07-03-14, SANT CUGAT-BARCELONA

07-03-14
SANT CUGAT-BARCELONA, caminant
Aquest cop, l'Enric, el Pere i jo hem fet una altre de les nostres caminades, Sant Cugat-Barcelona. Tenia moltes ganes de fer-la, perquè tot i que aquesta sortida la fèiem molt a la vora de Barcelona, mai havia visitat ni el Monestir de Sant Cugat, ni havia vist el Pi d'en Xandri ni, i potser lo més greu, havia visitat mai l'ermita de Sant Medí, i dic això perquè St Medí és el patró de Gràcia i una de les festes grans del barri és justament el dia 03 de Març, dia de Sant Medí, quan moltíssims vilatans desfilen per barri, muntats en cavalls principalment, encara que també en camions i tota mena de vehicles, per oferir als nens i públic en general, que els victoreja pels carres, tones i tones de caramels.
El meu pare, a més, va formar part durant molts anys de la Colla Torrent de l'Olla, així que per a mi va ser un moment històric conèixer l'ermita i veure, en una pared, un munt de rajoles de les diferents colles que normalment participen, estant la del meu pare entre elles. Molt emocionant.

Sobre les 09,00 del mati ens vam trobar els tres ex companys de feina, però amics per tota la vida, a la plaça Lluís Millet (!) de Sant Cugat, i després de prendre un cafè, ens vam posar en marxa. En Pere, el nostre guia, portava un fulletó tret de La Vanguardia, on es descrivia perfectament aquesta ruta. I dic perfectament, perquè la vam seguir de manera efectiva, sense dubtes ni problemes. 
El primer de tot que vam fer és passar i entrar al Monestir de Sant Cugat, un edifici extraordinari, immens, molt bonic. Es dona la circumstància, a més, que l'Enric i la seva esposa M José, es van casar allà, cosa que li va produir una emoció molt especial, i més quan, des d'aquell dia del seu casament, no havia tornat mai a visitar-lo.

Després de les fotos de rigor, vam continuar, fins arribar al principi del camí que ens portaria a Barcelona. Vaig veure una senyal que ens indicava que aquell camí era apta per bicicletes, així que la proposaré per fer-la amb l'equip de btt de la UME. Molt poc després de caminar pel camí de terra, vam arribar a un altre punt mític d'aquest camí, el lloc on està el Pi d'en Xandri, un pi gegant que del pes ha d'estar agafat per totes bandes amb bigues de fusta que el subjecten des de tot arreu.

Durant la caminada, en vam veure molts de pins grans, encara que cap com aquest.
A partir d'aquí, vam anar fent via, seguint un camí que pel que vam veure, és protagonista de moltes rutes senderistes, com el gr6, que surt de Barcelona i va a Montserrat, el pr138, que vam seguir en la seva totalitat fins a Barna, també vam veure cartells de la UEC (unió excursionista de Catalunya), de la CIB (caminada internacional de Barcelona), etc. Vam comprovar “in situ” la gran afluència de gent corrents, passejant i en bici, i això que era dia laborable. Ja imagino com es deu posar de gent els festius!!
Sobre les onze, vam arribar al punt més mític per  mi, l'ermita de Sant Medí, i l'escric així, accentuant la i final, i obviant la r, que posen a molts llocs, perquè a la porta de l'edifici hi ha un cartell molt gran i clar que ens indica que estem a l'ermita de Sant Medí, així que serà així com s'escriu, no?

Aquí vam aturar-nos per esmorzar els nostres entrepans i de passada, descansar una mica. I lògicament, també per fer algunes fotografies del lloc.

Aquí, un ciclista molt amable ens va fer aquesta fotografia.

Després del descans i de reposar forces, vam continuar. Seguint el nostre fulletó particular, de seguida ens vam desviar per un camí més trencat i difícil, però que te l'avantatge que no passen cotxes, i vam pujar força, fins que vam tornar a arribar al camí ample i ben arranjat que anàvem seguint al principi. Durant aquest tram, vam descansar un parell de cops per recuperar-nos de l'esforç de la pujada.
Ara caminàvem per un lloc preciós, on a la nostra dreta podíem veure la gran plana que acull Sabadell i Terrassa, mantenint al mig el parc de Sant Llorenç del Munt, i veient allà al fons el massís de Montserrat. Quin gran espectacle!!
Després vam passar per davant la Font Groga, al costat mateix de la carretera, molt a la vora ja del Tibidabo. Fent bicicleta, he arribat tres o quatre vegades a aquest lloc, venint de Montcada i Reixac. Quin contrast tant gran, aquest espai natural tant frondós, al costat mateix de Barcelona.

La última part de la caminada va ser travessant els Jardins de Can Borni, ja en forta baixada, i caminant pel costat del traçat del funicular, el qual vam veure en el seu camí cap el Tibidabo. Espectacular poder observar encara aquestes quasi peces de museu de vagons i també l'estació, ambdós elements clars de principis del 1900.
A partir d'aquesta placeta on està l'estació, plena d'edificis noucentistes, vam tallar camí baixant pels jardins del Parc de la Font del Racó, fins arribar a l'emblemàtic edifici de La Rotonda, al final del passeig per on circula el tramvia blau. En aquest descens, vaig recordar el llibre de'n Carles Falcones, l'Ombra del Vent, una obra mestra, al menys per mi, que em va captivar la seva lectura. Vaig “trobar-me” dins aquell llibre, caminant pel costat d'aquells edificis tant espectaculars.
Davant la Rotonda, vam agafar el tren/metro que ens va deixar a la Pl Catalunya, lloc escollit per l'Enric, per portar-nos a dinar a L'Oliva, un restaurant situat vora el carrer Tallers.
Gran dia, com sempre, quan em trobo amb els meus amics i fem allò que tant ens agrada, com és compartir unes hores caminant per la nostra Catalunya. En total hem fet uns 15 qms.