05 Maig 2007, GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT

GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT

Amb la gent de la U.M.E., he participat en la marxa GAVÀ-MONTSERRAT, de 55 quilòmetres. Feia més d'un any que no participava en cap activitat amb aquesta entitat. Des que l'Elvira es va posar malalta, ja no hi hem tornat, i abans de començar la caminada, tenia certa por de no ser gaire ben rebut. Però no, al contrari, com sempre han demostrat, es una gent esplèndida, que t'acull amb els braços oberts sempre, sense cap problema. Els vaig explicar que l'Elvira va passar una forta pneumònia, que va estar ingressada 11 dies i que es va aprimar molt, lo que va fer que perdés tota la forma, i clar, no podíem tornar-hi.

Lògicament això no es excusa, perquè la meva obligació hauria d'haver sigut informar-los, i no desaparèixer de la nit al dia, com vaig fer.

En fi, la qüestió es que hem tornat a participar, i ens van rebre molt be.

Dels que coneixia, van participar el Víctor (cotxe de suport), la Maria, la Margarida, el Josep (guia), la Paquita (es va afegir a Gelida), i 10 persones més que no coneixia. No va venir l'Ignasi, perquè segons em va dir la Margarida viu fora de la zona, ni el Xavier, el que l'any 05 va armar un parell d'escàndols.

A les 05,10 del mati començava la marxa. Hem fet exactament el mateix camí que fa dos anys. En primer lloc hem anat a trobar-nos amb la gent que ve de Castelldefels, al mig del bosc de la Sentiu, ja entrant al Garraf. La pujada per aquestes muntanyes, es bastant forta. Dec estar poc entrenat, perquè em costava molt avançar, i em veia obligat a respirar per la boca, de tant que em costava. Fa dos anys, en aquesta pujada ja vam tenir els primers problemes amb una parella de gent nova que va venir, perquè havia fet una promesa. No estaven entrenats i els costava d'allò més.

A les 07,45 vam arribar a Begues (07,30 l'any 05). Allà vam menjar uns pastissets que portava el Víctor, que, com l'any aquell, no va participar caminant, per dedicar-se a seguir-nos amb el cotxe i poder fer-lo servir de cotxe de suport. Jo mateix, a Begues, ja li vaig deixar la meva motxilla. Vaig aprofitar per prendre un cafè a un bar i poder anar al servei.

A les 08,00 vam continuar la marxa. Aquests primers quilòmetres, la ruta es una muntanya russa. Puges i baixes muntanyes.

A les 09,30 vam arribar a Vallirana, (l'any 05, vam arribar a les 10,00) . L'any 05, el Xavier es va enfadar molt amb el Víctor, perquè quan vam arribar, ell encara no havia arribat. Al Víctor, (i a la Maria, la seva dona), els va afectar molt aquest enrenou, perquè, al cap i a la fi, el Xavier no tenia raó, perquè vam ser nosaltres qui ens vam avançar a l'hora prevista. Però es que es igual, la tasca del Víctor, d'anar amunt i avall amb el SEU cotxe, per prestar-nos aquest servei, era encomiable, no era de rebut enfadar-nos. Que arribem abans que ell, doncs l'esperem, i ja esta.

A Vallirana vam esmorzar els entrepans que portàvem de casa. Mentre, el Josep va prendre nota del que volíem per dinar, ja que estava previst que menjaríem a Sant Esteve, i que només d'arribar tindríem el menjar quasi a punt. Bona idea aquesta de menjar “be”.

A les 10,00 vam prosseguir el camí. Un altre cop pujada. A més, feia un sol esplèndid, molta calor, i la veritat començava a dubtar si podria acabar la ruta sencera.

Vam passar per Sant Ponç, però sense aturar-nos per res.

A les 12,10 vam arribar a un lloc nomenat la Font Freda. Vam aprofitar per substituir l'aigua de les cantimplores, ja que amb el sol estava calenta, i realment, l'aigua d'aquesta font feia honor al seu nom, perquè sortia freda de debò.

Només vam baixar a la font uns quants, i els altres ens esperaven al camí.

A les 12,45 vam arribar a Gelida, (l'any 05, a les 14,00), on ens esperaven la Paquita i la Laura, que es van afegir al grup. Allà, abans de seguir la ruta, em vaig prendre dues clares que em van saber a glòria, fredes, delicioses.

A les 13,15 vam continuar. Ara al menys, ja no pujàvem muntanyes, el camí era de baixada. Els peus em feien bastant mal. Seguia dubtant de poder continuar.

A les 14,50 vam arribar a Sant Esteve, (l'any 05 a les 15,15). abans d'entrar al poble, vam aturar-nos una petita estona, per re agrupar-nos i descansar una mica.

Aquí es on vam dinar. Vam posar unes quantes plates d'amanida, mentre que el menú va consistir en un plat de botifarra amb ous ferrats i patates fregides, aigües, i cafès. En total, 10 euros per persona. Després de dinar, vaig anar al servei a rentar-me els peus, i vaig veure que tenia una butllofa molt gran al peu dret. Vaig tenir la sort que el Josep, que es infermer, seia davant meu a la taula, i em va dir que després m'ho curaria.

Efectivament, només sortir del restaurant, em va curar les butllofes, una a cada peu. Em va posar un pòsit gruixut, el va assegurar amb esparadrap i després em va ruixar els peus amb un esprai contra la inflamació i contra el dolor que, a més, em va deixar els peus frescos.

Sortida de Sant Esteve, a les 16,10 de la tarda.

Contra el cansament, la Margarida em va donar dues pastilles de isostar, efervescents, que vaig barrejar amb l'aigua de la cantimplora. Entre la cura del Josep i les pastilles, i, crec que lo més important, va canviar el temps, el cel es va ennuvolar, es va girar un bon vent de tempesta, fins i tot va caure un bon ruixat, tot plegat va fer que em trobés cada vegada millor, amb més ànim, amb més força, i amb més convenciment que podria acabar. Caminava be, ràpid, seguint perfectament el ritme dels altres.

A les 17,10 vam arribar a Esparreguera, (l'any 05 a les 18,00).

A partir d'aquí, en va caure una bona tempesta. Sort que la vèiem arribar, i a Esparreguera em vaig posar la jaqueta de travessa.

A les 18,30 vam arribar a Collbató (l'any 05, a les 19,15) i allà vaig tenir la immensa alegria de veure a l'Elvira i el Gerard, que havien vingut a trobar-se amb mi. Jo els esperava a Montserrat, però l'Elvira va tenir la iniciativa de trucar al Víctor per seguir-lo.

Després de descansar una mica, a les 18,40 vam iniciar la pujada a la muntanya de Montserrat. Jo caminava, i desitjava no tenir problemes per arribar. A les 19,00 en punt iniciàvem la pujada pel camí de la Senyera.

Com ja sabia, aquest tros es molt fort, sobre tot després de portar 50 quilòmetres, però poc a poc, es va arribant. A les 19,20, vam passar per la Senyera i a partir d'aquí, la pujada, que segueix, es fa més assequible. En un moment donat, vam veure un ramat d'isards.

A les 20,30 vam arribar a Montserrat (21,15 l'any 05). Tots ens vam abraçar de felicitat per haver-ho aconseguit i fins i tot vam celebrar-ho amb cava que portava en Víctor.

Després d'haver pujat caminant a Montserrat unes quantes vegades, puc dir amb tota seguretat que aquest es el millor camí, en el sentit que es el més assequible. Costa, perquè hi ha que pujar molts metres, però es pot fer per tothom. Es tracta de pujar amb calma, d'anar fent, perquè després de la Senyera, la cosa ja millora. Hi ha molts trossos també plans i fàcils. En definitiva, es més fàcil pujar per aquí, que seguint el GR6, que es per on pugem amb els de Sant Climent, i també comparant-lo amb el camí que segueixen els de Canovelles.

La U.M.E., havia organitzat un autocar de baixada, però com que va venir l'Elvira, lògicament vaig tornar amb ella, encara que vaig pagar-li al Víctor la meva part de l'autocar.