07 Maig 2005

Amb la gent de la UME, avui he participat en la GAVÀ/CASTELLDEFELS – MONTSERRAT, o sigui, un altre “quilometrada”, d'uns 55 quilòmetres, segons ells. Amb el meu podòmetre, no obstant, n'he comptat 48,500, però be, es igual, son molts.

La caminada començava a les 05 de la matinda. Segons m'han explicat, abans la feien de nit, però aquest any han volgut fer-la de dia, a veure què tal.

Abans d'anar a la UME, m'he passat per la botiga OPEN COR, de Castelldefels, perquè, segons pensàvem, obra tota la nit, i jo volia comprar coques o altres coses per poder convidar la gent en l'esmorzar, com fan ells. Però mira quina casualitat, que això no es ben ve així. Tanquen de dues a sis de la matinada.

A les cinc en punt, després de deixar aparcat el cotxe a l'estació de tren de Gavà, sortíem en direcció a La Sentiu, a Castelldefels, a trobar-nos amb la gent que viu a aquesta població. Entre ells, en Paco, la Maria, (el seu marit, en Víctor avui feia d'avituallament), en Javi, etc. Des de Gavà, sortíem la Margarida, en Josep, l'Ignasi, en Jordi, i dues persones noves, un home i una dona, que ens han fet perdre molt de temps.

A aquesta hora, encara es de nit, i com que hem entrat al bosc, en direcció al lloc on havíem quedat, he volgut posar-me el frontal, no fos cas que, per les branques i pedres i desnivells, caigués. Però no me'l he pogut posar, perquè m'he descuidat les piles. A partir del moment en que ens hem trobat, hem començat “oficialment” la marxa. Aviat hem vist com les persones noves, s'endarrerien constantment. Hem passat per La Clota, que es el lloc on, a la marxa del Garraf, es troba el darrer avituallament. Per arribar-hi, s'ha de superar una forta pujada. La Clota, es troba en el Parc de Garraf. Les vistes sobre la vall del Llobregat, son esplèndides.

Sobre les 07,30 – 08,45, hem arribat a Begues, on en Víctor ens tenia preparat un boníssim esmorzar, a base de pastissets, donuts, sucs, etc. també llet calenta i cafès. Jo m'he menjat quatre pastissets i un donut, de la gana que tenia.

En aquest punt, he decidit deixar la motxilla al cotxe d'en Víctor, per poder anar més lleuger. Només he agafat el polar, perquè encara feia una mica de fred, i aigua, en ampolles petites.

La meva aportació al “rebost” general, ha sigut una petita ampolla amb guisqui.

Després, ens hem posat ja en camí al següent avituallament, a Vallirana. El sol ja començava a manifestar-se i aviat m'ha començat a fer nosa el polar.

Amb alguns dels companys que anàvem junts, hem parlat sobre els avantatges de viatjar amb Ryanair, pels seus preus econòmics, i també hem parlat sobre el camí de Sant Jaume. Es molt bona gent i, com he dit altres vegades, aviat et posen dintre del grup i et sents be amb ells.

A les 10,00 hem arribat a Vallirana i ha sigut quan hi ha hagut el primer “mal rotllo”. En Javi, s'ha enfadat, i molt, perquè en Víctor encara no havia arribat. Que ja està be, que hem pagat i la seva obligació era estar allà, que tenim sed, etc. la veritat es que ha sigut una mica, bastant, desagradable, perquè tampoc hi havia per tant. Al cap i a la fi, segons el pla d'horaris que portava en Josep, l'hora d'arribar a Vallirana era a les 10,30, es a dir, mitja hora més tard de la que hem arribat. Tots hem fet costat a la Maria, la dona de'n Víctor, perquè s'estava posant molt nerviosa. Per ella era difícil aquella situació, en la que un membre de l'expedició, criticava de manera exagerada l'actuació del seu marit. Jo a aquestes persones no les entenc, perquè el que estava fent en Víctor, ell sol, d'encarregar-se de l'avituallament, era d'un gran mèrit.

Finalment, ha arribat, i hem pogut veure aigua i fruites. Jo m'he menjat taronges i llimones, a part d'omplir les ampolles d'aigua.

Seguir el camí, cap a la següent etapa, ens ha costat bastant, perquè unes immenses obres han trencat el camí, i ens ha costat una mica trobar-lo.

Sobre les 12 hem arribat a Sant Ponç, on hem esmorzat. Be, han esmorzat, perquè jo portava el meu entrepà a la motxilla, però tampoc passava res, perquè després dels pastissets i el donut, la veritat es que no tenia gens de gana.

En aquestes primeres set hores, havíem fet bastant el tobogan, en el sentit que les pujades i baixades per les que havíem passat, eren moltes.

Abans d'arribar a Gelida, la següent etapa, vam tenir un altre altercat, també amb el Javi. Resulta que s'havia organitzat aquesta sortida de dia, per tal de poder muntar també que, des de Gavà, a les 14,00 h., sortiria un autocar amb familiars, per trobar-nos tots junts a Collbató, i poder pujar tots a Montserrat. En aquest autocar, també anaven l'Elvira i el Gerard. Però clar, les dues persones que portàvem noves, que no havien caminat mai, com ens van dir, ens endarrerien bastant els horaris previstos. Per aquest motiu, en Josep, que era un dels que portava els seus fill i la seva dona a l'autocar, estava molt nerviós pel temps que ens feien perdre els nous.

Aleshores, en Javi, jo li dono la raó en el fons, no en la forma, perquè no cal aixecar la veu, va dir que aquesta sortida no era una competició, i que per tant, teníem la obligació d'ajudar la gent nova. Per aquesta banda te raó, ja dic, el que li va sobrar, fou massa duresa en les seves paraules. Per altre banda, també entenc que unes persones que no han caminat mai, no poden fer una sortida de 50 quilòmetres, encara que hagin fet una promesa. Si fas una promesa, doncs val, t'agafes la motxilla i te'n vas tu sol a fer la caminada, però no t'aprofitis d'una sortida organitzada de gent molt acostumada a caminar. Es a dir, no ports endarrerir als altres. Finalment, en Javi ens va dir que marxéssim, que seguíssim, que ell es quedava a esperar als nous.

Nosaltres, doncs, vam continuar. A les 14,00 arribàvem a Gelida.

Allà, com que vaig veure que estaríem una bona estona, em vaig treure els mitjons, i vaig posar els peus dins la fon que hi havia a la plaça. En Josep, no se si es metge o què, sap bastant del tema de les butllofes, i hem va donar un pegat especial, que hem va anar molt be. Després de rentar-me els peus, vaig canviar de mitjons i ja no hem vaig posar més vaselina.

Aleshores, allà, a la plaça, es va parlar sobre si continuàvem la sortida, o no. L'Elvira estava a Gavà, a l'autocar, però aquest no sortia. El tema era que vam fer els càlculs dels horaris malament, en el sentit que l'autocar sortiria de Gavà a les 14,00, a les 15,00 arribaria a Collbató, on ens trobaríem tots, pujaríem a Montserrat i baixaríem tots, en l'autocar, sobre les 19,00, però clar, tal i com anàvem d'horaris, si seguíem, arribaríem a Montserrat a les 21,00, h., per lo que el conductor es va negar a fer el viatge. Una cosa era sortir de Montserrat a les 18,00 h., o 19,00 h., i un altre, a les 22,00 h.

Finalment, es va decidir que continuàvem, i que en lloc de menjar les botifarres a Esparreguera, ho faríem a Sant Esteve de Sesrovires. Vaig trucar a l'Elvira i vam quedar que ens trobaríem a Sant Esteve, i així s'uniria a l'expedició, encara que amb cotxe. També es cert que, per poder tornar de Montserrat, ens era necessari el cotxe de l'Elvira, per poder portar-nos a tots.

Sobre les 15,15 h., vam arribar a Sant Esteve. Em va agradar molt trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Es allò que, amb ells allà, em trobo millor. Allà, al mig de la carretera, ens vam menjar les botifarres. La veritat es que jo no tenia moltes ganes de continuar.

Però com que no hi havia prou cotxes, no vaig tenir més remei que continuar.

A les 15,45 h., ens vam posar en marxa, cap a Esparreguera. A partir d'aquell moment, la veritat es que vam seguir un altre ritme. Aquella parella que ens seguia a prou feines, es va quedar a Gelida, i va tornar a Barcelona en tren. A partir de llavors, el ritme que vam poder seguir nosaltres, fou impressionant. A les 18,00 arribàvem a Esparreguera, i sense massa temps per perdre, només beure i carregar aigua, ja vam seguir cap a Collbató. El tema era pujar la muntanya de Montserrat, en llum de dia. Abans d'arribar a Collbató, ens van donar la bona notícia que el FCB s'havia proclamat campió d'Europa de handbol.

A les 19,15, vam arribar a Collbató. Allà, com que teníem temps, vam fer una pausa una mica més llarga. Vaig estar a punt d'abandonar i de substituir al Víctor, però finalment vaig desistir. Si havia arribat fins allà, ara no era plan de abandonar. Només faltaven 4 o 5 quilòmetres.

A les 19,30 vam iniciar la pujada. Ens la vam prendre amb molta calma. La primera part es molt dura, amb uns grans desnivells i, també, passant per uns precipicis importants. Per aquí no portaria a l'Elvira, perquè ella te vertigen i no podria, a part del desnivell. Però al cap d'uns 45 minuts, s'arriba a un lloc que es diu La Senyera, que es, d'alguna manera, el final de la pujada en aquell gran desnivell. Aleshores comença un altre camí, també de pujada, però no com el primer. Aquest camí es diu “camí vell de Collbató al Monestir”. Vaig tenir la sort que la Maria anava la primera, i caminava poc a poc, de manera que pràcticament no ens vam aturar en cap moment. Al contrari d'altres vegades, que en la pujada m'he d'aturar i deixar passar gent, en aquesta ocasió no ho vaig haver de fer en cap moment. Vam anar tirant, xino xano, fins a arribar al pla de Sant Miquel. A partir d'aquí, s'ha acabat la pujada. I a partir de passar per l'ermita de Sant Miquel, ja tot es baixada. A Sant Miquel hi vam arribar a les 21,00. ja feia fred i començava a enfosquir. Aleshores, a la baixada, vam decidir fer-la trotant, sense córrer massa de pressa. D'aquesta manera, els músculs dels genolls es relaxen una mica, i hi ha menys possibilitats de patir lesions.

A les 21,15, arribàvem a Montserrat, amb tota l'alegria del mon per haver-ho aconseguit. La veritat es que a mi, avui, fins a Gelida, se'm a fet massa dur. Potser el fet que la setmana passada també vaig fer un altre caminada a Montserrat, des de Canovelles, o potser pel fet de fer-la de dia, m'ha costat una mica, però es igual, perquè he arribat i, a més, be.

Allà ens hem fet una foto, hem pres una mica de cava i sobre les 22,00 h., hem tornat cap a Gavà, a recollir el meu cotxe, que el tenia a l'estació del tren. Amb nosaltres han vingut el Jordi (ai!, paio), i l'Ignasi. Mentre l'Elvira estava amb el tiquet de l'aparcament, ha trucat el Jordi. He parlat amb ell i he vist que la cosa podia millorar.

A les 23,00 arribàvem a casa.

Un altre a Montserrat en el meu compte.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!!