21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

21-11-14 CAMINADA PER MONTSERRAT

En una altre de les nostres caminades, en Pere Paré, l’Enric Estrenjer i jo avui hem fet una volta per Montserrat, per camins pels quals mai havia caminat, encara que fa poc, en una sortida en bici amb un company del nostre equip ciclista, vam fer una prèvia de LA PORTALS, una sortida consistent en fer una volta al massís de Montserrat en bici de BTT, i vam passar per Can Maçana, el lloc escollit avui per deixar els cotxes

El dia, mentre anàvem en el cotxe en direcció a la muntanya, era assolellat, però vèiem allà dalt, al massís, com la boira l’embolicava.

I efectivament, només deixar el cotxe a La Maçana, la boira hi era present, fent-nos presagiar que segurament no podríem gaudir plenament de les vistes que ens oferiria la sortida.

Un cop preparats, amb els nostres pals i amb les càmeres i mòbils a punt per immortalitzar la sortida, ens vam posar en marxa. La nostra destinació principal era el refugi Vicens Barbé.

Vam agafar tot seguit el camí de terra que puja només començar, travessant una barrera que impedeix que a partir d’aquell moment, passin els cotxes i les motos.

Vam fer una primera paradeta davant d’un panell explicatiu de les muntanyes que es veien des d’allà. La llàstima era que la boira en va impedir veureu, al menys en aquell moment.

I és curiós com, estan totalment envoltats pel núvol de boira, el paisatge ens fascinava. Li donava un toc de misteri, de màgia...  De tant en tant, escampava una mica i podíem observar un tros de muntanya, un cim, un conjunt d’arbres. I es que ens agrada la muntanya, faci el temps que faci.

Poc després de sortir de Can Maçana, vam veure el primer pal informatiu, que ens comunicava que per arribar caminant al Monestir, quedaven quasi quatre hores, i ens va donar la idea d’anar-hi en una altre ocasió. La muntanya de Montserrat te molts camins, moltes possibilitats, i li traurem profit, segur.

Aquell camí que seguíem m’agradava molt, era ample i pensava en venir amb la bici, però oh!!, de cop i volta arribem a una barrera feta de manera que només es podia avançar caminant i amb un cartell que posava clarament que estava prohibit el pas de bicicletes. Així que res, respectem les normes.

Poc després vam arribar al Collet de Guirló, situat a 800 metres d’alçada i que ens indicava que des d’allà teníem 25 minuts per arribar al refugi previst de Vicenç Barbé.

La boira anava escampant i ens permetia anar observant, admirant i fotografiant tota mena de paisatges, del camí que anàvem seguint, dels cims que ens envoltaven, amb les roques rodones i nues de vegetació, amb les característiques formes de la muntanya.

Molt poc abans d’arribar al refugi, vam fer una mica de gramponada, pujant uns metres agafant-nos d’arbustos i roques, que ens va portar fins a un lloc conegut com Les Agulles.

Al refugi vam esmorzar. Hi ha unes taules i uns bancs per seure, de ferro, pintats de groc, on ens hi vam estar una bona estona, menjant i xerrant de tot una mica.

El nostre camí passava pel mig del bosc, o pel costat mateix de penya-segats i roques de formes capritxoses, com quan l’Enric es va fotografiar en una postura que semblava que aguantava la roca.

Passàvem per camins plens de fulles recent caigudes dels arbres, que li donaven aquell color característic de la tardor, preciós. En Pere va encertar quan va afirmar que aquella barreja de colors, on cada espècie d’arbre oferia un color diferent, li recordava al xeviot. Lògica per altre banda aquesta definició, venint com ve dels telers, les llanes, les sargues, els xeviots, etc.

En la nostra caminada vam passar pel Coll de Port, a 973 mts d’alçada, es d’on ja vam començar a baixar.

Ja tornant, vam tenir la sort que la boira va anar escampant i ens va permetre gaudir de vistes espectaculars, tant de la muntanya com del Bages. Impressionants els Frares Encantats que van aparèixer sobre nostre, o la Roca Foradada, o la Cadireta, on hi havia escaladors practicant el seu esport preferit.

Abans de donar per acabada la caminada, ens vam desviar una mica per visitar les runes de Sant Pau vell de la Guàrdia, les runes d’una església de l’any 1084, i que es pensa podria pertànyer a un castell que hi havia dalt del cim proper.

Ja molt a la vora dels cotxes, vam passar de nou pel cartell situat estratègicament en un punt on es podia observar, allà lluny i seguint les seves indicacions, l’Aneto, el Puigmal o el Pedraforca.

Finalment vam arribar als cotxes i ens vam anar a dinar, celebrant una nova conquesta, una nova caminada que ens ha entusiasmat.