conquesta, una nova caminada que ens ha entusiasmat.