12 Març 2005, RUTA DEL CISTER, SANTES CREUS - MONTBLANC

RUTA DEL CISTER

SANTES CREUS - MONTBLANC

avui no teníem res preparat per fer, vull dir amb els de la ume, així que l'Elvira i jo vam pensar que, ja que la setmana passada no vam poder anar amb ells, perquè vam fer lo de la travessa del pre Pirineu, faríem la ruta que van fer ells, que anava des de Santes Creus, a Montblanc.

Per portar a terme aquesta aventura, ja que anar sols no deixava d'ésser una aventura, aquesta mateixa setmana, aprofitant el temps entre visita i visita de cadena, vam anar fins el carrer de Petrixol, a una llibreria especialitzada, a comprar la guia de la Ruta del Cister. També, el passat dijous, vaig trucar al Víctor per explicar-li que volíem fer-la, i em posés al corrent per si hi havia algun problema d'especial menció. Em va dir que no, que podia fer-la tranquil·lament. Es bona gent aquesta de la ume, ja ho he dit altres vegades. El Víctor es va oferir a que el truqués per telèfon, si tingués qualsevol problema durant la travessa.

Per donar-li més aspecte aventurer, vaig pensar que millor si la fèiem en tren. Vaig consultar Internet, que per aquestes coses es una mina, i vaig assabentar-me de preus, horaris, etc. dels trens que fan aquesta ruta, per lo que, d'acord amb l'Elvira, vam decidir fer la sortida amb tren. El tren, com he dit altres cops, em recorda els meus anys de minyó escolta, de “BOY SOCUT”, època en que m'ho vaig passar molt be. Llàstima no he sabut traslladar aquesta inquietud als nens.

Via informació telefònica, vaig aconseguir el número de telèfon d'una empresa de taxi a Montblanc, per que ens fessin el trasllat fins a Santes Creus.

Amb aquestes informacions, d'horaris de trens i el taxi preparat, vam iniciar l'aventura.

El dia 12, doncs, ens vam aixecar aviat. Eren les 6,15 quan ens vam posar dempeus, perquè teníem que preparar els entrepans i les motxilles.

Per no agafar butllofes als peus, el Gerard i jo ens vam posar vaselina. Segons vaig llegir un dia als escrits sobre el camí de Sant Jaume, posar-se vaselina va be, perquè fa que la pell rellisqui millor pels mitjons.

La nit abans, consultant Internet, vaig veure que no ens calia anar fins a Barcelona a agafar el tren, ja que també s'aturava a l'estació de Gavà, lo qual ens va anar millor, primer, perquè no calia fer el desplaçament fins la ciutat i, segon, perquè es més barat fer el trajecte des de Gavà, que des de l'estació de Sants. Concretament, entre els tres ens vam estalviar 3 euros.

Vam agafar el cotxe petit i el vam aparcar a l'estació de Gavà. Mentre jo aparcava, l'Elvira va baixar a la porta de l'estació, per treure els bitllets.

Al cap de poc, concretament a les 07,19, vam agafar el tren. Era un tren regional, amb no gaires comoditats, però suficient per començar l'excursió.

Com sempre passa quan ens aixequem aviat, no passa gaire temps que ens entra la gana, per lo que, en el trajecte, ens vam menjar una part dels entrepans que portàvem fets des de casa.

A les 09,07, amb dos minuts de retard, o sigui res, vam arribar a Montblanc. Em feia molta il·lusió visitar aquest poble, ja que aquí vaig venir moltes vegades, amb els meus pares, a visitar els meus oncles Alejandro i Maria. Fins i tot vaig passar uns dies de vacances.

Només d'arribar, em vaig emportar la desagradable sorpresa que el taxista, que havíem quedat a l'estació a les 09,05, no hi era. Després d'esperar uns minuts, el vaig trucar. Després de dir-li que on era, que l'estava esperant, em va contestar malament, que si no calia córrer, que estàvem en un poble. Jo em vaig quedar parat, que em digués tot allò. Mira si em vaig emprenyar, que vaig estar ben a punt de buscar un altre taxista. Fins i tot, em va penjar el telèfon, o al menys jo vaig entendre-ho així. Finalment va arribar, i li vaig preguntar, escolti, vostè m'ha penjat el telèfon?. Em va dir que no, potser per no embolicar la troca, però jo estic segur que si. Li vaig dir, amb correcció, però amb rotunditat, que no m'havia agradat la seva contesta que no calia córrer o que estàvem en un poble i allà s'anava més tranquil·lament. Li vaig, perquè ho sabés, que la meva pressa venia donada perquè estàvem a punt de començar la travessa, i que no tenia ganes de córrer a la tarde, per agafar el tren de tornada. Ell es va excusar, dient-me que havia tingut que fer un desplaçament, que tenia que arreglar la tapisseria del cotxe, etc. li vaig dir que val, però que allò no justificava les seves paraules dites per telèfon.

Aleshores, aquell taxista, com si es fes enrere i volgués estar be amb nosaltres, ens va dir, entre altres coses, que per fer aquella travessa, el taxi m'hagués costat més barat agafant-lo a Valls que no pas a Montblanc. Vaig veure que tenia ganes de quedar be amb nosaltres. També ens va fer una il·lustració sobre plantes medicinals. Finalment, el viatge des de Montblanc fins a Santes Creus, que podia haver sigut tens després de l'ensopegada del començament, es va transformar amb un trajecte amè i divertit. Al acomiadar-nos a Santes Creus, ens vam donar la mà.

A les 09,50 ens vam posar en marxa. Encara que segons la ruta, el començament d'aquesta caminada es troba al mateix monestir de Santes Creus, nosaltres li vam indicar al taxista que ens deixés 400 metres més avall, al costat mateix del pont sobre el riu Gaià. Abans de res, vaig assegurar-me que el podòmetre em funcionés correctament. Quan tots estàvem preparats, vam començar la ruta.

Després de travessar el riu, i de fer uns metres per la carretera, en direcció a Tarragona, arriba una desviació a mà dreta. Es una primera pujada, no massa forta, però una mica llarga. Al cap d'uns quatre quilòmetres, a la nostra esquerra veiem una barraca feta de pedra seca, que es diu cossiol, que servia per recollir aigua pel bestiar. Tenen una forma rodona. No n'havia vist mai cap.

Com que havíem menjat una part de l'esmorzar al tren, ens va entrar gana, i passat el mas del Roig, ens vam aturar al mig del camí, a menjar-nos la resta. En aquestes caminades, hi ha que venir preparat, amb aigua i menjar, perquè no saps mai quan t'entraran ganes de menjar o beure.

Sobre les 12,00 del migdia, vam arribar al Pla de Santa Maria. Es un poble molt bonic, amb una interessant zona medieval, però no hi vam entrar, perquè volia estar segur que arribaríem a temps a Montblanc, per agafar el tren. També, vaig començar a pensar que potser a l'Elvira i al Gerard potser els hi agradaria dinar calçots, molt típics per aquestes zones, i pensava en arribar, o a Montblanc, o a Prenafeta, a intentar-ho, sabent que potser si que trobaria un restaurant, però potser no hi hauria lloc.

A partir d'aquest moment, el Gerard, que fins aleshores anava el primer i content, començava a estar cansat, cosa lògica amb un nen. No pots pretendre que segueixin el teu pas, ni tant sols que els hi agradi el mateix que a tu.

Després de El Pla, ens vam dirigir cap a Figuerola del Camp. Per aquests moments, el Gerard ja anava molt ressaguer, arrossegant les cames, més que caminant. Al costat d'un camp, ens vam aturar a descansar una mica.

Aquesta aturada, també els hi va anar be, al Gerard i a l'Elvira.

Després de passar Figuerola, ja comença la pujada al coll de Prenafeta, de 780 metres. En un moment donat, en que per picar-lo una mica, perquè espavilés, li vaig dir al Gerard, “GERARDA”, es va emprenyar tant, que em va contestar “et donaré una hòstia”,. Aquella frase em va molestar, i ell va entendre que potser li donaria un calbot, de manera que, a partir d'aquell moment, es va posar al davant i ja en cap altre moment es va quedar endarrerit. Tampoc li vaig donar més importància. Vaig pensar que potser, en aquell moment, el Gerard s'imaginava que estava al institut, amb els seus amics. Li va sortir de dins!!. home, ja m'agrada que tingui una mica de caràcter, eh!.

Després d'una bona pujada, vam arribar al coll i, seguidament, vam continuar per un camí d'una baixada molt pronunciada. En aquest camí, hi ha una cruïlla que ens portaria al castell de Prenafeta. No hi vam anar, perquè estàvem cansats i teníem gana.

Vint minuts més tard, vam arribar a Prenafeta.

A un home que treballava a casa seva, li vaig preguntar si hi havia algun restaurant, i em va dir que si, però que segurament estaria complert. Quan vam arribar al costat mateix de l'església, que l'Elvira es disposava a preparar-nos els entrepans, vaig anar a preguntar al restaurant, si, per casualitat, tenien lloc, i, mira que be, van aconseguir-nos una taula després de consultar la seva agenda. Era una taula rodona, de 6 o 7 persones, però per nosaltres estava de cine. L'amo del restaurant, m'havia dit que només feien calçotades, que era precisament el que jo buscava, o sigui que fixat quina sort.

Immediatament vaig sortir al carrer a avisar a la família que vinguessin cap a allà, que teníem taula.

Em va agradar molt poder fer aquest dinar amb l'Elvira i el Gerard, perquè, després de la quilometrada que portàvem al damunt, teníem gana i aquest dinar, amb calçots, costelles de xai, patates al caliu, botifarres, botifarra negra, tot regat amb un bon vi i una ampolla de cava brut, i finalitzat amb gelat i crema catalana, amb un cafè per l'Elvira i un cigaló de rom per mi, ens va venir molt, però que molt be.

Ja el tros que ens faltava fins a Montblanc, fou molt fàcil i divertit, perquè tots tres arrebossàvem felicitat per tot arreu. Entre que ens quedaven només sis quilòmetres per acabar, i l'atipada que portàvem, tot era alegria.

Vam entrar a Montblanc justament pel costat mateix d'on vivia el meu oncle Alejandro quan vivien a Montblanc. A més, mira que bo, una banda de música estava assetjant allà mateix per on entràvem, o sigui, que la població de Montblanc ens va rebre amb banda de música!!.

Montblanc es un poble molt bonic. El nucli antic, fou fundat al segle XII i constitueix un conjunt medieval de gran interès. Aquest nucli antic, està envoltat per unes muralles. Dintre del recinte, hi ha l'església de Santa Maria la Major. Llàstima que no la vam poder visitar per dintre, perquè per les tardes, només obren de 16,00 a 17,00 i en aquell moment de la nostra visita, eren les 18,00

Després de fer algunes fotos, vam anar buscant ja l'estació del tren, no sigui que encara tinguéssim de córrer. De seguida vam trobar-la, de manera que encara vam poder aturar-nos una estona a un bar, a prendre uncafè.

A les 18,42, amb uns minuts de retard, va arribar el tren. Al mati, vam agafar un tren que li diuen “regional”, però el de la tarda, era un Catalunya exprés, molt més còmode. Fins i tot em pensava que el revisor ens faria pagar alguna diferència, per tractar-se d'un tren superior. No ens va fer pagar res, però ens va avisar que a Sant Vicenç de Calders hauríem de baixar i continuar pels tren de rodalies. El tema era que aquest tren, el Catalunya exprés, va directe des de Sant Vicenç fins a Barcelona, sense aturar-se a Gavà, on teníem el cotxe.

Això tampoc fou cap problema, perquè el tren de rodalies, va sortir de seguida, o sigui que vam arribar a Gavà quasi al mateix temps que haguéssim arribat amb l'altre tren.

En definitiva. Ha sigut un gran dia, en el que tots tres ens ho hem passat molt be. També es cert que els calçots, el vi i el cava, han aportat una mica més de bon humor, però lo important es aquesta felicitat que tenim, que fa que ens ho passem molt be amb el que fem.,

En total, en aquesta sortida hem fet 24 quilòmetres. Aquesta vegada, el podòmetre m'ha funcionat correctament. Tinc gravada la passa a 0,70 cm., i potser l'hauria d'augmentar una mica, sobre tot quan es camina en pla. Això ho he comprovat avui, ja que el podòmetre em marcava menys que el llibre guia que portava. Clar, fent be les coses, per pla potser l'hauria de pujar i per pujades i baixades, l'hauria de baixar. Però també, pot estar be deixar-lo tal i com està, perquè el que val es la mitjana. I en una travessa llarga, en que hi ha pujades, baixades i pla, potser que aquesta mitjana sigui bona.