18 Març 2007, EL TAGAMANENT

Avui, l'Elvira, el Gerard i jo hem anat al Tagamanent, un turó molt a la vora de la població de El Figaró. Tenia moltes ganes d'anar-hi, perquè es un dels llocs que havia anat quan era petit i formava part dels minyons escoltes.

En principi teníem previst anar i tornar amb tren, però això ens obligava a fer una bona matinada, per lo que vam decidir anar fins el Figaró amb el cotxe. D'aquesta manera, també podem portar a la Nua amb nosaltres.

Ens hem aixecat sobre les 07,00, per preparar-nos i fer els entrepans.

A les 09,00 del matí arribàvem a el Figaró, i després d'aparcar el cotxe molt al costat del senderi que ens portaria al cim del Tagamanent, hem començat la marxa.

Ben aviat ens hem aturat per esmorzar, ja que teníem gana i hem tingut la sort de trobar una font, la Font del Molí. Ha sigut divertit quan, en el meu interès en protegir la natura i estalviar aigua, he buscat un petit tronc per taponar-ne la sortida. Mentre, l'Elvira, en un moment donat, que estava seguda allà mateix, al costat de la font, s'ha adonat que se li estava mullant el cul. I es que l'aigua que jo havia taponat, havia buscat un altre sortida, justament per on estava ella asseguda.

Per seguir el camí, m'he portat el relat d'un excursionista que vaig llegir a Internet, incloent-t'hi un mapa, però a l'hora de la veritat, no ens ha servit de gaire. Nosaltres preteníem pujar donant una bona volta, però, no se com, hem anat a parar per on teníem previst baixar.

De totes maneres, ja ha estat be. La pujada ha sigut prou forta, i a l'Elvira li ha costat molt, perquè no està gens entrenada. Sobre les 12,00 h. hem arribat al famós Tagamanent, un turó, a 1055 mts., que acaba en una gran esplanada, al centre del qual hi ha una petita ermita, nomenada ermita de Santa Maria, envoltada de runes d'altres construccions. El desnivell que hem superat, ha sigut de 725 metres.

L'ermita està ben conservada, però te una entrada molt especial, perquè davant mateix de l'entrada, potser a 2 o 3 metres, hi ha una zona envoltada per uns murs.

Crec que aquests murs, envolten un antic cementiri, perquè quan jo venia de petit, amb els minyons escoltes, recordo que trobàvem ossos humans, i que els nostres guies ens renyaven si els agafàvem. Després de visitar les edificacions i de gaudir d'unes vistes fantàstiques, ens hem posat a dinar uns entrepans molt bons que ha fet l'Elvira, de tonyina.

M'ha agradat molt venir-hi, perquè ha sigut com recordar, d'una manera molt llunyana, aquells temps de quan era minyó escolta, farà potser uns 40 anys., que no està gens malament.

Després de dinar i de recollir totes les coses, hem iniciat la baixada. Lo dolent ha sigut que no hem volgut entrar en un camí que indicava Figaró, perquè afegia “camí en mal estat”, pensant que per on anàvem també ens hi portaria, però no ha sigut així; hem començat a caminar i a baixar, i després que portàvem més d'una hora caminant, he mirat els apunts que portava i he pogut comprovar que ens hem equivocat, i que aquell camí ens portava molt més al nord de Figaró.

L'Elvira, a més, caminava molt malament, perquè les botes eren petites i li feien molt mal els peus, tant que, fins i tot, hi ha hagut moments que ha anat descalça.

La Nua també s'ha cansat molt i ja començava a aturar-se i a descansar a l'ombra dels arbres, com feia el cibor. El Gerard, com sempre, molt be, ha vingut molt content.

Després de caminar 7 quilòmetres, hem arribat al petit poble de Tagamanent. Allà els he dit a l'Elvira i al Gerard que m'esperessin allà, que jo aniria a buscar el cotxe.

Per sort, només hi ha 2 quilòmetres fins on tenia el cotxe, a el Figaró, per lo que he arribat ben aviat. Abans de tornar a recollir-los, he buscat un bar per comprar begudes fresques de coca cola.

En total, hem caminat uns 13 quilòmetres, 6 de pujada i 7 de baixada, amb un desnivell de 725 metres. Aquests desnivells en tant pocs quilòmetres son emprenyadors, perquè si son pujant, es una forta pujada i si es baixant, també es fa difícil.