19 Juny 2005, NURIA - GORGUES DE CARANÇÀ

TRAVESSA NURIA-GORGES DE CARANÇÀ-TOÈS D'ENTREVALLS (França).

33,420 quilòmetres.

Aquesta travessa l'he fet jo sol, sense l'Elvira, el dia 19 de Juny, amb la gent de Canovelles.

Quan em van enviar el fullet per presentar aquesta sortida, vaig estar dubtant molt, perquè suposava que, si la feia, hauria d'estar tot el diumenge sense veure a l'Elvira i al Gerard, i no m'agradava. Però per l'altre banda, veia que aquesta excursió tenia pinta d'ésser realment molt bonica. També, tenia ganes de fer una travessa de veritat pel Pirineu, i més sortint de Núria, on tenia moltes ganes d'anar.

Finalment vaig decidir participar-hi, perquè l'Elvira em va animar. També vam estar veient la possibilitat de que ella participés, no en la caminada, però sí si podia venir-me a buscar al lloc d'arribada. El que passa es que el desplaçament que tenia que fer era molt llarg. Anar fins a Toès, a França, suposaven potser 300 quilòmetres d'anada i altres 300 de tornada. Aleshores, per Internet, vam estar veient els horaris dels trens, perquè potser podia venir amb tren, i així passar un dia d'aventura amb tren pel Pirineu. Es tractava d'agafar un tren a Sants, que la portaria fins la població francesa de La Tour de Carol, i allà agafar-ne un altre, aquest turístic, conegut amb el nom del tren groc, que la portaria fins a Toès. Però malauradament, els horaris no ens anaven be i, finalment, vam deixar-ho córrer. El que va fer, aleshores, fou acompanyar-me fins a Canovelles al moment de la sortida, i recollir-me a l'arribada.

“carinyo, t'agraeixo aquest suport. T'estimo”.

Ens vam aixecar a les 04,00 h., de la matinada, ja que el punt de sortida era, lògicament a Canovelles. Vam ser els primers en arribar a les instal·lacions esportives, (a les 05,30), des d'on sortiria l'autocar.

Abans de sortir, vam veure com un home es va deixar les claus dins el cotxe i el va tancar. Va haver d'anar corrent cap a casa, a buscar les claus de recanvi. No només a mi em passen coses rares.

Sobre les 06,15, vam posar-nos en marxa.

No vaig poder dormir gaire a l'autocar, perquè la palanca del meu seient estava espatllada i, encara que no ho volgués, el seient queia cap enrere. Això segurament molestaria a qui tingués darrera meu.

Vam arribar a St. Joan de les Abadesses a les 07,10 i la veritat es que, a aquella hora, que encara no hi donava el sol, feia certa frescor.

A les 07,30 en punt, va sortir el cremallera, en direcció Núria. En aquestes dates, el paisatge es fantàstic, però imagino que a l'hivern, tot nevat, deu ser encara millor.

A les 08,05 vam arribar a Núria, i al cap de cinc minuts, vam començar la marxa.

El complexe de Núria es compon del monestir, instal·lacions esportives d'esquí i hotels. Presideix totes aquestes instal·lacions, un gran llac. Està situat al fons d'una gran vall, sota els cims del Puigmal, Nou Creus, Pic de l'infern, etc. les muntanyes son prats, sense arbres, ja que Núria es troba a 1.967 metres d'alçada, i els cims que l'envolten estan tots per sobre dels 2.700 metres.

Quan portàvem uns 40 minuts de marxa, hem passat pel pont de l'Escuder, situat a 2.130 metres. Aquesta passarel·la, permet travessar el corrent de Nou Creus.

La pujada començava a ser forta, i la veritat es que el cor m'anava a 200 per hora, i em costava respirar.

Al cap de poc, vam agafar uns desviació a ma esquerra, que puja al coll de Nou Creus per la coma de Nou Fonts. Si haguéssim seguit directament cap a Nou Creus, la pujada hagués sigut molt pitjor, es molt més inclinada, puja molt més fortament.

Mentre anava pujant, em mirava la muntanya que tenia al davant, i em preguntava per on es passaria a l'altre banda. Es com una gran paret que no et deixés seguir. I es que en els darrers trams, la inclinació es molt pronunciada, es realment difícil i, al menys jo, tenia que aturar-me diverses vegades per agafar aire i descansar.

Primer, vam arribar al coll de Nou Fonts i, després de planejar una mica, vam tornar a pujar, per arribar al Coll de Nou Creus.

Aquest nom li ve de totes les persones mortes en aquesta part de la muntanya, per accidents amb la neu.

Després, seguint per la carena, s'arriba al Puig de la Fossa del Gegant, de 2.808 metres. Aquí vam arribar a les 10,20, on vam esmorzar. He de dir que, quan jo ja acabava d'esmorzar, encara arribava gent del grup. Un noi francès, que venia de Toès, em va demanar fer-li una fotografia. Des d'aquest lloc, hi ha una impressionant vista de la vall de Núria i de tots els cims que l'envolten. Es curiós saber que mentre vas per la carena, en direcció est, el marge dret es Catalunya, i l'esquerra, França.

Amb les forces reposades després de l'esmorzar, vam continuar el camí.

Aproximadament als 10 minuts de reiniciar la marxa, s'arriba a l'estany Blau, situat als 2.583 metres, sota els vessants esquerpats del pic de la Vaca.

A partir d'aquí, el camí, tot de baixada, es força dificultós, perquè has d'anar esquivant, o passant per sobre, de roques i pedres soltes, que es mouen i hi ha perill de relliscar i caure. Una caiguda en aquesta zona, pot ser dolenta, perquè caure sobre les roques pot fer prou mal.

Al poc de passar l'estany Blau, s'arriba a l'estany Negre. Encara hi havia neu pel seu voltant. L'aigua de l'estany es transparent i s'intueix bastant profunditat. Es molt bonic de veure les muntanyes que l'envolten, reflectides a l'aigua.

Seguint baixant, travessant la riera de Carançà a banda i banda del riu, s'arriba a l'estany Gran de Carançà, situat a 2.265 metres. Es el més gran del sector. Un cop al peu de l'estany, on per cert, vam veure truites (també es coneix aquest estany amb el nom de les truites), girant la vista vers el circ de Carançà, es pot contemplar la gran visió de pics, tarteres i, més propers, els boscos de pi negre.

Pels voltants de les 14,00 h., vam arribar al refugi de Carançà, a 1.831 metres. El refugi, es el final d'etapa pels que fan aquesta sortida en dues etapes, de Núria al refugi, i des d'aquí fins a Toès. Situat enmig de la vall de Carançà, molt a prop del riu, ja cabalós. Es un lloc molt allunyat de qualsevol zona habitada, molt solitari. En aquest prat, hi ha moltes vaques pastant lliurement, o assegudes a l'herba. Per anar al servei, vaig haver de passar per entre mig d'unes quantes. Una cervesa, al refugi, val 2,40 euros.

Allà ens vam trobar amb altres grups de gent que fan aquesta travessa, tant en un sentit com amb l'altre. (jo crec que no seria capaç de fer-lo a l'inrevés, es a dir, de Toès a Núria.

Després de dinar, sobre les 14,30, vam continuar la marxa.

A partir d'aquí, el camí es d'una baixada molt pronunciada i difícil. Anem seguint el curs del riu, que, de vegades, el tens a tocar, i altres a certa alçada, però la baixada es contínua i molt pesada. També apareixen i desapareixen petits rierols que venen de les muntanyes de l'esquerra de la marxa, que van a parar i a fer més gran el riu, però que emprenyen molt, perquè mullen les roques i les pedres, i et fan relliscar contínuament. En un parell d'ocasions, em vaig caure. Jo no em vaig fer mal, però una dona va caure i va estar a punt de fer-se mal al cap.

També, per aquesta contínua i pronunciada baixada, els genolls es ressenten molt.

També travessem uns boscos de pi negre.

La primera palanca, està situada a 1.265 metres d'alçada. La vall s'ha tancat per totes les bandes, i per continuar, només es pot fer a través de les palanques i els ponts penjants, que travessen el riu diverses vegades. Aquest tros, molt emocionant, no es apta per gent amb vertigen. Es certament perillós, i hi ha que passar-los amb molta precaució.

En total, es passen 10 ponts.

Em va fer molta il·lusió quan un company de la marxa, es va oferir a gravar-me amb la meva màquina de vídeo, mentre travessava els ponts.

En acabat, després de passar per una petita presa per a la captació d'aigua per una central elèctrica, el camí segueix obert artificialment a la roca. Els francesos li diuen balcons. Es un camí d'un màxim d'un metre d'amplada, també molt emocionant. Des d'aquesta paret, hi ha alçada considerable fins el riu. Per ajudar a no tenir por, durant tot aquest trajecte, a la paret hi ha un cable d'acer que et fa les funcions de passamans. Psicològicament, t'ajuda a seguir amb més seguretat.

A partir d'aquí, acaben les gorges de Carançà. La població francesa de Toès ja es molt aprop, s'arriba amb trenta minuts.A Toès, vaig comprar-me un altre cervesa, abans d'agafar l'autocar que ens tornarà a Canovelles. El vam agafar a les 18,15. Per tornar, va agafar direcció Perpinyà, La Jonquera, Girona, Canovelles. El trajecte, durà quasi tres hores.

Per fer aquest camí de tornada, també hi ha la possibilitat de fer-ho via Puigcerdà, però hi ha molt revolts i haguéssim trigat més.

Sobre les 21,15 vam arribar a Canovelles, on m'esperava la meva estimada Elvira.

El següent enllaç us portarà a you tube, a veure el video que vaig fer.

http://www.youtube.com/watch?v=u_PuXoEtYZs