GRÀCIA - LA FLORESTA, 2009

23 Maig 2009, GRÀCIA - LA FLORESTA

la familia, sempre al meu costat, per acompanyar-me a la sortida

23 Maig 2009

GRÀCIA - LA FLORESTA

Avui he començat la marxa Gràcia – Montserrat, però quan estàvem per els voltants de La Floresta, m'he retirat, perquè ens hem perdut, érem els últims i el retard que portàvem era de 60 minuts, per lo que he pensat que si ara, portant 3 hores i mitja de ruta ja anava tant malament de temps, comptant aquest retard important, estaria tota la caminada patint per no perdre'm, sabent que estava en el grup dels últims.

També he pensat que potser en aquest retard, en qualsevol moment el grup escombra ens agafés i quedéssim eliminats i clar, aviat es faria fosc, i no m'agradava pensar en ser dels últims per aquestes muntanyes o que m'eliminessin i no podés tornar a casa.

En fi, un altre dia serà. Avui no tocava.

En tot cas, detallo la sortida, fins l'abandonament.

L'Elvira i el Gerard m'han acompanyat fins a la Plaça Ex Vila de Gràcia, nom com es coneix ara l'antiga plaça de Rius i Taulet, o la encara més antiga Plaça d'Orient, nom com la coneixien els meus pares i l'àvia. Ells, després de deixar-me a mi, anaven al Nou Camp, a veure el FCB i celebrar els títols de lliga i copa.

A les 17,00 en punt, com sempre, han llençat el coet i ha començat la marxa. Aquesta vegada han variat la sortida de Barcelona, en lloc d'enfilar carrer Balmes amunt i Tibidabo, hem pujat més a l'esquerra, per la plaça de la Bonanova. El primer tram complicat ha sigut al traspassar la ronda de Dalt, ja que de seguida ha vingut una dura pujada per la muntanya, quasi camp a través, on he tingut que descansar una mica. Aquesta pujada ens ha portat fins a la carretera de les aigües. Ha sigut un tram curt, però costerut. De totes maneres, recordo que per l'altre camí també es passa per un camí amb molta pendent.

Quan s'arriba a la carretera de les aigües, ve un bon tros planer, amb molta gent passejant caminant i amb bicicleta. Es diu carretera, però no està asfaltada.

Vila Joana

Al final d'aquest relaxant passeig, s'arriba al primer control, al punt quilomètric 5,30, al carrer de la Font del Mont, que, un cop agafat cap a la dreta, de seguida arriben les escales del mateix nom. Aquí m'ha costat moltissim, perquè son molts esglaons (vaig sentir algú que deia que eren uns 400), i vaig haver de descansar diverses vegades. Vaig quedar-me quasi dels últims de la quantitat de gent que em va passar al davant.

En total van ser 12 minuts de pujada d'escales esgotadores.

Dalt de tot de les escales, ja ve un camí de baixada, que travessa el Parc de Collserola, per un camí molt frondós i espès. Sembla mentida que tant a la vora de BCN, tinguem aquests boscos tant frondosos i foscos. A la poca estona, es passa per la Font de la Budellera, on vaig substituir l'aigua de les cantimplores, ja que aquesta baixava freda i molt bona. A partir d'aquí ve una bona baixada, que finalment ens porta primer a l'escola Xiprer i després a la Vil·la Joana, on vaig arribar a les 18,45, es a dir, mitja hora després d'acabar les escales i després de portar 8,30 quilòmetres de caminada. Fins aquest punt, portava una mitja de 4,74 quilòmetres a la hora.

En comparació a les darreres dues edicions en que també vaig participar, sempre he arribat a la Vil·la Joana a la mateixa hora, les 18,45, però amb una diferència, i es que enguany hem fet 8,30 quilòmetres (per el nou traçat), mentre que els anteriors anys fèiem 8,80 quilòmetres, per tant, per la distància caminada, anava més endarrerit.

Enguany, portava una mitja de 4,74 quilòmetres a la hora, mentre que l'any anterior portava una mitja de 5,03 quilòmetres a la hora.

Les escales tenien la culpa, segur.

Aquí munten el segon control. vaig veure un parell de gots d'aigua amb una mena de isostar, i vaig continuar el meu camí.

A partir de l'estació de tren de Vallvidrera, tornen a canviar el traçat. En lloc d'anar per Can Sauró a buscar el turó de Castellví, es dona més volta i es va a passar per el pantà de Vallvidrera, cosa que em va agradar molt, perquè feia anys (potser 40) que no hi anava. Fins i tot em creia que estava sec, recordo que algun dia algú m'ho havia dit.

Al pantà de Vallvidrera anàvem de petits, amb els pares i la seva colla (amb el Pere i família), però també hi anava jo amb amics. Recordo clarament que un dia, amb 14 o 15 anys, vaig anar amb un amic que es deia Josep Maria Galindo, que vivia al carrer Torrent de l'Olla, a l'escala del Bar Reus, i allà ens vam embolicar en una bona baralla a cops. No recordo el motiu de l'enfrontament.

el pantà de Vallvidrera

Passat el pantà, retrobem el mateix camí de sempre, el que puja fins al turó de Castellví, una bona pujada que he de fer lentament. Poc a poc, però sense aturar-me, lo que es molt.

A partir d'aquí, les 20,30 hores, la cosa es va complicar. En un moment donat, veig que la gent que està davant meu s'atura. Érem uns 30, i el motiu es que no sabíem si anàvem be o no. Al final vam decidir anar seguint el camí que marca el GR96, (Vallvidrera – Montserrat), pensant que era el correcte, però no. El que ens va despistar fou un cotxe, al qui li vaig preguntar si havia vist a 300 o 400 caminadors, i el cabró em va dir que si, i no era veritat. Vam fer uns quants quilòmetres de més, de baixada, per lo que ens vam veure obligats a retrocedir. Portàvem uns 60 minuts de retard, això sumat a que anàvem dels últims, em va fer decidir retirar-me, juntament amb altres, perquè ja s'estava fent de nit, i si a aquestes hores ja érem dels últims, estaríem tota la nit patint per si ens perdíem i no venia ningú darrera. Total, que vaig preguntar si estàvem al costat d'alguna estació de tren, i al dir-me que si, que estàvem a la vora de La Floresta, vaig anar a buscar el tren i vaig donar per acabada la sortida.

Em va saber molt de greu, però ja dic, vaig pensar que estàvem al principi mateix de la nit, i si a aquestes hores ja érem els últims podríem tenir problemes d'orientació, i se, per experiències d'altres anys, que es passen per llocs difícils. En fi. A les 21,45 vaig agafar el tren i encara vaig tenir temps d'anar al Nou Camp, a esperar a l'Elvira i el Gerard.