29 i 30 d'Abril 2005, CANOVELLES - MONTSERRAT

CANOVELLES – MONTSERRAT

Avui he tornat a fer aquesta sortida, que es la més llarga que faig. En total, segons els organitzadors, es fan uns 62 o 63 quilòmetres.

El 29, com ja vaig fer l'any passat, per la tarda no he anat a treballar (he agafat mig dia de vacances), per poder preparar-me les coses per aquesta sortida. Quan preparem la motxilla, amb l'Elvira, sempre acabem posant més coses de les estrictament necessàries. Mai sabré omplir-la NOMÉS amb lo just. De fet, un cop acabada la sortida, no he utilitzat el forro polar gris, ni la suadora blava i m'ha fet nosa, encara que la portava, la camisa de quadros. Així que per la propera vegada, només he de portar: de sortida, una samarreta i prou. Després, a mida que passen les hores i es fa de nit i matinada, posant-me el forro de la jaqueta CARA NORT, ja n'hi ha prou. Es que sinó, com m'ha passat avui, portava massa roba posada (pujant la muntanya), i dins la motxilla, amb excés de pes.

Ahir, com l'any passat, també he passat nervis per arribar a l'hora de la sortida. Estava previst sortir a les 19,00 h. i nosaltres hem sortit de Sant Climent a les 17,50. al poc de sortir, ja he vist que passaria nervis per arribar a l'hora, perquè per la ronda de dalt hi havia molta circulació, tanta, que de vegades es col·lapsava i els cotxes ens aturàvem. Tant ha sigut així que, també com l'any passat, ha canviat de ruta sobre la marxa. A la ronda de dalt, he agafat la desviació dels túnels de Vallvidrera. Això m'ha permès arribar a temps a la sortida, a Canovelles.

Perquè serà que tot i tenint l'exemple del que vam patir l'any passat, enguany hem tornat a sortir amb el temps massa just?.

Al igual que l'any passat, aquesta vegada també portava el dipòsit de gasoil molt buit, amb la reserva desesperada perquè li posés carregament. A veure si, també com l'any passat, arribo a la meta de Montserrat sense cap entrebanc. (també com l'any passat, l'Elvira m'ha fet un entrepà de truita de sobrassada).

A diferència, però, de l'any passat, com que he arribat a temps, abans de la sortida, he estat present mentre el mossèn feia la benedicció del ciri, a la foto dels participants, i al llançament de dos coets que indicaven el moment de la sortida. A diferència de Sant Climent, aquí ve molta més gent. Tenint en compta que son 63 quilòmetres, els participants hem sigut 74 persones. A la de Sant Climent, som alguns menys.
La diferència està en que a Canovelles hi ha una implicació de gran part del poble, mentre que a St. Climent, es una sortida quasi privada. Les dues sortides es fan aprofitant una romeria, però ja dic, a St. Climent la caminada està bastant més deslligada sobre la resta d'actes.

L'Elvira i el Gerard m'han acompanyat fins el moment de la sortida i des de aquí els envio un fort petó.

A les 19,30 en punt, ha començat la marxa.

La sortida es una mica emprenyadora, perquè hem de travessar l'autovia de l'Ametlla, encara que això no es cap problema, perquè la guàrdia municipal de Canovelles està allà per aturar el trànsit i deixar-nos passar.

Com va sent el meu sistema, aviat m'he posat al costat dels primers, per anar agafant el ritme ràpid que m'agrada, encara que això ens ha reportat alguna esbroncada de l'Antoni, el “cap” de l'expedició, ja que es queixava que, si volíem arribar tots be, amb aquell ritme serien molts els que es quedarien pel camí. En definitiva, que afluixéssim una mica la passada. A més, i no se si es que te alguna cosa especial amb un dels participants que anava dels primers, ha dit ben alt de veu, que aquell no era el guia, que si volia córrer, que ho fes ell sol, però que el responsable era ell i no l'havíem de passar.

No se, m'ha semblat que no calia ser tant dur amb aquell home que, per altre banda, te 70 anys segons m'han dit, i ha participat en les 11 edicions d'aquesta marxa.

A les 21,00 h., hem tingut la primera parada per refer les nostres forces, on ens han donat fruita i aigua. He menjat uns quants trossos de taronja i llimona, i a més, he carregat amb aigua pel camí.

Pràcticament sense aturar-me més de cinc minuts, he seguit la marxa. A les 22,00 hem arribat a Caldes de Montbui, on hem sopat. Com l'any passat, hem sopat a la plaça que crec que es diu La Font del Lleó, al costat mateix de les termes.

M'he menjat l'entrepà de truita que m'ha fet l'Elvira, a més de comprar-me una pasta de xocolata al bar. L'organització, portava les begudes i els cafès. Mentre sopava, he trucat a l'Elvira.

A les 23,00 ens hem posat en marxa.

Al cap de dues hores, hem arribat a Castellar del Vallès, on hem fet un altre avituallament. Sobretot, he begut i he carregat aigua, perquè, suposo que pel sopar o pels tallats, mentre he fet aquest darrer tros de Caldes a Castellar, he tingut força sed.

A partir de Castellar, ha començat l'ascensió per les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. Es, com deia algú dels participants, on comença de veritat lo difícil. Durant aquesta pujada, s'ha caigut una de les participants, una dona que es diu Maria. Mentre caminava, he recordat que l'any passat a una dona una mica gran, baixa d'estatura, li vaig prestar un dels meus pals pujant la muntanya de Montserrat, i crec que es tractava d'aquesta dona.

Altre cosa que m'ha cridat l'atenció es la quantitat de gent que anava amb dos pals, a diferència de l'any passat que només els portava jo. En aquella ocasió, vaig ser el precursor dels dos pals. La gent em preguntava i s'interessava pel tema, i ara, en aquesta sortida d'avui, he vist que hi havia molta gent amb els dos pals, homes i dones.

A partir del moment en que enfiles Sant Llorenç, la caminada es torna molt dura i ja pràcticament fins el final.

Després de Castellar, hem passat per Matadepera, però en aquesta ocasió, a diferència de l'any passat, no ens hi hem aturat. Lògicament, en els llocs previstos hem tingut els avituallaments de rigor, per veure aigua, menjar xocolates, prendre brou, etc.

Sobre les 05,15 de la matinada, hem arribat al darrer punt d'avituallament abans de l'esmorzar. En tracta del lloc anomenat La casa nova de l'Obac, crec.

He aprofitat per canviar-me els mitjons, (al mateix lloc que l'any passat), i he pres dos gots de brou. A partir d'aquest punt, hem iniciat una forta baixada, encara de nit, en la que he anat molt amb compte de no caure. I també es quan, poc a poc, comença a matinar. Es bonic veure com, de cop i volta, et trobes amb la muntanya de Montserrat al davant, amb les llums de l'abadia al front. En aquell moment, t'animes una mica, quan ja portes molts quilòmetres al damunt, al veure que queda relativament poc per arribar.

No se si seria per les ganes d'arribar, o per efecte del brou, però en aquest punt de la baixada, el cos m'ha demanat córrer una bona estona. Semblava mentida que, després de la quilometrada que portàvem a sobre, encara teníem ganes de córrer.

Sobre les 07,30, hem arribat a Vacarisses, on hem esmorzat, com l'any passat, botifarra a la brasa amb mongetes, pa amb tomàquet, vi, cafès, etc. Eren sobre les 08,00 quan he trucat a l'Elvira, per avisar-la que arribaria entre les 10,00 i les 11,00 del mati.

Així que he acabat d'esmorzar, m'he afegit als que continuaven el camí, per arribar quan més aviat, millor. A les 09,00, he arribat a Monistrol, on he menjat coca amb xocolata i vi dolç, tot molt bo.

A les 09,25, quan ha arribat tothom, ha començat la darrera pujada, i potser la més dura, que es la pujada al Monestir. Aquesta vegada, l'hem fet per un camí diferent al de l'any passat, amb menys escales, però amb una verticalitat complicada. M'ha resultat molt difícil, fins el punt de deixar passar molta gent. També m'he aturat per treure'm roba i deixar-me només la samarreta.

A la sortida de Monistrol hi havia un cartell que deia que, per aquell camí, trigaríem dues hores en arribar, però jo ho he fet en 1,30 hores.

Després del camí difícil, arribem a un tros on hem de superar unes escales que sembla que no s'acabin mai, encara que menys que en el camí de l'any passat. Aquestes escales, et porten fins a les de la Santa Cova, però amb l'alegria que quan estàs aquí, ja saps que et queda molt poc.

Com he dit abans, he arribat a Montserrat a les 11,00 aproximadament, amb una sed tremenda. Només d'arribar, he begut tres gots d'aigua.

Quan he arribat, he trucat a l'Elvira i m'ha dit que encara estava a Collbató. Seguidament i per fer front a la sed que encara tenia, he entrat al bar i he demanat una ampolla d'aigua i una super clara de cervesa i llimona.

De lo esgotat que estava, m'he segut a un banc, a esperar a l'Elvira i al Gerard, i fins i tot m'he adormit. M'han despertat ells.

A continuació, hem anat fins a la plaça, davant del Monestir, on ens han donat el record d'aquesta sortida i on també hem comprat unes samarretes commemoratives, per l'Elvira i el Gerard.

Abans de marxar, hem posat un ciri a la Verge pels nostres familiars difunts.

Com que el Gerard tenia sed, hem anat a prendre uns refrescs al bar, i allà, misteriosament, m'he deixat el record sobre la taula. Quan ens hem adonat, hem tornat a buscar-lo, però ja no hi era. Fixat que sembla que la gent que va Montserrat sembla que hauria de ser gent d'una certa formació espiritual i o religiosa, o al menys, bona gent, que no agafa lo que no es seu, i en canvi, la desaparició del meu record ha sigut fulminant.

L'Elvira ha trucat al Xavier per explicar-li aquest fet, i li ha dit que a partir del dimarts vagi a la llibreria, a recollir-ne un altre.

Durant el camí a casa, m'he adormit al cotxe i, en somnis, l'he dit a l'Elvira que vigili el “clic”, no se, una cosa rara.

Hem arribat a casa a les 14,00.