10, 11 i 12 d’Octubre 2015

QUERALBS-GORGUES DE CARANÇÀ-THUÈS ENTRE-VALLS

SORTIDA A PEU

Ja feia uns quants mesos que havíem parlat amb el Martin de la possibilitat d’organitzar aquesta sortida, dirigida al grup de btt de la ume. Seguint una ruta una mica diferent, la vaig fer l’any 2005 amb el grup excursionista de Canovelles, amb els qui vaig fer diverses sortides, com la Canovelles-Montserrat, Castellcir, etc.

I la veritat és que em va agradar molt i tenia ganes de repetir-la. Era una barreja de senderisme i aventura que tenia ganes de repetir.

Per altre banda, fer-la sota la direcció del Martin era una garantia de seriositat en la organització i preparació de la sortida, cosa que després es va confirmar, amb els seus escrits i fins i tot una prèvia que va fer algunes setmanes enrere, per mantenir fresca en la memòria la ruta a fer.

Donada la dificultat que suposava fer la totalitat d’aquesta marxa, la vam plantejar de manera que la gent menys entrenada a aquests tipus de caminades podés participar, no en la seva totalitat, però sí en una primera part. D’aquesta manera, manteníem el fet que en segons quines sortides, tots els socis i sòcies puguin venir, adequant les seves possibilitats a una part concreta de la sortida.

En realitat, es van fer tres grups. El primer, com tots,  va fer Queralbs-Pic de l’Àliga, i després de passar la nit a l'alberg, l’endemà va tornar a Barcelona, agafant el cremallera i el tren. El segon que, en lloc de seguir per la travessa planificada, va anar des del refugi fins a Queralbs, passant per Coma de Vaca i seguidament es va desplaçar en cotxe cap a Thuès a passar la nit. Thuès era el destí final de la sortida. Així, aquest segon grup el dia 12 van fer la caminada des de Thuès fins a trobar al grup que feia la travessa complerta, trobant-se a mig camí de baixada, i poder fer plegats una de les parts més impressionants, com son les gorgues. I el tercer grup, que la va fer tal i com va estar planificada.

Com sempre em passa quan surto a fer ruta de diversos dies, quan arriba el moment de preparar-me la motxilla, em costa molt decidir-me. És allò de si porto massa o poca roba i sempre o quasi sempre, m’equivoco. Aquesta vegada, no obstant, la cosa la vaig preparar una mica millor, tenint en compte també el gran suport que vam tenir amb el cotxe del Josep, on vaig poder guardar roba seca i vambes, per quan acabés la sortida. I que be em van anar les vambes....

Nervis, com sempre. La segona nit la passaríem a l'alberg de Carançà, sense guarda i sense cap servei, ni llum, ni res. El Martin comprava menjar deshidratat, bosses de pasta, i allà el cuinaríem. Això per a mi era tota una novetat i em cridava molt la atenció.

Però val, va arribar el dia de posar-nos en marxa!!

10-10-15

A les 05,45 vaig recollir a la Esther, i ens vam anar fins a l’estació de Sants a deixar-lo aparcat. Al ser dies festius, no calia posar el tiquet de la zona blava i el podia aparcar be. Anar fins a Sants en rodalies és molt complicat  a aquestes hores. El tren de Ribes de Freser, que és el que agafaríem, surt a les 07,01 i l’anterior rodalies Gavà-Sants ho feia a les 05,08, el que vol dir que m’hauria d’estar hora i mitja a Sants esperant.

Abans de baixar a l’andana, ens vam prendre un cafè amb llet, per entonar-nos una mica.

A l’andana 8 estaven la Chris i el Cèsar, qui havia dormit a casa del seu pare, així que els quatre ens vam posar en marxa. A El Clot van pujar el Martin i la Eve, mentre que el Josep, Carme, Imma, Juan, Àlex i Àngela, van anar fins a Queralbs en cotxe.

Nosaltres vam agafar el tren de les 07,01 i vam estar quasi dues hores de viatge, fins arribar a Ribes. Allà, vam agafar el cremallera, que sortia a les 09,30. Vaig poder estar al primer vagó, al costat del conductor. Em va explicar que aquell tren tenia justament 30 anys i que portava 712000 quilòmetres fets durant tot aquest temps.

El cremallera ens va portar en pocs minuts fins a Queralbs, on ens hi vam estar una estona al bar, prenent cafès, posant aigua als bidons, fent l'últim cop d'ull al mapa...

Finalment, sobre les 10,45 ens vam posar en marxa. El primer que vam fer fou anar a visitar una mica el nucli antic del poble, visitant la seva església, de l’any 978. És la església de Sant Jaume. Son maques les cases i edificis antics de Queralbs, fets de pedra.

Després ja ens vam posar en marxa definitivament, en direcció Núria. Vam agafar el camí antic que ens hi porta, en forta pujada ja des del primer moment. Estem fent el gr11, pujant per camí de muntanya, fins que arribem a la carretera estreta que porta a l’esquerra cap a Fontalba.

Aquí alguns ja ens vam treure una mica de roba, perquè el dia era assolellat i amb la caminada començàvem a tenir calor.

A partir d’aquí ja només és qüestió d’anar caminant i pujant. Als tres quilòmetres travessem el riu  Nuria per un pont romà i a partir d’aquell moment anem seguint per la marge esquerra, mentre que la via del cremallera, també a la nostra esquerra, es veu a mitja alçada de la muntanya. Aquí anem pujant, fent també algunes ziga-zagues, que ens permeten agafar alçada des d’un bon començament.

La pujada es torna per moments dura, i ens obliga a descansar de tant en tant per recuperar forces. Tot i la dificultat, l’entrenament que ens suposa la pràctica del ciclisme, ens permet recuperar-nos de seguida i poder continuar pujant tot seguit.

En un moment donat, podem gaudir d’un gran espectacle a l’altre banda de la vall, quan ens trobem amb una gran cascada, que ens deixa boca-badats. Ja comencem a gaudir del paisatge!!

Poc després d’aquest espectacle, tornem a passar a l’altre banda del riu, i ja continuarem per aquest marge fins arribar a Núria.

Sobre el qm 8 arribem a un mirador que ens permet observar des d’allà l’estany i les edificacions de Núria, l’hotel, el santuari, etc. Ens posem contents, perquè això vol dir que la pujada s’ha acabat. Ara anem a buscar un bon lloc a la gespa, on dinar, que ja toca,  tenim gana. Uns quants, abans de dinar, ens anem a buscar una cervesa al bar.

A Núria estem sobre els 1950  metres d’alçada, el que vol dir que hem fet uns 700 des de Queralbs, situat a 1236 mts. Hem arribat sobre les 14,30, així que per fer aquests primers 8 qms, ens hi hem estat unes 3 hores i mitja.

Per menjar m’he portat una carmanyola amb menjar fet per l’Elvira, més una mica d’embotit, xocolata, etc. Ens hi estem una estoneta, però allà seguts a la gespa aviat comencem a tenir fred, així que recollim els trastos i ens posem en marxa. No queda molt, però encara hem de fer l’últim esforç, la pujada fins l’alberg El Pic de l’Àliga, situat a una distància d’un quilòmetre del santuari. En una primera idea, m’he plantejat fer aquest curt desplaçament amb l’aeri que hi porta, però al final m’he decidit per fer la pujada caminant, amb tothom.

En total, doncs, aquest primer dia, hem fet uns 9 qms. L’alberg està a 2100 mts, per tant hem fet uns 900 de desnivell.

Alguns companys, poc després d’arribar i de descansar una mica, han anat a pujar al Pic de l’Àliga, situat a 2420 mts d’alçada i a uns 2,5 qms de distància, però a mi em feia mal tot, així que m’he quedat. A més, a les 17,00 obrien la distribució de les habitacions, i he aprofitat per anar a buscar les nostres claus i pujar a les habitacions les motxilles dels companys. Mentre ells arribaven, m’he dutxat i m’he preparat el llit.

Després, he baixat al bar. Tenia molta set, però no de cervesa, em venia molt de gust prendre aigua amb gas, la típica Vicky Catalan, i m’he pres dues ampolles.

Mentre, han arribat els companys de la seva excursió i poc després hem anat a sopar, ja que havíem reservat mitja pensió.

El sopar ha estat justet, com correspon als menjars d’aquests albergs. De primer hem pogut agafar-nos un plat d’amanida i després hem recollit un parell d’olles amb sopa, bona però un pel freda, i de tercer carn guisada molt bona. No entrava vi al preu del menú, però hem comprat una ampolla al bar.

Seguidament, prenent un tallat i situats a la sala del bar,  el Martin ens ha ensenyat la ruta de l’endemà, desplegant un mapa de la zona. He de dir que en el moment en que he arribat a l’alberg, estava molt tocat, em feia mal tot i fins i tot dubtava que podés fer la ruta del dia següent. Veia que era una ruta dura, però em feia molta il·lusió fer-la. La recordava de quan hi vaig anar l’any 2005 i tenia ganes de repetir-la. Però em feien mal les cames, sobretot la banda superior del fèmur, els peus, el cap...

En fi, finalment el que em vaig dir era que esperaria a veure com em trobava l’endemà, al moment d’aixecar-me. Aquell seria el moment en que decidiria el que faria, si continuar, tornar a casa o fer la ruta de la Carme i el Josep.

Ja a la llitera, riem una mica i a dormir. No se què parlàvem del guarda del refugi de Carançà...

11-10-15

El grup que segueix la ruta prevista, ens aixequem molt d’hora. De fet, el despertador estava previst que sonaria a les 06,30, però a les 06,15 ja estàvem llevats.

Jo em trobava be, així que me’n anava amb el grup!!

Quan vam baixar al bar, ens vam trobar amb la Esther, que tot i no venir amb nosaltres, s’havia despertat i va baixar a esmorzar.

Un esmorzar complert ens va permetre començar a bon ritme i amb molta moral.

Al sortir, quan encara només clarejava, feia fresca, i ens vam abrigar. Jo em vaig posar els guants i la gorra, que em tapés les orelles i el màxim possible del cap.

Només sortir ja vam començar a pujar, encara que al menys en aquells primers moments, era una pujada suau, que anava fent ziga-zagues.

Poc després, vam arribar a sota mateix del Pic de l’Àliga, de 2420 mts. Només hi vam pujar la Chris i jo, ja que la resta de companys ja hi varen pujar la tarda anterior. Aquells eren uns moments màgics, ja que començava a sortir el sol i la llum era extraordinària. Em deixava bocabadat veure com en la immensitat del prat, una banda estava ja abraçada per la llum del sol, mentre que l’altre l’anava esperant, que l’absorbís molt lentament.

El fred anava passant a mida que caminàvem i ens ficàvem de ple sol. Nosaltres seguíem caminant i pujant, per un espai de somni. Tot ras, només el prat. Alguns cavalls i alguns isards ens feien una mica de companyia. Pel cel, algun bultó en la seva recerca de menjar ja volava.

Pel damunts dels 2.400 m, el bosc no es pot constituir naturalment a causa del fred i de la cobertura de la neu durant molts mesos. Es passa de l'estatge subalpí dels boscos de pi negre a l'estatge alpí dels prats. La raó és el fred intens de tot l'any —fins pot nevar i glaçar al pic de l'estiu— i la llarga durada de la cobertura de la neu.

A continuació vam arribar a la base del Puig de la Fontnegra, de 2728 mts. Aquí vam poder deixar les motxilles al peu d’aquest puig, i el vam pujar, gaudint d’uns paisatges espectaculars. En aquest espai havíem d’anar en compte de no caure, perquè les pedres i les roques que l’envolten estan molt afilades. Mentre admiràvem el paisatge, va arribar un noi que estava fent la volta a la Olla, com es diu el fet de pujar a Nou Creus o al Puigmal, i seguir per la carena donant la volta a tot aquest conjunt de pics.

Després vam continuar. Segons com, el paisatge em recordava els volcans de la Illa de la Palma, en una sortida que vaig fer, que es diu La ruta dels volcans. Aquí, entre pic i pic, també semblava que caminàvem per les crestes d’alguns volcans.

Vam passar també per Rocs Blancs, des d’on podem veure també allà lluny, la zona del refugi Coma de Vaca. Crestes i caients impressionants a banda i banda. També, aviat i per la nostra esquerra, vam començar a veure Núria allà a baix, el que volia dir també que aviat arribaríem a Pic de Nou Creus, de 2799 mts. Quan hi vaig venir l’altre vegada amb el grup de Canovelles, vam arribar per l’altre banda, pel Pic d’Eina, segons em va explicar el Martin, guia de la sortida. Per tant, ara puc dir que he arribat a Nou Creus per les dues bandes possibles des de Núria.

Aquí vam celebrar molt la nostra arribada. Al cap  i a la fi, ja havíem fet quasi tota la pujada, tret del Pic de la Fossa del Gegant, de 2808 mts, el punt més alt on hem caminat en aquesta sortida i on vam anar tot seguit. Però val, arribar a Nou Creus per a mi era un èxit fantàstic, perquè tal i com estava de tocat el dia anterior, que em feia mal tot, semblava impossible que pogués arribar a coronar-lo.

Després de les fotografies de rigor i les felicitacions mútues, vam reiniciar la marxa, passant tot seguit pel Pic de la Fossa del Gegant. Molt a la vora d’allà, hi ha una mena de monument a un muntanyenc mort. És un piolet situat al damunt d’una fita de ciment.

Seguidament vam passar pel costat de dos estanys, ja en territori francès; l’estany Blau i l’estany Negre, pràcticament tots dos de forma rodona. El primer d’ells, en el moment de passar-hi ja tenia una fina capa de gel, de la que vam poder agafar un tros.

Ara ja no pujàvem. Caminàvem pel centre d’una vall, sobre un prat, ple de rierols per tot arreu, els quals havíem de passar saltant o de pedra en pedra. Tot verd, fantàstic!!!

En un moment donat, la Chris i jo vam omplir aigua als nostres bidons de la que corria riuet avall, fresquíssima.

Després vam arribar a l’estany de Carançà, on ens vam aturar a dinar el menjar que portàvem de casa, embotits, formatges, etc. Una estoneta que també va servir per descansar els nostres peus, que ja començaven a queixar-se!!!

A diferència d’ahir, que mentre dinàvem teníem fred, avui s’estava molt be seguts al costat de l’estany. Fins i tot ens vam atrevir a donar-nos un petit bany de peus, en una aigua que estava molt freda.

Seguidament vam continuar. Passat aquest prat, vam entrar en una zona de bosc, amb uns pins negres molt grans, molt alts. Semblava que en la seva evolució, tinguin fred, i s’aixequin al màxim en la recerca d’una mica de sol. Realment semblava un paisatge tret d’aquells països del nord, on la natura encara és viva al cent per cent, res la ha canviat, on la ma de l’home no s’hi ha ficat per res, només si un cas, per admirar l’entorn, sense tocar ni una branca.

Per altre banda, el riu Carançà cada vegada era més cabalós, les seves aigües baixaven més ràpides. Trobàvem cascades que tot i ser petites, ens embovaven per la seva quantitat d’aigua i el soroll espatarrant provocat pel seu xoc amb les pedres i les roques que es trobava pel seu camí. Ja estava impacient, recordava que en la primera vegada que vaig venir, el refugi estava davant del riu, i que aquest era molt sorollós i espectacular.

I efectivament, poc després, al sortir del bosc, ja vam veure allà lluny l’edifici del refugi, imatge que ens va donar a tots molta alegria, perquè ja estàvem cansats de tant caminar. Portàvem més de set hores de marxa!!

Com l’altre vegada, el refugi estava envoltat per vaques marrons per tot arreu. Com ja sabíem, a partir del 1 d’Octubre aquest refugi no està vigilat. Simplement està obert perquè la gent pugui dormir, als llits o al terra si cal, però no te llum, ni vigilant, ni matalassos, res. Nosaltres veníem preparats. Vam pujar al pis de dalt a deixar les nostres coses i prendre possessió de les lliteres. Vaig estendre l’estoreta per posar al damunt el sac. Havia de posar algun pes als extrems, perquè s’enrotllava contínuament. També vaig treure les coses de la motxilla per tal de canviar-me de roba i anar una mica mes còmode.

Un cop instal·lats, vam anar a donar una volta per la zona, a passejar per entremig de les vaques (i el bou), i a buscar aigua pel sopar. Vam seure a una taula de fora i allà ens vam preparar el sopar. El Martin i la Chris van portar fogonets. Vam preparar els sobres de menjar deshidratat i ens ho vam menjar allà mateix. Ens hi vam estar una estona, però al marxar el sol la temperatura va baixar ràpidament i ens va obligar a retirar-nos.

Vam estar una bona estona seguts a una taula del menjador interior, calents, perquè uns nois que havien arribat una mica abans que nosaltres van encendre la llar de foc i s’estava molt be. Lògicament, sense llum poca cosa podíem fer a banda de xerrar una mica. Sobre les 21,00 va arribar un excursionista francès que feia una ruta ell sol. Va seure amb nosaltres i al mateix temps es va fer el seu sopar, amb el seu fogonet i menjar deshidratat.

Aquest menjar està força be. Es tracta de posar a bullir aigua i ficar-la directament dins el sobre, sense necessitat d’utilitzar plats.

Jo crec que com a màxim a les 21,30 ens vam anar a dormir. Estàvem cansats i l’endemà també ens aixecaríem aviat.

12-10-15

Durant la nit, tot va anar força be. Escoltàvem el soroll del riu i ja ben de nit, podíem veure un munt d'estels al cel, el que ens feia pensar que l'endemà, tot i les previssions de pluja, podríem tenir un bon dia.

Això si, tot i la estoreta, la fusta de la llitera era molt dura, i dormir de costat era molt incòmode.

Ens vam despertar aviat, intentant fer poc soroll, perquè els altres excursionistes encara estaven dormint. Vam baixar al menjador mentre la matinada s’anava obrint pas i anava clarejant el dia.

Ens vam posar molt contents al veure els estels brillar, perquè les previsions eren de pluja. Això si, com el dia anterior, a primera hora feia fred, així que vam sortir abrigats. Després de prendre cafès amb llet i alguna galeta, i d’anar a buscar aigua per omplir els bidons , ja ens vam posar en marxa. Abans, una parella va sortir uns minuts abans que nosaltres, i vam veure que seguien un altre camí diferent al nostre (ells pujaven i nosaltres no, jejeej).

Al contrari. Seguíem baixant, sempre al costat del riu, per la seva marge esquerra. De vegades havíem d’apartar-nos una mica del seu curs i entrar al bosc, per esquivar trossos impossibles de passar. Al poc, me’n adono que les soles de les meves botes estan a punt de deixar-se anar, totalment desenganxades, així que vam tenir que buscar una solució d’emergència. En Martin i la Chris, em van lligar les dues botes amb corda, de manera que podés mantenir la sola lligada a la bota, perquè estava clar que aviat se’m hagués desenganxat del tot. Això ens va causar més d’una aturada per tal de tornar a lligar-les, perquè del caminar, s’anaven deixant anar.

I sort vaig tenir que el Martin i la Chris m’ajudessin, sobretot ella, portant aquesta corda, perquè m’hagués sigut impossible arribar fins el final de la ruta. En un moment donat vaig pensar en continuar sense sola, però clar, m’hagués fet mal als peus de caminar entre pedres i roques. Patia una mica pensant en que si finalment plogués, la cosa se’m podia complicar molt. I més quan encara ens faltava passar per les passarel·les i els ponts metàl·lics!!!

Poc després de passar la primera passarel·la, ens vam trobar amb el Josep, l’Àlex i la Carme. Ells havien marxat del refugi del Pic de l’Àliga i havien anat a dormir a Thuès, per fer el camí en direcció les gorgues i troba-rse amb nosaltres. Ens vam posar tots molt contents de trobar-nos i a partir d’aquell moment, ja tornàvem a ser nou, ja per acabar la sortida.

No se quants ponts, escales i passarel·les vam passar, però molts, alguns perillosos, sobretot els ponts, que es movien. Jo anava poc a poc i amb molta cura, per no ensopegar.

Després dels ponts, va arribar un camí excavat a la roca que avança per una cornisa bastant aèria seguint el Carançà. Aquest camí està pensat perquè el pugui gaudir gent de totes les edats, ja que està equipat amb cordes (que actuen de passamà). De fet, van passar algunes famílies amb nens, sense cap problema.

Des d’aquí ja vèiem Thuès allà avall, així que la moral renaixia, només de pensar que un cop allà podríem celebrar la nostra ruta amb una bona cervesa.

Vam arribar sobre les 14,00 a nivell de la carretera. Hi ha un aparcament i al costat un bar, on vam prendre les cerveses i un entrepà calent, molt bo.  També, vaig aprofitar que tenia roba seca i les vambes al cotxe del Josep, per canviar-me i sobretot, posar-me calçat segur.

Mentre tant, el Martin anava trucant als taxistes de la zona, per tal que ens portessin fins a Puigcerdà, perquè malauradament, el tren “groc” que recorre la zona, un trenet de via estreta molt bonic, no està disponible, ja que justament ara li estan fent una posada a punt. Tampoc podíem agafar un autobús, i va ser una llàstima, perquè mentre el bus val 1 euro, el taxi ens va costar 16 per persona!!

Pel viatge de tornada, ens vam dividir. Mentre la Chris i el Juan anaven en el cotxe del Josep i la Carme, el Cèsar, el Martin, la Eva i jo ho vam fer en tren.

Al final, vam arribar a Puigcerdà i després de treure’ns els bitllets vam anar al bar. Jo tenia molta set i em vaig prendre dues ampolles d’aigua amb gas.

Ara ja només tocava descansar en el llarguíssim viatge de tornada, un Puigcerdà-Barcelona de tres hores de tren!!! Descansar i sobretot, recordar els bons moments passats durant els tres dies que va durar la travessa, un somni fet realitat, un regal pels ulls, per la ment, pel record.

27-02-15 CAMINADA PER LA SERRA DE L'OBAC

27-02-15 CAMINADA PER LA SERRA DE L’OBAC

En una nova caminada amb els amics Enric Estrenjer i Pere Paré, aquesta vegada vam tornar cap el Parc natural de St. Llorenç de Munt i l’Obac. Després de trobar-nos a Matadepera, vam anar a deixar en primer lloc el meu cotxe a una esplanada prop del nostre punt de sortida i tots tres vam seguir amb el cotxe de l’Enric, en direcció a un lloc conegut com L’alzina del Salari,  a la carretera BV-1221, quilòmetre 11. Es coneix amb  aquest nom perquè anys enrere, era el lloc on es pagava als treballadors. Eren sobre les 09,30 quan ens posàvem en marxa, agafant una pista en forta pujada inicialment encimentada. En uns 1200 metres arribem fins el Coll de Tres Creus, una cruïlla de camins des d’on hi ha una gran vista de la Muntanya de Montserrat i gran part del Bages, com Vacarisses i Manresa.

Des d’aquest lloc, en Pere ens va aconsellar que féssim uns quants metres per un camí que no tocava, però que ens va permetre millorar encara més aquesta gran vista, incloent també un petit turó conegut amb el nom de El Paller, una mica a l’esquerra de les vistes de Montserrat. I efectivament, tal com el seu nom indica, te una forma clara de paller, d’aquells típics que fins i tot es veuen als pessebres.

Ara ja havíem deixat les fortes rampes del principi i caminàvem més o menys per la carena, poden gaudir d’unes esplèndides vistes de les muntanyes que ens envoltaven. Per la nostra esquerra, el Massís de Montserrat, i a la nostra dreta, La Mola i el Moncau, impressionants.

Continuant el nostre camí, vam passar pel Coll del Boix, des d’on vam iniciar una forta baixada per un camí ample, fins arribar al lloc on vam decidir esmorzar, ja que la gana feia estona que es deixava notar.

Poc després d’esmorzar, vam arribar als llocs més especials i interessants de la ruta d’avui, la Cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang, uns llocs especialment amagats i que fins i tot feien d’amagatall que prové de les guerres carlines del segle XIX.

 L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat.

De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova.

Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible.

Ja tornant, quan estàvem a la vora del Coll del Foix, ens vam desviar una mica, per anar a visitar l’alzina del Vent, coneguda també amb el nom de l’alzina Bonica,  una alzina gegant, d’uns 11 metres d’alçada i 2,80 de diàmetre,  i que fins i tot les seves branques més llargues, totalment horitzontals, estan recolzades sobre uns suports que les mantinguin femes, perquè no s’acabin trencant pel seu popi pes.

als peus d’aquesta alzina ens vam trobar una senyora meditant.

Després vam continuar, camí ja dels nostres cotxes. Ja estàvem en baixada, baixant pels Graons de Mura, el sender que porta fins aquest poble.

Ja tornant, a l’altre banda de la carena es veien Els Tres Jutges, un conjunt rocallós, de formes capricioses.

Vam arribar als cotxes sobre quarts de dues, i a les dues en punt ja estàvem dinant al nostre conegut restaurant de Matadepera. Una gran matinal amb molt bons amics.

22-02-15 VOLUNTARI MITJA MARATÓ UME GAVÀ

22-02-15 VOLUNTARI MITJA MARATÓ DE LA UME. GAVÀ

Ahir dissabte, dia 21, vam quedar a les 14,00 h davant la UME, amb el Pepe, José, Xavier i jo, per anar a marcar una part del traçat i de pas, poder veure on em tocaria estar l’endemà com a voluntari.

A banda d’ells, allà estava en Néstor i molta més gent compromesa en aquest acte. Havien carregat la furgoneta, per l’endemà muntar les parades d’avituallaments i controls de sortida i arribada.

El Pepe i el José, de la UME, ja fa uns anys que fan aquesta feina de marcar una part de la ruta. En Xavier, és jutge de la federació. La seva feina és comprovar, per exemple, que les senyals es posen be al llarg del traçat, perquè els corredors no es perdin. Tots tres vam marxar cap a La Sentiu a deixar un cotxe i després vam anar ben entrat al parc del Garraf, a la pista que porta a Sitges,  on a partir del quilòmetre 9 aproximadament, vam començar a marcar.

La cursa principalment va per corriols, camins que son pràcticament impossible de fer en bici, al menys per mi, clar. Vam començar pujant per la muntanya, anant posant contínuament cintes blanques i vermelles, ben visibles pels que passarien l’endemà corrents.

El qm 11 era un dels punts conflictius. De fet, havíem quedat que el Cèsar i jo ens posaríem cada un de nosaltres als punts complicats, al qm 11 i al qm 12,2, però malauradament va caure i es va trencar una costella, i no va poder venir ,així que vam marcar molt be el lloc, perquè els corredors no tinguessin cap dubte. De fet, pel que em van explicar els companys, més que por a que no vegin be els senyals, és que algun graciós no canviï de direcció les fletxes i les cintes, cosa que sembla ha passat alguna vegada, per això ens volien en aquell lloc.

El vam marcar be i em vaig comprometre que l’endemà m’hi passaria, si finalment no vingués ningú més com a voluntari a la zona.

Vaig continuar fins el qm 12,2, lloc conegut com a Fondo del Teix, i en aquest lloc, cruïlla de diferents camins, vaig acomiadar-me dels companys, perquè vaig voler tornar sol en direcció a La Clota, amb la intenció de reconèixer el lloc per l’endemà, quan  vingués sol.

Efectivament, al cap de pocs quilòmetres vaig arribar a la Clota, i ja respirava tranquil, ja sabia on em trobava i com aniria l’endemà al meu lloc. Vaig trucar al Pepe i vam quedar que ens retrobaríem a un bassa situada al camí que baixa de La Clota, conegut amb el sobre nom de El Purgatori.

Vaig arribar-hi uns minuts abans que ells i ens vam trobar de nou sobre les 17,00, de manera que vam continuar la ruta marcant.

Encara ens quedaven uns tres quilòmetres de marcatge. Ara ens tocava una forta baixada en que fins i tot vaig caure un parell de  vegades, ja que vaig relliscar. Mentre, anàvem seguint marcant, amb cintes i fletxes.

Els últims metres van ser novament difícils, perquè tornaren a ser de forta pujada, ja que ens vam dirigir cap a la Pujada al Dipòsit, amb el nom ja ho diu tot.

A més, a partir d’aquest punt, pràcticament es va fer fosc, entre la hora, que ja rondaven les 19,00 i el cel, totalment ennuvolat, en que finalment va deixar anar una bona tempesta, de llamps i trons, encara que per sort poca pluja.

Al final, vam arribar o teníem el cotxe a les 19,30, ben xops per la pluja.

Al vespre, a casa, tot i tenir més o menys clar el camí pel que havia d’anar l’endemà, vaig buscar un trac al meu compte de wikiloc, per assegurar-me. Per aquell camí havia passat anant a la Morella amb al Cèsar, i el trac em permetia anar més segur.

Diumenge, per sort, el dia es va aixecar assolellat, encara que bastant fresc a primera hora.

En un principi tenia previst fer la ruta en bici, però després m’ho vaig pensar millor i vaig decidir posar la bici al cotxe i anar fins a Begues, on el deixaria aparcat i des d’on aniria en bici al meu lloc.

Vaig anar a buscar La Clota i des d’allà camí amunt, com si m’anés a La Morella.

Com que era aviat, quan vaig arribar dalt, traspassant una cadena, abans d’anar al meu lloc vaig anar al qm 11, a comprovar que tot estava be, el camí de guix intacte i les cintes al seu lloc. Vaig comprovar-ho i aleshores si, vaig anar al meu lloc, conegut con El Fondo del Teix.

Per sort havia algun recó amb sol, vaig guardar la bici i em vaig menjar l’entrepà de l’esmorzar. Mentre esperava als participants en la cursa, van passar alguns ciclistes i corredors. Els ciclistes em van fer obrir be els ulls, perquè mentre els corredors baixarien de la muntanya, ells passarien per allà i podria haver algun conflicte.

A les 10,39 en punt va passar el primer corredor, una hora i nou minuts després de la sortida. Poc després el segon i a partir d’aquí poc a poc van anar passant, de vegades sols i de vegades en grups.

En un parell de vegades vaig haver d’aturar el pas d’algun ciclista, perquè baixaven corredors,  o sigui que molt be estar allà, inclòs diria que valdria la pena que  posessin dues persones, perquè allà hi ha una cruïlla de camins i els corredors es poden perdre.

Sobre tres quarts de dotze van passar els últims corredors i seguidament els “escombres”, amb el Jaime Cano, recollint les cintes i deixant neta la muntanya dels senyals del pas dels corredors per allà.

Acabada la feina, vaig tornar enrere. Vaig fer el camí invers i me’n vaig anar fins a Begues, a buscar el meu cotxe. Camí de Gavà els companys em van dir que es faria una botifarrada a la plaça de l’ajuntament, però no vaig quedar-me, perquè encara faltava una hora i me’n anava a recollir al Gerard a la estació de tren de Viladecans.

Molt bona experiència, per repetir l’any que ve. En total vaig fer 28 qms.

21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

En una altre de les nostres caminades, en Pere Paré, l’Enric Estrenjer i jo avui hem fet una volta per Montserrat, per camins pels quals mai havia caminat, encara que fa poc, en una sortida en bici amb un company del nostre equip ciclista, vam fer una prèvia de LA PORTALS, una sortida consistent en fer una volta al massís de Montserrat en bici de BTT, i vam passar per Can Maçana, el lloc escollit avui per deixar els cotxes

El dia, mentre anàvem en el cotxe en direcció a la muntanya, era assolellat, però vèiem allà dalt, al massís, com la boira l’embolicava.

I efectivament, només deixar el cotxe a La Maçana, la boira hi era present, fent-nos presagiar que segurament no podríem gaudir plenament de les vistes que ens oferiria la sortida.

Un cop preparats, amb els nostres pals i amb les càmeres i mòbils a punt per immortalitzar la sortida, ens vam posar en marxa. La nostra destinació principal era el refugi Vicens Barbé.

Vam agafar tot seguit el camí de terra que puja només començar, travessant una barrera que impedeix que a partir d’aquell moment, passin els cotxes i les motos.

Vam fer una primera paradeta davant d’un panell explicatiu de les muntanyes que es veien des d’allà. La llàstima era que la boira en va impedir veureu, al menys en aquell moment.

I és curiós com, estan totalment envoltats pel núvol de boira, el paisatge ens fascinava. Li donava un toc de misteri, de màgia...  De tant en tant, escampava una mica i podíem observar un tros de muntanya, un cim, un conjunt d’arbres. I es que ens agrada la muntanya, faci el temps que faci.

Poc després de sortir de Can Maçana, vam veure el primer pal informatiu, que ens comunicava que per arribar caminant al Monestir, quedaven quasi quatre hores, i ens va donar la idea d’anar-hi en una altre ocasió. La muntanya de Montserrat te molts camins, moltes possibilitats, i li traurem profit, segur.

Aquell camí que seguíem m’agradava molt, era ample i pensava en venir amb la bici, però oh!!, de cop i volta arribem a una barrera feta de manera que només es podia avançar caminant i amb un cartell que posava clarament que estava prohibit el pas de bicicletes. Així que res, respectem les normes.

Poc després vam arribar al Collet de Guirló, situat a 800 metres d’alçada i que ens indicava que des d’allà teníem 25 minuts per arribar al refugi previst de Vicenç Barbé.

La boira anava escampant i ens permetia anar observant, admirant i fotografiant tota mena de paisatges, del camí que anàvem seguint, dels cims que ens envoltaven, amb les roques rodones i nues de vegetació, amb les característiques formes de la muntanya.

Molt poc abans d’arribar al refugi, vam fer una mica de gramponada, pujant uns metres agafant-nos d’arbustos i roques, que ens va portar fins a un lloc conegut com Les Agulles.

Al refugi vam esmorzar. Hi ha unes taules i uns bancs per seure, de ferro, pintats de groc, on ens hi vam estar una bona estona, menjant i xerrant de tot una mica.

El nostre camí passava pel mig del bosc, o pel costat mateix de penya-segats i roques de formes capritxoses, com quan l’Enric es va fotografiar en una postura que semblava que aguantava la roca.

Passàvem per camins plens de fulles recent caigudes dels arbres, que li donaven aquell color característic de la tardor, preciós. En Pere va encertar quan va afirmar que aquella barreja de colors, on cada espècie d’arbre oferia un color diferent, li recordava al xeviot. Lògica per altre banda aquesta definició, venint com ve dels telers, les llanes, les sargues, els xeviots, etc.

En la nostra caminada vam passar pel Coll de Port, a 973 mts d’alçada, es d’on ja vam començar a baixar.

Ja tornant, vam tenir la sort que la boira va anar escampant i ens va permetre gaudir de vistes espectaculars, tant de la muntanya com del Bages. Impressionants els Frares Encantats que van aparèixer sobre nostre, o la Roca Foradada, o la Cadireta, on hi havia escaladors practicant el seu esport preferit.

Abans de donar per acabada la caminada, ens vam desviar una mica per visitar les runes de Sant Pau vell de la Guàrdia, les runes d’una església de l’any 1084, i que es pensa podria pertànyer a un castell que hi havia dalt del cim proper.

Ja molt a la vora dels cotxes, vam passar de nou pel cartell situat estratègicament en un punt on es podia observar, allà lluny i seguint les seves indicacions, l’Aneto, el Puigmal o el Pedraforca.

Finalment vam arribar als cotxes i ens vam anar a dinar, celebrant una nova conquesta, una nova caminada que ens ha entusiasmat.

15-03-14 GR1, BANYOLES-BESALÚ

15-03-14 SENDERISME, GR 1, BANYOLES-BESALÚ

Avui, amb els companys de senderisme de la UME, he participat en aquesta sortida, fent la tercera etapa d'aquest GR 1, que va des de Banyoles fins a Besalú.

El GR 1, és un trajecte que passa per la vessant sud dels Pirineus, comença a Empúries, i a Catalunya circula al llarg de 355 qms, arribant fins al Congost de Montrebei, concretament al Pont de Muntanyana, on entra a terres aragoneses.

Sobre les 09,00 hem arribat a Banyoles, i lo primer de tot ha sigut buscar un bar on esmorzar els nostres entrepans. Uns quants, en lloc de seure al bar, hem esmorzat al costat mateix de l'estany, justament davant d'on fa uns anys un desgraciat accident va causar la mort de moltes persones, quan una barca de passeig es va esfondrar a les aigües del llac.

Mitja hora més tard, hem començat la caminada. Avui ha sigut un dia on la travessa ha sigut més aviat un passeig, ja que la distància a caminar era curta, uns 15 qms, i a més, quasi planera del tot.

Poc després de sortir de Banyoles, i mantenint l'estany a la nostre esquerra, hem arribat a un lloc molt bonic, que es diu Puig de Santa Martiria,  on hi ha una vista fantàstica del llac. 

Més tard, seguint el nostre camí, hem passat pel Parc de les coves prehistòriques de Serinyà, on ja fa molts anys, vam anar l'Elvira, el Gerard i jo a visitar-les (quan vam fer la via verda Carrilet I, de Olot a Girona). Avui hem passat de llarg, però de seguida les he reconegut, un lloc preciós i molt obac. 

A Serinyà ens hem pres uns minuts de descans a la plaça del poble que es troba davant de la seva església. És la església de Sant Andreu, un edifici romànic del segle XII. Aquí hem pogut pujar fins a l'alçada del campanar per una escala exterior en la que els esglaons son fets de pedra.

Després, ja hem continuat la nostra caminada que ens ha portat primer per un bosc preciós i molt ombrívol, i també de certa pujada, però molt fàcil de seguir.

Sobre les 14,00 hem arribat a Besalú, una autèntica joia, on es conserva  un conjunt monumental medieval fabulós. Abans de visitar el poble, ens hem assegut a un bar de l'entrada del poble que ens ha permès menjar-nos els dinars que portàvem de casa. De vegades trobem bars que no ens permeten fer-ho, i no ho entenc, perquè per exemple, a banda que avui uns quants han menjat menú del propi bar, es que tots hem demanat begudes, cafès, etc, per tant, es un benefici que tenen. El d'avui, com dic, no ens ha posat cap problema.

Just després de dinar, uns companys han marxat en taxi a recollir els cotxes que havien deixat aparcats a Banyoles, ja que a la tarda, marxaven a fer raquetes, amb la idea de tornar immediatament després de fer-ho, sense quedar-se a dormir. M'agradaria provar-ho això de les raquetes!!

Després de dinar, hem anat a donar una volta pel poble, a admirar els seus edificis i places medievals, com el seu Pont d'entrada al poble, una autèntica meravella.

Sobre les 16,15 hem agafat l'autocar de tornada i hem arribat a Gavà a les 18,30.