PUJADA AL MONTSIÀ, 2008

28 Setembre 2008, II PUJADA AL MONTSIÀ

II PUJADA AL MONTSIÀ

Avui he participat en la II PUJADA AL MONTSIÀ, organitzada per el club excursionista d'Alcanar. Feien dues proves, una caminada de 18 quilòmetres i la cursa de 28. la meva intenció era fer la cursa, perquè volia passar per els punts més alts del Montsià, culminat per La Torreta, de 765 metres sobre el nivell del mar. Però el que no podria fer es fer la cursa, es a dir, córrer, i aleshores vaig preguntar a un dels organitzadors, en Jordi, si podia inscriure'm a la cursa, però fent-la caminant. Em va dir que si, que ho havia més gent que només caminava, de la mateixa manera que a la marxa, també hi hauria qui correria. Així que vaig inscriure'm.

L'Elvira m'ha acompanyat a primera hora fins a Alcanar (des de Les Cases). Sobre les 07,15 ha estàvem prenent-nos un tallat al bar moreno, tot una institució al poble, ja que nosaltres fa 20 anys que anem per allà, i sempre ha estat. Es aquell típic bar de poble, sempre ple de la gent gran i no tant gran.

A les 08,15, després de llançar una traca, i després també que sortissin les dones, ha començat la caminada, i podria dir sense exagerar que ha començat el meu suplici.

Què difícil m'ha semblat!!.

A la sortida, com que tot hom corria, jo també he corregut, una petita estona, per els carrers del poble. Al menys la gent que em vegi corrents a primera hora, no?. Però de seguida ja m'he aturat i he continuat caminant, ja pràcticament fins el final, excepte algun petit tros que encara he corregut.

A les 08,40 he passat per el costat de l'ermita del Remei, 1,500 quilòmetres, es a dir, 25 minuts després de la sortida. Segons la organització, aquí es passa sobre les 31 minuts després de sortir. Al principi, doncs, anava be de temps.

Als 5,600 quilòmetres hem passat per Can Naudí, que es per on passo l'estiu amb la bicicleta. Seguidament, hem pujat per aquell camí de la dreta, que al final de tot està aquell xiprer per on passo.

A les 10,05 he passat per un lloc que es diu La Bassa Blanca. Es on es bifurca la sortida, uns cap a la cursa i els altres, la marxa, es a dir, tornada a Alcanar. Des de l'ermita del Remei, he fet amistat amb dos veterans, un home que es diu Eladi, de 64 anys, manc del braç esquerra, i un altre que es diu Joan, del qual no se l'edat, però que tenia més de 50 anys. M'ha cridat l'atenció, quan en Eladi m'ha dit que cada setmana es fa 1000 metres de piscina, amb un sol braç!.

A la Bassa Blanca, els tres, que ja feia estona que érem els últims, hem decidit continuar la cursa. A partir d'aquest moment, fins i tot ja ens anaven seguint els membres de la organització que tancaven la cursa, retirant les cintes de plàstic que es fan servir com a senyals. Això m'ha posat una mica nerviós, perquè clar, saber que els que tens enrere tancant la cursa, es emprenyador.

Per la Bassa, que nosaltres hem passat a les 10,05 hores, (1 hora i 50 minuts després de la sortida), la organització tenia com a hora prevista les 02,17 hores, es a dir que anàvem be. I ells darrera, pressionant. Es veu que tenien ganes d'arribar a casa.

Als 10,60 qm., hem arribat a un lloc que es diu Els Moletons, es un lloc ja bastant alt (508 qm.,), on es te ja una molt bona vista del delta i de l'altre banda de la carena. Es un lloc complicat de seguir, amb grans roques que hi ha que grimpar. Avui feia vent i era ja una mica perillós. Ja en aquest lloc he començat a pensar que aquesta cursa era massa forta, amb grans desnivells i moltes dificultats tècniques, amb força avisos de perill.

Als 13,30 quilòmetres hem arribat a un altre avituallament, a un lloc que es diu Els Dotze Apòstols, a 676 metres d'alçada. La organització, que veia que érem els últims, ens ha dit que podríem agafar un altre camí, per on faríem 4 quilòmetres menys, però hem decidit seguir per la via prevista.

En tot això, les vistes, esplèndides. Ara be, ja dic, perill i dificultat extrema. A partir d'aquí hem anat baixant una bona estona, donant la volta a la muntanya principal i més alta, on es troba La Torreta.

Als 15,75 qms., hem arribat a la Tartera, a 564 metres (110 metres més avall que en el darrer avituallament, i es quan ja ens hem disposat a pujar fins dalt de tot. La pujada, duríssima, la veritat. Per la tartera, em trobava que caminava una passa i les pedres em reduïen la meitat. Aquesta zona es tant inclinada, que quasi sempre anava agafant-me amb les mans de roques i branques d'arbres o plantes. Segons ha dit l'Eladi, no se qui li ha dit que en aquest lloc teníem un desnivell del 40%. molt fort, ja dic. Jo m'he aturat moltes vegades, absolutament esgotat. A més, i per primera vegada des de que camino, m'ha agafat moltes vegades rampa als bessons, de tanta pujada. Calculant exactament el percentatge de desnivell, des de la Tartera fins a La Torreta, surt un 30,77%.

De tartera, fins arribar a la Torreta del Montsià, de 764 metres d'alçada, només hi ha 650 metres, però ja dic, molt difícils. De fet, les xifres son: accés a la tartera, alçada 564 metres; Torreta, alçada 764 metres, i per assolir aquest desnivell, s'han de caminar 650 metres, o sigui que deu ni do el desnivell. La Torreta es el cim més alt del Montsià.

A la Torreta he arribat a les 12,45 h, es a dir, 4,30 hores després de la sortida. Segons la organització, el temps previst era de 4,15 hores, o sigui que tampoc anàvem tant malament. No se perquè tenien tanta pressa.

A partir d'aquí ja tot ha sigut baixada. Jo m'he anat trobant bastant be, però l'Eladi no, la baixada l'ha perjudicat els genolls, així que m'he posat al seu costat i al seu nivell, per continuar junts. Ara estàvem baixant per la banda contraria del Montsià, la que dona a Ulldecona, per entendre'ns.

Als 20,60 qm, hem arribat al Mas del Mulet, on els de la organització ens han pres els dorsals. Nosaltres pensàvem que anàvem molt enrere, i val, tampoc era qüestió d'enfadar-se, però a mi m'hagués agradat més que no ens els retiressin, perquè anàvem be de temps.

Al mas del Mulet ens hem menjat la botifarra.

Des d'aquí ja pràcticament estàvem fora de la cursa. Ens han dit els de la organització que podíem seguir sols, que el camí era prou bo i que no ens perdríem, per lo que hem decidit continuar.

El que passa es que es veu que s'ho han pensat millor, i ens han esperat, i fins i tot, en un moment donat, ens han dit que potser podríem recuperar els dorsals i entrar a Alcanar de manera oficial. A nosaltres ja ens era igual. Entraríem caminant, amb o sense dorsal.

Finalment ho hem fet sense, perquè ja estàvem prou cansats, i en el darrer control ens han dit que podríem agafar un altre camí per arribar, que retallaríem 2 quilòmetres, a lo que hem dit que si sense dubtar-ho. Amb aquesta decisió, definitivament quedàvem eliminats, però ens sortiríem amb la nostre, que es entrar caminant.

En aquest tros, ens ha acompanyat un noi de la organització, especialista en curses llargues de muntanya, i a la meva pregunta, m'ha dit que en la seva especialitat, aquesta cursa està considerada com “molt dura”, per el gran desnivell que te.

I ja per acabar, després de passar per el cementiri, hem arribar a Alcanar a les 16,15, quan ja estava quasi tot recollit. Això si, ens han donat cervesa, botifarres i una bona bossa de regal, amb samarreta, bolígraf i moltes altres coses.

L'Elvira ja ens estava esperant. Allà, a la plaça de l'ajuntament, hem conegut a la germana del bomber que fa dos anys va morir d'accident, i a la memòria del qual fan aquesta cursa.

Per arribar a Alcanar, hem trigat 8 hores justes, quan la organització preveia 7,20 hores, es a dir, que en el darrer moment, hem perdut molt de temps, però clar, ha sigut quan l'Eladi li feia mal la cama i hem baixat xino xano, sense pressa.