13 i 14 Novembre 2004

REFUGI D'EROLS, amb la UME

Amb els amics de la U.M.E., ( UNIÓ MUNTANYENCA ERAMPRUNYÀ), hem fet una excursió de cap de setmana al refugi d'Erols, molt a la vora de La Pobla de Lillet, a pocs quilòmetres de Castellar de N'uc.

Nosaltres, l'Elvira i jo, ja feia temps també que parlàvem sobre intentar apuntar-nos a un club excursionista, perquè ens agrada, i cada vegada més, el contacte amb la muntanya, però, sobretot, per la nostre idea que el Gerard creixi en un ambient sa, de gran companyerisme i de respecte a la natura. Menys ordinador, menys play station, i menys televisió, i més contacte amb la natura i més respecte al medi ambient, que el te.

Així que ja com a socis, ens vam apuntar a aquesta estada al refugi d'Erols.

A la U.M.E., hi ha diverses seccions; espeleologia, escalada, senderisme, etc., i cada secció funciona amb prou autonomia, però un cop l'any, tot el centre fa una trobada.

Enguany, doncs, la trobada ha sigut al refugi d'Erols.

Per aquesta sortida, van preveure dues hores diferents per sortir; les 10 del mati i les tres de la tarda. Nosaltres, en l'afany de gaudir més hores a la muntanya, vam escollir sortir a les 10,00 h.

Ens va estranyar, quan hi vam arribar, no veure una gran caravana de cotxes. Ens havien dit que aquesta era la sortida anual de tot el centre, que compta amb 570 socis, per lo que esperàvem molta gent. Nosaltres estàvem segurs que l'hora de sortida era les 10, 00 i que el lloc era aquest, però repeteixo, era estrany que a l'hora prevista no hi hagués cap cotxe pels voltants. Tant era així, que en un moment donat, l'Elvira es va dirigir cap a les piscines, no fos cas que haguéssim quedat allà, però només marxar ella, aparegueren el Josep Maria (president) i la seva esposa, Montserrat.

Ens van dir que només sortíem nosaltres, que la resta de la gent vindria per la tarda.

Així que, després de carregar unes caixes de queviures, vam començar la sortida.

Com que jo no hi havia anat mai, vam quedar el Josep Maria i jo que el seguiria. Vam donar-nos els números del nostres mòbils, no fos cas que ens perdéssim.

Vam dirigir-nos cap a Guardiola de Berguedà i tot seguit vam enfilar la carretera en direcció La Pobla de Lillet. Allà vam aturar-nos, per comprar algunes coses a la botiga de queviures. Nosaltres vam comprar torró de xocolata, neules i una mica d'embotit.

Després, vam seguir la carretera, en direcció a Castellar de N'Hug, i, a pocs quilòmetres, vam agafar un camí a mà esquerra, que ens portaria fins el refugi d'Erols. Aquest camí, que es el GR4, es molt empinat i està en molt mal estat. Pujar-lo en vehicle utilitari, com vam fer nosaltres, es una mica temerari, la veritat. Gran part del camí, el vaig pujar en primera marxa.

Finalment, i després d'uns 3 o 4 quilòmetres, vam arribar al refugi.

Ens va agradar que, presidint aquella instal·lació, hi havia una Senyera estelada.

El refugi d'Erols, com la majoria de refugis, es un edifici de pedra, molt auster, però amb bones instal·lacions per passar-hi uns dies. L'edifici principal, te tres pisos. A l'entrada hi son els lavabos i dutxes, a més d'un gran espai on es troba la xemeneia, lloc ideal per passar les estones, sobretot a l'hivern.. Als pisos superiors, hi ha les habitacions, de diferents mides i capacitats. Nosaltres tres, vam ocupar-ne una de quatre persones, amb lliteres.

Fora d'aquest edifici, n'hi ha un altre, amb el menjador i una gran cuina. Des de'ls temps de la mili, no havia vist una cuina tant gran.

Per dinar, com que l'Elvira havia portat carn arrebossada, truita de patates i empanadilles, vam fer, a més, una mica d'amanida, embotit i pa amb tomàquet, i vam dinar tots cinc.

Després de dinar, em vaig encarregar de rentar els plats i demés estris. Ho vaig fer amb l'aigua freda, perquè ens va costar molt engegar l'escalfador. L'aigua estava gelada.

Després, amb el Josep Maria i la Montserrat, vam anar a caminar una mica pel bosc, a veure si teníem sort i trobàvem alguns bolets, però res de res. Aquesta ha sigut una tardor pràcticament sense pluges i, conseqüentment, sense bolets.

Quan vam tornar, vam preparar la nostra habitació. Sota els sacs de dormir, vam posar una manta cada un de nosaltres. Després, els sacs, i a sobre, un altre manta que portàvem de casa. A més, i perquè no faltés comoditat, ens vam endur, també, els coixins de casa. Es l'avantatge de sortir amb el cotxe, que pots portar tot el que et sembla. Allà feia bastant fred, i vam pensar que no estaria de més abrigar-nos be per passar la nit.

A partir de mitja tarda, va començar a arribar gent del centre. Va ser divertit quan, en un moment donat, va entrar un matrimoni, amb una nena, i el Gerard i la nena de seguida es van conèixer i saludar. Es una gent de Sant Climent, i la nena, Belen, va a l'escola del poble, i es amiga del Gerard.

Així que van arribar els germans de'n Josep Maria, van començar a preparar el sopar. En Joan, un dels germans, fou qui es va encarregar de fer la sopa, però en general, tots vam participar-hi d'una manera o altre. Jo, com que no se cuinar, em vaig encarregar de posar plats, gots i coberts.

En total, si no recordo malament, érem 42.

Per sopar, aquells magnífics cuiners, van preparar: sopa de galets i carn d'olla, tant bona que semblava aquella sopa que només saben fer les nostres avies i dona. Mira si era bona, que fins i tot el Gerard va repetir. De segon van preparar botifarra amb mongetes i de postres mel i mató. Es a dir, que fou un sopar ben “català”. També hi havia fruita. Més tard, ja fent la sobretaula, vam treure castanyes que vam fer a la llar de foc, vi dolç i els postres “especials”, es a dir, aquells que les dones van preparar amb molta il·lusió, a casa. L'Elvira, que es una gran especialista en postres, va fer un pastis de xocolata, tant bo que després li van demanar la recepte. Aquell fou un gran moment, on es van explicar acudits. A mi m'agradaria que em quedessin els acudits que sento, per poder després explicar-los, però no hi ha manera. Dec semblar un avorrit, però quan es tracta d'acudits, no en recordo cap. Després, a mida que els expliquen, de tant en tant n'expliquen un que, en el meu interior, em dic “ a si, aquest ja el se”, però clar, no el recordava.

Vaig haver d'anar tres vegades al servei. Jo, amb això de la morena, tinc el ventre una mica destarotat, en el sentit que quan vaig al servei, necessito temps i tranquil·litat. Clar, el problema d'aquestes sortides, es que de tranquil·litat, en el servei, n'hi ha poca. Quan no entra un, entra un altre. Una de les vegades que hi vaig anar, que fins i tot vaig escollir un moment, pràcticament quan la gent encara estava sopant, mentre m'esforçava a “defecar”, van entrar uns quants nois i es van posar a jugar a pilota allà, als lavabos. Clar, jo estava allà mig espantat, perquè de tant en tant, la pilota venia cap a la meva porta, de manera que em pensava que fins i tot la podria obrir, i jo apareixeria allà, davant dels nois, assegut a la tassa del lavabo, amb els pantalons abaix. O em temia, també, que la pilota em podria caure al cap, si la tiraven per sobre d'aquelles parets de fusta. Estic segur que els nois ni sabrien que jo estava allà, es a dir, que no em feien la punyeta expressament. O potser si?... En fi...

Encara que el president, el Josep Maria, havia marcat les 00,15 com a hora per anar a dormir, com que estàvem be, no ens van anar fins quasi la 1,00 de la matinada. Abans d'anar-nos a dormir, vaig pagar la quota de 6 euros per persona, que es el preu d'aquest viatge.

A l'habitació, el Gerard va escollir la llitera de dalt, o sigui que l'Elvira i jo ens vam acomodar a les lliteres de baix. Després de posar-nos els pijames, ens vam introduir als sacs de dormir. He de dir que, encara que aquella fou una nit molt freda, nosaltres, dintre dels sacs, no vam passar gens ni mica de fred.

Al mati, el mateix Josep Maria es va encarregar d'anar despertant el personal. Eren quasi les 09,00, encara que ell, mentre picava les portes per despertar-nos, deia, cridant, que eren les 10,00. Ens vam aixecar i abans de baixar a esmorzar, vam arreglar les motxilles. Vam recollir els sacs, vam plegar les mantes i quan ho vam tenir tot recollit, vam baixar a esmorzar. Per esmorzar hi havia sucs de taronja, cafès amb llet (llet amb cacau el Gerard), pastes i llesques de pa amb tomàquet i embotits.

Seguidament, vam començar una excursió pels voltants, per conèixer la zona i també perquè se'ns passes el fred que teníem. Vam pujar per un camí i després vam haver de pujar dalt del cim d'una muntanya. La pujada fou una mica complicada, perquè feia molt de vent, tant, que semblava que t'anava fer caure en qualsevol moment. Des d'aquell lloc, es veia el cim del Pedraforca i la cara nord de la Serra del Cadí, ja amb les primeres neus.

l'Elvira i el Gerard van aguantar prou be. Vam baixar per l'altre banda, travessant un bosc, fins donar-li la volta a aquell cim. Com que ens vam trobar en un indret de molta pendent de baixada, i a més, amb pedretes molt petites, que et feien relliscar i podies caure, el Josep Maria ens va ensenyar la postura més adient per baixar sense perill de caure. Es posar-te com si anessis baixant amb els esquis, amb les cames juntes però doblegades cap endavant, com si d'un moment a l'altre, anessis a seure de cul.

Després, ja de baixada, vam arribar aviat un altre cop al refugi. A partir d'aquell moment, vam començar a fer el dinar i a parar les taules. Per dinar, uns quants privilegiats, entre els que em compto, vam acabar la sopa de la nit anterior, que estava molt bona. Després, vam menjar macarrons (per un plat de macarrons, donaria els meus calçons, diu la cançó) i llom amb amanides. Fruita, cafès i conyacs.

Després, ja començava a ser tard, vam desparar la taula i vam netejar tots els estris (plats, gots, ).Com es de menester, en aquestes sortides s'espera que tothom participi i ajudi. Jo, per exemple, no se cuinar, però aleshores, tant el dissabte com diumenge, em vaig ficar a la cuina a rentar estris, plats, gots, coberts, etc., i a parar i desparar la taula.

Un cop ho vam tenir tot net i vam posar les taules del menjador com les havíem trobat al arribar, vam començar a marxar.

El camí de tornada va anar molt be, no vam trobar cues ni caravanes, tot perfecte.