05 Setembre 2003

SANT CLIMENT – MONTSERRAT

Sortida St. Climent, 20,40 h.
arribada Les Palmeres, 22,05 h.
Arribada Martorell, 01,00 [22 km]
arribada A Can Estruc, 06,00 h[38 km]
Sortida punt de pujada, 07,00 h.
Arribada Montserrat, 09,30 h.[42 km]

Em van sortir unes butllofes als peus, que em van fer impossible continuar a partir de can Estruc, al inici del GR 6, als 38 km. Aquesta es la tercera vegada que hi participo. Sempre acompanyat del meu germà, amb qui fem sortides d’aquesta mena.
Com a la darrera edició, hem fet la caminada seguit el curs del riu Llobregat. Anem caminant des de Sant Climent, fins a la benzinera de les Palmeres, a Sant Vicenç dels Horts. Allà, seguint un camí, arribem fins al mateix llit del Llobregat, el qual anem seguint per la seva banda esquerra fins arribar a Martorell, i per la dreta a partir d’aquesta població.
Després de quasi quatre hores, arribem a Martorell, on, al costat mateix del Pont del Diable, sopem els entrepans que portem de casa. Allà ens hi estem massa temps. El problema es que els que arribem primers, potser ho fem una hora llarga més aviat que els últims en arribar. I clar, com que l’organització vol que sortim tots junts després de les aturades, no queda més remei que esperar. Això es dolent, perquè et refredes massa.
Durant la travessa, hi ha diversos avituallaments, de beguda i fruita principalment. Res a veure amb l’organització de Canovelles, que s’ho munten molt be amb fruites, coques, xocolata i la traca final, de la botifarra amb mongetes per esmorzar.
Quan vam arribar a Olesa, ja vaig veure que no podria arribar fins al final, perquè m’estaven sortint butllofes als peus i començaven a fer-me mal. En canvi, el Josep anava molt be. Mentre avançàvem cap a Montserrat, jo m’anava quedant cada vegada més enrere, no podia seguir el ritme dels altres. Jo li deia al Josep que no m’esperés, que seguís al seu ritme, perquè si m’esperava, podria cansar-se més aviat.
Sobre les sis de la matinada, vam arribar fins el punt on s’agafa el camí final de l’ascensió a Montserrat.
En aquest punt, ens donen cacaolat calent, cosa que va molt be per refer les forces.
Com que s’arriba quasi una hora abans de poder pujar, perquè s’arriba de nit i pel mal estat del camí, hi ha que pujar de dia, molta gent aprofita per dormir una mica. Com que les motxilles ens les porten als cotxes, hi ha gent que també s’emporta el sac de dormir, i allà, de sis a set del matí, dormen una mica. Es que lo dolent d’aquesta aturada tant llarga, es que agafes fred. Hauríem de preveure arribar sobre les sis i mitja, perquè només tinguéssim temps de prendre el cacaolat calent i, seguidament, pujar.
Jo vaig treure’m les botes i els mitjons, i vaig veure que tenia butllofes i que no podia seguir caminant. El Josep, en canvi, a part d’estar molt cansat, es trobava be, i va decidir seguir.
Em va fer certa enveja veure que la gent pujava per la muntanya, i jo en els cotxes, però si no es pot, no es pot. Tampoc hi ha que demostrar res.
A dalt, a Montserrat, ens esperaven l’Elvira i la Mari, amb els nens. Vam estar esperant que comencés a arribar la gent. El Josep, juntament amb el pare de la Maria, una nena companya de classe del Gerard, van ser els últims en arribar, però van arribar. Molt be pel Josep.
La sortida caminant a Montserrat es una prova molt dura, al menys per mi, que això de caminar es una activitat relativament nova. De les tres en que he participat, la primera fou la pitjor, segons els entesos, ja que per culpa de la pluja, que havia fet malbé els camins, la vam fer tota per carretera. A més de la dificultat de caminar sobre l’asfalt, que els peus et queden fets una merda, es que per carretera son quasi 12 quilòmetres més. A més, es que fa pocs anys que camino per les muntanyes i que m’interessa el senderisme. L’Elvira ens ve a buscar a Montserrat. Jo acabo amb els peus i les cames que no puc donar un pas.
Recordo que el primer any que la vaig fer, em trobava al bar de Montserrat, esmorzant. Quan vaig veure que l’Elvira s’acostava, em vaig aixecar per anar a buscar-la, però no vaig poder caminar. Em feien un mal terrible les cames. Fins i tot quan li vaig dir a l’Elvira per anar fins a la basílica, a veure la Verge, tenia que caminar recolzat sobre d'ella, agafant-me a les baranes perquè no podia caminar.