09 Maig 2009, GR 92, ST. CLIMENT - GARRAF
GR 92
Avui he fet una etapa del GR92 jo sol, des de St. Climent fins a Garraf, uns 23 quilòmetres en total.
A les 07,40 del mati he començat la marxa.
Ja m'estic acostumant a fer fotografies i a filmar les sortides, en l'estil de'n Jesús Calleja, un escalador que fa programes de viatges per televisió. Després, les penjo a Internet.
Aquesta ha sigut una sortida de molt desnivell. La veritat es que m'he cansat molt per les fortes pujades que s'han d'assolir. Ja només sortir de casa, ens trobem amb la pujada al cementiri, que no es massa tros, però per començar, déu ni do. Però be, en aquests moments m'estic entrenant de cara a les properes sortides que tinc previstes; la Gavà- Montserrat, la Gràcia – Montserrat, i la etapa de Lleó a Oviedo que tinc pendent, tot previst per les properes tres setmanes. Hauria d'aconseguir mantenir uns entrenaments, dintre de la propera setmana, amb la intensitat necessària, per fer-hi front amb garanties.
St. Climent està situat a 87 metres, per lo que els desnivells d'avui, pujades i baixades, seran importants. Només cal recordar que el punt més alt, La Morella, està situat a 594 metres.
Després d'arribar al cementiri, comença una forta baixada, que porta fins a la riera de Salom, (als 1,13 qm.), on vaig haver de fer un petit salt, perquè portava bastant d'aigua.
A les 08,15 h., estava ja a la collada de can Bori ( als 35 minuts de la sortida, justament el doble de quan faig el mateix trajecte amb la bicicleta). Durant aquest trajecte, semblava que volia plovisquejar, han caigut minúscules gotes d'aigua, però després la cosa s'ha arreglat. Durant tot el dia ens han acompanyat els núvols, alternant amb alguns moments de sol.
Després he continuat per el mateix camí que agafo amb la bicicleta, fins a una cruïlla que hi ha a ma esquerra, que davalla cap el fons de la vall, fins a creuar la riera de Sant Llorenç.
En aquest punt s'arriba a Can Amat, una masia grandiosa, amb diverses construccions, entre les que val la pena destacar una ermita privada.
El que es curiós amb això dels GR es que de vegades passes just per davant de domicilis particulars, caminant per les seves propietats, amb tota tranquil·litat. Ningú et diu res. També es cert que la gent que fem excursionisme, som persones civilitzades, i no fem malbé la natura.
Després de Can Amat, travessem un bonic bosc, on encara es poden veure els estralls causats per la ventada del mes de Gener, amb quantitat de pins tombats.
Fins a la ermita de Bruguers, em vaig equivocar de camí, perquè al arribar a Can Amat, hauria d'haver seguit recte per un camí, en lloc de girar a l'esquerra. Per això vaig anar a parar a la carretera, i vaig fer uns centenars de metres per l'asfalt de la carretera BV2041, abans d'arribar a la ermita.
A les 09,15 arribava a la ermita de Bruguers, als 235 metres d'alçada, després de 6 quilòmetres de començar la caminada (fent una mitja de 4 quilòmetres a la hora).
He recordat les vegades que hem vingut fins aquí amb l'Elvira i el Josep i la Mari. Quina llàstima que s'hagin separat de nosaltres d'aquesta manera. Es una pena que aquella relació, que anava més enllà de la que tenen els germans, que era una relació d'amics, de tots quatre, s'hagi espatllat d'una manera tant absurda, sense que sàpiga els motius reials.
Segons la descripció que la FEEC fa d'aquest sender, el trajecte entre St. Climent i la ermita de Bruguers, segons ells es fa en 1,25 hores, mentre que jo ho he fet en 1,32, bastant més. No se si la diferència es deu a que jo he posat el cronòmetre al sortir de casa (hi ha uns 200 metres fins la plaça), a les moltes fotos i vídeos que he anat fent per el camí, o que, simplement, la meva mitja es més alta.
A la ermita m'he estat una bona estona, perquè es on he esmorzat. Mentre estava allà, ha vingut una furgoneta portant uns rams de flors per un casament. Els ha deixat a la mateixa porta.
Aquest lloc es preciós. Es un bon lloc com a destí per fer caminades des de casa, però fa temps que no venim per aquí. Es una zona vermella, per el color de les pedres i roques que l'envolten.
Des de l'ermita fins als peus del castell, hi ha 800 metres. Es un recorregut preciós, molt costerut, on m'he aturat un parell de cops a descansar i també a fer fotografies, perquè es un lloc molt bonic. Puges per entre mig de grans pedrots i de vegades fins i tot t'has d'agafar amb les mans. Per fer aquesta pujada, m'he guardat els pals a la motxilla, perquè de vegades, amb aquests desnivells tant pronunciats, em fan més nosa que servei. Entre els pedrots, n'hi ha un que li diuen La Foradada, com aquells de Sant Carles, encara que no te aquella exuberància.
Es curiós com el GR92 no et porta exactament cap el castell d'Eramprunyà, tot i passar-hi tant a la vora.. Després de la forta pujada, s'arriba a una cruïlla, 800 metres més amunt de la ermita, i en lloc de portar-te cap el castell (al menys per admirar-lo, a ell i a les esplèndides vistes que hi ha des d'allà), el deixa de banda. En canvi, a l'última etapa, quan el GR passa per el costat de la Foradada, la guia t'indica que hi vagis, que val la pena, etc. Perquè aquí no?. En tot cas, jo hi vaig anar. Vaig arribar-hi a les 09,47 del mati, i ja dic, gaudint d'unes vistes precioses del Baix Llobregat.
Ja tornant al GR, el primer que es veu, davant de tot, es la torre de vigilància, al turó de la desfeta. El GR va seguint el camí, fent certa baixada, fins que arriba a una cruïlla a ma dreta. Aquest corriol passa per entre mig d'una exuberant vegetació i fa pujada. Després s'anivella una mica. En el camí m'he trobat uns quants avencs (una mena de coves petites, de profunditat diversa). Suposo que si fan sortides nocturnes, les senyalitzaran convenientment, perquè si passes per aquí i poses el peu en aquests forats, et pots fer mal. La guia diu que aquests avencs estan tapats amb roques, però jo les he vist clarament i s'hi pot caure.
Ara ja estem en un moment de la caminada que es fa pesada, perquè tot es camins, pujades i baixades, sense edificacions.
Als 9,1 quilòmetres, s'arriba a la collada de la Clota, als 415 metres d'alçada. Aquí he vingut alguna vegada amb la bicicleta, però venint de Begues. En aquest lloc vaig saludar a un ciclista, a qui després, m'aniré trobant de tant en tant. Els dos vam agafar el mateix camí, encara que jo, ben aviat vaig enfilar diversos corriols que trencaven camí i acabaven en el mateix camí per el que pujava el ciclista. En un d'ells, mentre jo estava aturat llegint la guia, ell arribava, o el que es el mateix, jo, trencant per els corriols, arribava abans que ell.
Als 11,3 qm, s'arriba al Coll Sostrell, a 475 metres, situat entre la Morella i les Agulles.
Poc a poc es segueix pujant. La Morella es veu allà dalt i sembla que no s'hi arribi mai. Costa molt aquest tros.
Als 12,5 qm, arribo a La Morella, a les 11,34 hores.. Allà dant fa bastant vent i fred. Com que m'havia deixat un tros de l'entrepà, aquell es un bon lloc per acabar-me'l. Estava una mica preocupat per l'aigua, perquè ja m'havia acabat una ampolla i de l'altre anava bevent de mica en mica. La baixada des de La Morella es a través d'uns grans pedrots, fins que arribem a un camí. Com que ara fa baixada, i el camí es bo, començo a córrer, a deixar-me anar. Això ho vaig fer diverses vegades. Guanyava temps i m'entrenava.
De seguida arribo a una carretera asfaltada. Cap a la dreta em portaria a les instal·lacions del radar. Als 10 metres, torno a entrar, a l'esquerra, a un corriol. Aquí em vaig perdre una mica, hi ha molts camins, que et porten a quantitat d'avencs i no sabia quin havia d'agafar. Sort que, finalment, vaig trobar de seguida novament la carretera.
Durant 1,5 quilòmetres es segueix per aquesta carretera, fins que finalment, quan ja portava 16,3 quilòmetres, arribo a La Pleta, als 350 metres d'alçada. La Pleta es un centre de informació del parc, unes bones instal·lacions, on vaig tenir la sort de trobar un mini bar i em vaig poder comprar una coca cola i dues ampolles d'aigua, ven fredes. Això va ser la meva salvació. Al noi del centre li vaig preguntar quan em faltava per Garraf, i em va dir que una hora. Després vaig comprovar que vaig necessitar més temps, però no només per la meva velocitat.
Ja ven hidratat, vaig continuar el meu camí, amb la grata sorpresa de trobar-me, un altre cop, amb el ciclista de La Clota. Fixat, ell en bici i jo caminant, i al final arribem quasi al mateix temps a aquest lloc. El ciclista es diu Agustí i es de Castelldefels.
Després de saludar-nos, vam continuar el nostre camí, que ara ja es descaradament de baixada. Es passa per una enorme pedrera, amb les parets clarament retallades, com si fossin esglaons per a gegants. Aquí vaig passar de llarg el camí per on tenia que anar, i vaig fer uns quants metres de més (i en pujada). Encara que no era el meu camí, va valer la pena, perquè des d'allà, les vistes als ports esportius de Port Ginesta i El Garraf, son extraordinàries.
Vaig girar cua, fins que, efectivament, vaig trobar el camí correcte. Un camí preciós, de baixada, cap a les costes del Garraf, amb precioses vistes a la costa i al mar. La guia l'anomena “tram deliciós del GR”.
Durant aquesta baixada, de quasi 2 quilòmetres, vaig veure com un helicòpter treia un home de l'aigua, encara que no se si eren exercicis o un salvament de veritat.
Finalment, a les 14,15 vaig arribar a Garraf. Mai havia estat en aquesta població, molt petita, situada al centre mateix entre Sitges i Port Ginesta. Te una bona platja.
Allà, vaig comprar-me un altre coca cola i finalment, me'n vaig anar fins a l'estació del tren, a esperar-lo durant 20 minuts. El vaig agafar a les 14,52. la meva estimada Elvira, em va venir a buscar a l'estació de Viladecans.
En total, doncs, he fet 23 quilòmetres en 6,30 hores, es a dir, 3,65 quilòmetres a la hora. Una mitjana baixa, però clar, moltes fotos, molts vídeos i molta pujada. No està malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada