23 d'Abril 2005, MONTBLANC - POBLET - MONTBLANC

MONTBLANC - POBLET - MONTBLANC

Aquest dissabte, dia de Sant Jordi, amb la gent de la UME hem fet (no ho hem acabat), la Montblanc – Poblet – Montblanc.

En aquesta ocasió, també per fer-ho més divertit i aventurer, hem decidit fer el desplaçament amb tren, en lloc del cotxe o l'autocar. També vam pensar, ja que la ruta podia ser curta ( l'Espluga de Francolí – Poblet - l'Espluga ), o llarga, des de Montblanc, que aquesta vegada portaríem els nens amb nosaltres.

Així que, després que l'Elvira fes els entrepans i truites la nit anterior, a les 06,00 del mati ens vam aixecar, ja que havíem quedat a les 07,00. La nit abans, també hi hagué l'assemblea a la UME, a la qual vaig assistir, però no vaig prestar tota l'atenció amb l'hora que quedàvem aquest mati, així que, mentre ens acostàvem a Gavà, l'Elvira va trucar al Víctor, per assegurar-nos l'hora i el lloc. Vam quedar a les 07,00 a l'estació de Gavà, per agafar el tren que passaria a les 07,19, un regional.

Vam tenir una mena d'ensopegada amb l'expenedor de bitllets de Gavà, un home amb molta fama de mala llet que coneix molta gent. Resulta que jo li demanava els bitllets en català ( dos adults i un nen), i ell m'ho repetia en castellà, i així la tira de vegades, com si pretengués que jo torcés el braç i acabés demanant-li en castellà. Lògicament no ho vaig fer, i vaig mantenir la meva postura catalana fins al final. Entre mi em deia que, o em donava els bitllets, o la tindríem.

A més, després vam veure que es va equivocar amb l'import que ens va cobrar, ja que, segons els bitllets, m'hagués tingut que cobrar 25,10 euros, i em va cobrar 22,00. pitjor per ell, per idiota.

Mentre esperàvem el tren, vam veure com un noi va voler arribar a les andanes travessant les vies, en lloc d'utilitzar el pas subterrani, perquè se li escapava el tren cap a Barcelona, amb tanta mala fortuna que es va torçar el peu i es va fer mal, tant, que fins i tot ens va demanar si us plau que el deixéssim el telèfon, per trucar a casa seva que el vinguessin a recollir. Aquest home sí que podia dir que va tenir “mala pata”.

Home, el que hi ha que evitar es passar les vies així, perquè això mateix que li va passar, que inclòs va tenir seriosos problemes per poder pujar a l'andana, li passa que es trenca el peu i si en aquell moment ve un tren, doncs ja veus.....

Mentre estàvem a l'andana, es va acostar el Néstor, ja que, segons sembla, havíem quedat a la UME i no a l'estació. En fi. Ja dic que no em vaig assabentar prou be.

A l'estació de Gavà, a part de nosaltres tres, van venir també una noia que crec que es diu Cristina, una mare amb la seva filla petita que es diu Vicki, i dues noies més a qui no havia vist mai, una d'elles sud americana.

El tren va venir puntual a les 07,19 i a les 07,23 entrava a l'estació de Castelldefels, on pujaria la resta de la gent, el Víctor, la seva dona Maria, l'Antoni amb la seva dona, etc., tots ells molt amables. Realment, aquesta gent de la UME es fenomenal, tots.

Durant el trajecte fins a Montblanc, vam anar seient allà on podíem, fins que poc a poc ens vam poder ajuntar en dos grups.

A les 09,10 vam arribar a Montblanc.

Durant aquests dies, a Montblanc es celebra la setmana medieval, ja que aquesta població, el seu nucli antic, fou fundat al segle XII, i constitueix un conjunt medieval de gran interès. Aquest nucli, queda emmurallat, amb tres portals, (Bover, Barcelona i Sant Jordi). Dintre del nucli, a infinitat de balcons, hi ha senyeres catalanes i estendards amb una inscripció relacionada amb Sant Jordi i el drag.

Quan vam fer la Santes Creus – Montblanc, ja vam visitar el nucli antic, amb la plaça de la vila, l'església de Santa Maria la Major, d'estil gòtic amb la porta renaixentista.

El Gerard, tant detallista sempre, així que vam veure el primer punt de venda de roses, em va demanar diners per comprar-li la rosa a la seva mare.

Abans de començar la marxa, vam esmorzar. Vam trobar una plaça on hi havia un escenari, i allà vam menjar els entrepans de l'esmorzar.

Sobre les 10,00, vam començar la ruta. Als dos quilòmetres, després de travessar camps de conreus, vam deixar el camí principal, que ens porta directament a Poblet, i vam agafar un sender, a l'esquerra, per on comencem a enfilar-nos per les Muntanyes de Prades, cap a l'ermita de Sant Joan. A partir d'aquí, comença una forta pujada. L'Elvira i jo, i altres dones, la veritat es que ens va costar molt fins a arribar dalt de l'ermita. Vam haver d'aturar-nos diverses vegades, perquè, certament, aquesta pujada es molt pronunciada. A més, l'Elvira no es troba massa be, per, a sobre, haver de fer aquests esforços.

Finalment, però, potser al cap 1,15 h., vam arribar. Els últims, però vam arribar.

Des de dalt, hi ha una vista esplèndida de tota la conca. L'esforç havia valgut la pena.

Es el que sempre passa, que aquestes caminades et demanen una mica d'esforç i sacrifici, però que després, un cop arribat a la destinació, els paisatges que contemples et fan oblidar totes les penes.

En aquesta ermita, a començaments del segle XV, visqué com a ermitana, Elionor d'Aragó, germana de Jaume d'Urgell, tot fugint de la persecució de les tropes de Ferran de Trastàmara. Quan va morir, fou enterrada a Poblet. (això no es que ho recordi del batxillerat; ho he llegit a Internet).

En aquesta ermita, hi ha una font d'aigua fresca.

Des del mirador, hi ha una gran vista sobre tota la Conca de Barberà.

Després de descansar una mica, vam continuar, ara baixant, fins que, aproximadament als 45 minuts, vam arribar fins a l'ermita de la Santíssima Trinitat.

Vam travessar una zona boscosa molt interessant, on ens vam equivocar de camí. En un moment donat, vaig advertir que era estrany, que mentre caminàvem per una zona boscosa, fins i tot perillosa, a la banda de sota es veia un camí que semblava bastant millor que el que fèiem nosaltres. El Víctor, al veure'l, va indicar que féssim marxa enrere, per anar per ell.

Com que l'Elvira estava molt cansada, ella i el Gerard, juntament amb altres persones, es van quedar a la cruïlla abans de baixar cap a l'ermita.

Jo vaig baixar, perquè volia comprar begudes per portar-les a ells, ja que començàvem a tenir poca beguda.

L'ermita de la Santíssima Trinitat, està en un paratge molt bonic, envoltat d'arbres i on hi ha un lloc per fer carn a la brasa.

Al sortir de l'ermita, vam tornar a pujar fort. L'Elvira, ja no podia més i a mi em sabia greu que fes aquests esforç. La pujada d'ara, era d'uns 1.300 metres. Primer semblava que ens havíem equivocat, però després vam veure que anàvem be. Així vam anar fins un lloc que es diu Masia d'en Simó. Allà es va decidir que, en lloc de seguir fins a Poblet, (2,5 qm., més), tornaríem a Montblanc, perquè hi havia gent que no podia seguir. L'Elvira no es va queixar, o sigui que vam prendre aquesta decisió per altres persones.

A partir d'aquí, doncs, l'objectiu ja era Montblanc. Abans, però, ens vam aturar a dinar en un lloc que es diu l'ermita de Sant Miquel. Ja eren les 14,00 i arribar a Montblanc encara ens portaria més d'una hora, o sigui que millor aturar-nos allà a dinar.

Com sempre, la gent porta coses per compartir i vam menjar xocolata, cafès. Nosaltres no vam pensar en portar res, a part del cafè que vam compartir al mati. El ser avui el dia del meu sant, jo volia comprar alguna cosa, com coques o cava i per això esperava dinar a Montblanc, per poder-ho comprar, però no vaig poder-ho fer.

A partir d'aquí, ja ens quedava molt poc camí per arribar a Montblanc. Vam entrar-hi a les 16,00 hores i com que hi havia gent que va voler agafar el tren de les 16,30, nosaltres també ens hi vam afegir. L'Elvira no es trobava be i no vaig voler quedar-nos fins l'altre tren, que sortiria al cap de dues hores.

Finalment, ens ho hem passat molt be, encara que aquesta vegada, l'Elvira ha patit més del compte. El Gerard també s'ho ha passat de conya, encara que ha protestat una mica, però s'ha portat molt be i ha aguantat com un campió.