ST. CLIMENT - MONTSERRAT, 2008

05 i 06 Setembre 2008, ST. CLIMENT - MONTSERRAT

05 i 06-09-08, SANT CLIMENT – MONTSERRAT

Després de dos anys en blanc, avui he tornat a participar en aquesta sortida, d'uns 44 quilòmetres. La veritat es que m'he trobat molt be durant tota la nit.

El Jordi, quan va saber que hi anava,  es va animar i va inscriure's. El que passa es que no està gens equipat i de seguida els peus li van començar a fer mal, ja que portava un calçat gens adient per afrontar amb èxit una prova tant dura. Segons em va dir, aquestes sabatilles que portava eren un número més petit del que necessita. Ja quan arribàvem a la benzinera de les palmeres, ja li vaig dir que plegués, perquè ja veia que no podia. Va voler fer un esforç i continuar, però ja al següent avituallament, no va poder més, i es va quedar. Va tenir sort que un pare va anar a recollir les seves filles, i va poder tornar a casa, perquè de lo contrari, hagués tingut que fer tot el camí dins el cotxe.Després de la foto de rigor, a les 20,50 vam començar la caminada. Com els darrers anys, vam anar per la creu de Querol. Aquests primers quilòmetres son força durs, perquè començar amb pujada es fort, però també es el que s'acostuma a fer en les grans sortides, d'alguna manera acostumar al cos a certa duresa.

Creu de Querol, 21,13 hores.

Sense aturar-nos per res, vam continuar caminant, primer encara de pujada, però de seguida ja ve la baixada, que en un bon temps ens portaria a la benzinera de Les Palmeres, on vam tenir el primer avituallament d'aigua. Es en aquest lloc on li vaig dir al Jordi que es quedés, però no va voler.

Les Palmeres, 22,20 hores.

A partir d'aquí ens acostem al riu Llobregat, el qual anem seguint per el seu marge dret (pujant, a l'esquerra). Al Jordi cada cop li costava més seguir el meu ritme, a cause del dolor que tenia als peus, fins que vam arribar al segon avituallament, on vam tenir fruita, cacauets, on ja es va quedar. Vam tenir sort que es va poder organitzar el seu retorn a casa, perquè no se què hagués passat entre nosaltres (ell, l'Elvira i jo) d'haver-lo portat durant tota la nit al cotxe.

Segons avituallament, 23,25 hores.

Tota aquesta zona del Baix Llobregat ha canviat bastant per les obres del tren TAV, per lo que va haver-hi un moment que semblava que ens perdíem. Vaig coincidir amb un veí del nostre carrer que em va guiar una estona, i jo, més despistat que res, no el vaig reconèixer, i fins i tot li vaig preguntar si ell era de Sant Climent. Una mica incrèdul em va mirar, i em va dir, “però si jo soc el teu veí, que coincidim amb el gos!!”. I jo, “ah, si, si, clar”, però de veritat que no el recordo de res. En fi.

Vam tenir un altre avituallament d'aigua, sota el pont de Castellbisbal.

Tercer avituallament, 00,30 hores.

Ja de seguida ve el moment de sortir del camí del riu i pujar fins a la carretera, per dirigir-nos fins a Martorell, on vam sopar. L'Elvira va arribar més tard que jo, ja que clar, ella estava ajudant en els avituallaments, i en aquell moment, quan jo arribava a Martorell, ella encara estava aturada al avituallament anterior. No obstant, no va trigar en arribar.

Pont del Diable, 01,08 hores.

Aquí vam menjar-nos els entrepans i la fruita que portàvem de casa.

Com cada vegada, en aquest lloc ens aturem massa temps, perquè clar, estem esperant la gent més endarrerida que, a més, quan arriben, han de sopar. En un moment donat, vaig veure que uns quants marxaven per el seu compte, i vaig voler anar amb ells, però no els va agradar la idea, excusant-se que a partir d'aquell moment, ja no coincidirien més amb tot el grup, així que vaig fer marxa enrere.

A les 02,20 vam re iniciar la marxa, creuant per el Pont del Diable i seguint el riu per l'altre costat. A partir d'aquí venen trossos d'encanyissada, on altres anys fins i tot hem pogut veure ànecs, però no enguany. En un moment donat, semblava que ens perdíem, però finalment vam trobar el camí, que per cert, es prou bonic, perquè passem per el mig de les canyes, i sembla que fins i tot ens fessin elles mateixes comun passadís.

Després de remuntar una estona el diu, arribem al següent avituallament d'aigua, ja en l'asfalt de la carretera d'Olesa, quan falten uns 5 quilòmetres per aquesta població.

5 quilòmetres abans d'Olesa, 03,18 hores.

Tot seguit, només després de veure una mica d'aigua, vaig continuar. A partir d'aquí ja tot es asfalt, fins al peu mateix de la muntanya. Per una banda està be, perquè caminar per l'asfalt et permet agafar una bona mitja de temps (uns sis quilòmetres per hora), però senta fatal als peus. Al cap i a la fi, d'aquí fins a la pujada, a can Estruc, hi ha al menys, 13 o 14 quilòmetres. Un dia hi aniré amb el cotxe per comprovar-ho.

Aquesta part acaba sent-se dura. Als 5 quilòmetres s'arriba a Olesa, el següent punt d'avituallament, amb fruits secs i taronges.

Olesa, 04,00 hores.

Travessar Olesa es pesat, perquè es molt avorrit, ja que l'hem de travessa per el llarg del poble, fins al final, que girem a l'esquerra, com si anéssim a Esparreguera. Allà hi ha un cartell de trànsit que posa, “Montserrat, 17 quilòmetres”. Amb tota seguretat, per el camí que fem nosaltres no s'arriba ni molt menys. Potser hi haurà, des d'allà, uns 8 o 9, aproximadament.

Quan arribem a la Colònia Sedó, girem a la dreta, i ja enfilem la carretera que en 4 o 5 quilòmetres ens portarà fins a can Estruc, lloc de descans, esperant que es faci de dia, per començar la pujada a la muntanya.

Can Estruc, 06,00 hores.Aquí, després de prendre'm un got de cacaolat, he entrat al cotxe, m'he tret les botes i m'he estirat una mica, per tal de descansar una estona. Amb aquest despiste que m'agafa, ha sigut divertit quan, ja estirat, s'ha obert la porta del darrere i m'han dit, “ah, ho sento”, i l'han tancat. Seguidament, per la porta del copilot, ha entrat l'Elvira, i l'he dit, “mira, fa un moment algú ha obert la porta del darrera i m'ha dit que ho sentia”, i m'ha contestat que era ella. Ja dic, despiste...

A  les 06,40 hem començat la pujada. He intentat agafar-m'ho amb calma i anar pujant a un ritme tranquil. Al principi la cosa es dura, perquè hi ha molts trossos que s'ha de grimpar, agafant-se a les roques per les mans.

A les 07,17 hem arribat a les escales, un tros també dur, però que amb les baranes, et permet ajudar-te amb elles, i es va fent poc a poc.

I així, pujant i descansant de tant en tant, fins que, a la vista de la Santa Cova, comença un bon tros de baixada, lo que et permet anar recuperant forces.

Destacar que en un moment donat, m'ha passat tot un atleta, corrents des de abaix, amb el seu gos. Quin paio,!, jo ofegant-me i ell pujant corrents.

A les 08,25 veig el monestir per primer cop, i ja tot seguint, a les 08,28, arribem a les escales de la Santa Cova. Això t'indica lo molt a la vora que estem, amb el Monestir quasi a tocar, però encara molt a munt.

En aquest tros, he coincidit amb una família que anava amb un nen petit, d'uns 12 anys. Aquest noi pujava molt be, i deia la seva tieta que s'havia entrenat expressament per aconseguir aquesta fita. La veritat es que ho ha aconseguit, perquè pujava força be.

A les 09,00 en punt, finalment, he arribat al meu destí, el Monestir de Montserrat. Els últims metres son difícils de veritat, però val la pena l'esforç. Jo sempre em dic, quan estic pujant, que ja estic cansat, però que va, ja tinc ganes, ara mateix, de tornar-hi.

Al arribar, m'han donat un mocador i una samarreta commemorativa. Aquesta samarreta es el primer cop que me la donen.

Després de canviar-me de roba, l'Elvira i jo hem anat al bar, a menjar-nos el típic entrepà de botifarra amb pa amb tomàquet, i ja hem marxat cap a casa, a descansar, que demà tenim els nebots a dinar.

I lo que més m'ha agradat de tot, es que l'Elvira estigués aquí, amb mi, tota la nit, ajudant i participant en aquesta activitat.