23 i 24 d'Abril 2004

CANOVELLES – MONTSERRAT

No hi ha millor manera de celebrar St. Jordi, que participant en una caminada.

Ja fa uns quants anys, el Josep i jo vam començar a participar en una sortida que es diu Castellcir – Canovelles, de 35 km. La veritat es que ara mateix no recordo com els vam conèixer.

Gràcies a aquella primera sortida, cada vegada que fan alguna activitat relacionada amb la muntanya, m’envien propaganda, per si vull assistir. Aquesta vegada, com altres en anteriors anys, vaig rebre informació sobre la Canovelles – Montserrat, i, després de rumiar-ho una mica, vaig decidir inscriure’m.
Per mi el principal motiu d’inscriure’m en aquesta edició, era saber, provar-me a mi mateix, sobre si seria capaç de fer una caminada tant llarga.

A la publicitat que em van enviar, demanaven que els participants, s’apuntessin a alguna de les proves d’entrenaments prèvies, sobretot per agafar una mica de forma. Jo vaig trucar a un dels organitzadors, el Xavi, i li vaig dir que m’agradaria participar, però que no havia fet cap prova d’entrenament, però que, en principi, em considerava preparat per participar-hi. Li vaig explicar que havia fet unes etapes del camí de Sant Jaume, i em va dir que si, o sigui que, tot seguit, vaig fer l’ingrés dels 33 euros, import de la inscripció. Encara que aquesta sembli cara, hi ha que dir que aquesta gent això de les caminades ho tenen molt ben muntat, amb molts punts d’avituallament al llarg de la travessa, amb fruites, begudes, sopa calenta, coques, xocolates, fruits secs i, per acabar, un bon esmorzar, a base de mongetes amb botifarra, pa torrat, vi, cafès, conyacs, etc., es a dir, molt ben preparades. El preu també inclou una samarreta commemorativa, un record, i la tornada a Canovelles en autocar, encara que a mi em recull l'Elvira.

Així que aquest divendres, 23 d’Abril, per la tarda ja no vaig anar a treballar. Vaig anar a dinar a casa i utilitzar la tarda per preparar-me la motxilla. L’hora de sortida eren les 19,00 h. l’Elvira, i li agraeixo l’esforç molt sincerament, em va acompanyar fins a Canovelles. Com que teníem temps, van passar abans per DECATHLON, a comprar-me una camisa de cotó.

A les 17,15 ens posàvem a l’autopista, amb temps de sobres, però no comptàvem amb diversos factors que se’ns van posar en contra: plovia molt, era la festa de St. Jordi, divendres, per lo tant, tota Barcelona estava col·lapsada. Em vaig posar molt nerviós, perquè creia, en veritat, que no arribaria a temps. Unes caravanes i unes cues... A més, primer vaig agafar la ronda de dalt, però com semblava que havia hagut un accident, perquè estava col·lapsada i van passar ambulàncies, vaig girar cua i vaig agafar la ronda litoral. Aquesta, també estava molt plena. Fins i tot, vam veure un accident, en el que un motorista estava al terra.

Ahir a Barcelona, els col·lapses, d’infart.

Fins i tot vaig trucar a un dels organitzadors per avisar-los del problema que tenia de retard. Sincerament, estava molt nerviós, perquè, a part que no volia perdre’m aquesta sortida, es que a més, havia comunicat a tothom que la faria, o sigui, que tornar el dilluns i dir que no la havia fet, no m’agradava gens ni mica.

Finalment, vam arribar a Canovelles a les 19,30 h. Pel camí, que vaig parlar per telèfon amb una senyora per avisar que arribaria tard, em va dir que com que hi hauria una benedicció, la sortida es retardaria 20 o 30 minuts. Quant vaig arribar, just en aquell moment començava la marxa, o sigui que vaig haver de córrer una mica, per posar-me al nivell dels últims.

Si el lloc de sortir de la ronda litoral i anar per la meridiana, segueixo per aquella primera via, amb tota seguretat que no arribo.

A partir d’aquí, comença la marxa.

Només afegir-me a la caravana, un noi es va interessar pels dos pals que portava. Em va dir que em veia amb bon ritme i que no tindria problemes per arribar a Montserrat.

Després d’una primera parada d’avituallament, en que principalment vaig menjar trossos de taronja i aigua, sobre les 22,30 vam arribar a Caldes de Malavella, per sopar. Vaig menjar-me l’entrepà que em va preparar l’Elvira (truita de sobrassada) i una taronja. De la beguda, se’n va fer càrrec l’organització. Vaig veure refrescos i vi. Després, un tallat.

La meva, diguem-ne “estratègia”, es posar-me, sempre, seguint de molt a la vora, els que van primers. Aquests, lògicament, porten uns ritmes molt forts, però això em va be, perquè m’obliga a portar un ritme important. La meva idea es, fer un ritme ràpid, perquè quan m’entri el cansament, estigui el més a la vora possible de la meta.

La següent aturada important, fou a Castellar del Vallès.

No se quines muntanyes hem travessat, però les pujades (i baixades), eren bastant fortes.

En un dels avituallaments, ens van donar xocolata desfeta, boníssima, i en una altre, sopa.

Després vam passar per Matadepera, travessant unes urbanitzacions amb cases molt elegants. Ja diuen que aquest poble, es la zona de residència dels rics de Terrassa, ja que està molt a la vora d’aquesta població.

Es preciós quan camines per aquestes zones dels voltants de Matadepera, per l'esplèndida vista que tens de tot el Vallès i, al fons, la serra de Collserola, amb el temple del Tibidabo il·luminat i la torre de comunicacions.

A continuació, vam pujar i baixar Sant Llorenç del Munt, un massís d’una bona alçària. Aquestes pujades son complicades, perquè tenen pendents fortes, que et cansen molt. També,i per l'altre banda, son perilloses les baixades, molt empinades.Travessant aquestes muntanyes, vam passar per dos o tres moments complicats, al haver de creuar algunes rieres que anaven plenes d'aigua, ja que aquests dies ha plogut molt.

Hi ha unes hores, a la nit, que se’t fa molt llarg i pesat. Estàs cansat, tens fred, son, gana, set, de nit no veus res, etc., que fa que la moral comenci a caure. Sort que, després de les abundants pluges d’hores abans, al vespre ens van abandonar i no va ploure, perquè s’hagués fet molt pesat, si a sobre, plou. També, al no conèixer a ningú, incrementa la sensació de soledat. No parles amb la gent i sembla que “els acompanyis, no que vagis amb ells”.

Ja era molt incòmode caminar molts quilòmetres per camins plens de fang, que feia que les botes s’enfonsessin en ell i fes que les passes es convertissin en encara més difícils. A més, tenies que vigilar, perquè el fang et fa relliscar. Jo mateix, en una de les baixades, vaig posar malament el peu sobre una pedra rodona, que em va fer perdre l’equilibri, i vaig caure de cul.

Es el que diem els caminants. Les pujades son difícils, perquè suposen un grans esforç, però ves en compte, perquè les baixades son traïdores, pots caure molt fàcilment. Fa un parell d’anys, baixant de La Mola, també al parc de Sant Llorenç, em vaig lesionar un menisc, fins al punt d’haver d’operar-me.

M’ha cridat l’atenció en aquesta sortida, que cap dels 80 o 90 caminants participants, portaven dos pals, com jo. I es estrany, perquè es de lo més normal. En aquests dies passats, al camí de Sant Jaume, jo diria que els que portàvem dos pals érem, quasi, la meitat, com a mínim. En canvi aquí, que aquesta gent fa grans caminades, cap d’ells en portava dos.

Al contrari, fins i tot els ha semblat estrany que jo caminés amb dos. Va haver-hi una parella, per exemple, que em van demanar un dels meus pals, per veure com es caminava. Un altre, un noi, ja molt a la vora de Monistrol, se’m va acostar i també em va preguntar pels dos pals. Em va dir que ell creia que només els utilitzaven els que feien grans travesses pels Pirineus. Be, li vaig contestar, i aquesta Canovelles – Montserrat, no es una gran travessa?.

M'ha agradat avui, que es 05 de Maig, quan he llegit uns escrits a Internet, en els que uns finlandesos escrivien sobre les avantatges de caminar amb dos pals, com s'aconsegueix que l'esforç es reparteixi entre les cames i els braços. Deia l'escrit que potser la millor avantatge ho era pels genolls.

Un altre cosa que també he vist, ha sigut que, com que no hem coneixen, en algun moment potser s’han pensat que jo era un intrús, algú que s’havia afegit a la caminada per la cara. No es per res, però clar, a ells no els deuria agradar, si això fos així, que et colis amb ells, menjant i bevent, per la cara, sense haver pagat. Un parell de comentaris fets així, com si la cosa no tingués més importància, m’ho ha fet pensar. Això ha passat, perquè com que vaig arribar tard, no en van veure a la sortida, ni em vaig poder fer la foto amb el grup.

Per això, només que vaig arribar, vaig demanar pel Xavi, que es el noi amb qui he estat parlant per telèfon aquests dies, per fer veure a tothom que ell “sabia qui era jo”.

L’últim que va fer un comentari així, estrany, fou un noi de l’organització, ja pujant a Montserrat, quan em vaig aturar per agafar una ampolla d’aigua, que em va mirar “malament”. Fins i tot, sense que jo el sentís, va parlar de mi, fluixet, a una companya. Jo, per veure si em deia alguna cosa, em vaig dirigir a ell, tot decidit, i li vaig preguntar, qui em donaria la meva samarreta commemorativa de la sortida. Ell no s’esperava aquesta pregunta. Una mica consternat, em va preguntar on m’havia afegit. Jo li vaig dir que a Canovelles, com tothom, però que havia arribat tard, perquè vinc de Barcelona, i vaig arribar just quan ells sortien.

Finalment, em va contestar que la samarreta me la donaria un noi que es diu Toni. Quan ja marxava, una de les noies em va donar un altre ampolla d’aigua, sense haver-la demanat, segurament per compensar el mal moment que potser aquell noi em podia haver fet passar.

Sobre les sis de la matinada, ja baixant la darrera muntanya, abans de començar la pujada de la de Montserrat, ha sigut quan a l’avituallament, ens han donat una sopa que estava boníssima. En aquesta aturada, m’he canviat els mitjons i m’he posat més glicerina, perquè notava alguna cosa als peus que em feien témer que podrien sortir-me butllofes en qualsevol moment.

Les butllofes es el que més temem els caminats, perquè son doloroses i, normalment, t’obliguen a abandonar. Jo mateix, al mes de Setembre de l’any passat, a la sortida Sant Climent – Montserrat, vaig haver d’abandonar quan portava 38 km., perquè em van aparèixer unes butllofes que em van fer mal.

M’ha anat molt be en aquestes setmanes que he llegit molt sobre el camí de Sant Jaume, els consells d’altres participants, en que tots ells aconsellaven començar les jornades amb una bona empastifada de vaselina pels peus, pels dits, etc.

L’efecte de la sopa, i que a partir d’aquell moment ha començat a fer-se de dia, i que, a més, aviat hem arribat a Vacarisses, on hem esmorzat la botifarra amb mongetes, m’ha donat molta moral, perquè, a més, veia que s’acostava la meta i que, a banda d’estar cansat, em trobava bastant be.

Es veia que aquest seria un dissabte esplèndid, un gran dia de sol tot el contrari d’aquests darrers dies.

Al lloc de l’esmorzar, passada l’estació del tren de Vacarisses, he trucat a l’Elvira per dir-li que, més o menys, estava previst arribar a dalt, a Montserrat, sobre les 10,30 / 11,00 h., ja que ella aniria a recollir-me amb el cotxe.

Ben aviat, després d’esmorzar, hem arribat a Monistrol. Allà, estaven els autocars, amb els familiars i amics que acompanyaven als caminants, ja que, no hem d’oblidar, que, més que una caminada, es una romeria, i més aquest any, que celebraven la 10 edició i feien una ofrena d’un impressionat ciri a la Verge.

A Monistrol, hem menjat coca i vi dolc, molt bo. Allò m’ha acabat de donar l’impuls necessari per fer el darrer tros del camí. L’ambient entre la gent era d’un gran optimisme, perquè ja ens trobàvem a les portes de Montserrat.

Una mica abans d’arribar a Monistrol, he fet amistat amb un noi que es diu Josep, que xerra pels descosits. M’ha explicat que havia passat 9 mesos a la Xina, treballant per la casa Derbi. El ritme que portava era més tranquil que jo. Hem arribat junts a Monistrol, i després ens hem trobat, a la pujada de Montserrat, però com que ell feia un ritme molt lent, finalment l’he deixat i he seguit sol.

Hi ha que dir que la pujada a Montserrat, es potser el tros més dur de tot, ja que, a més que te’l trobes quan ja portes quasi 60 km., es que la pujada es d’una duresa extrema. En pocs quilòmetres, els que van de Monistrol a Montserrat, el desnivell es molt acusat.

Comences a pujar i aviat et trobes amb uns esglaons, alts, que no s’acaben mai. N’hi ha d’esglaons......

Aquest camí, finalment et porta fins a les escales de la Sta. Cova. Un cop et trobes aquestes escales, la meta final ja es troba allà mateix.

Finalment, i després de 16 hores caminant, i de fer més de 62 quilòmetres, s’arriba a dalt, al Monestir.

L’emoció que t’agafa no es pot descriure. Quan he vist al Gerard i a l’Elvira, estava tant emocionat, que m’ha faltat molt poc perquè se’m escapessin les llàgrimes, la veritat.

Es la primera vegada que faig una distància tant gran, de 62 km. entre mi deia que aquesta sortida es molt bèstia i no la tornaré a fer, però, l’any que be, ja veurem..... (l'any següent, la vaig repetir!!).

En tot cas, el que sí es cert es que la que fem a St. Climent, comparada amb aquesta, es una mica més que una passejada. A la d’aquí, el que fem es seguir el llit del Llobregat, pràcticament fins el peu mateix de la muntanya. Es a dir, el camí es pla fins a la muntanya. Però aquesta gent de Canovelles, com que travessen el massís del Sant Llorenç del Munt, el fa molt més dur. De fet, gran part del recorregut, segueix la mateixa ruta que utilitzen els que fan la Mata galls – Montserrat, potser la prova més dura que hi ha, de 84 km.

Un cop a dalt, els organitzadors ens han emplaçat a les 12,45, per fer l’ofrena del ciri a la Verge. Hem estat a punt de no quedar-nos, però com que ens han dit que, com a participant, el meu nom figurava escrit al mateix ciri, ens hem quedat fins al final, en que s’ha fet l’ofrena dintre del camerino de la Verge, on ens ha rebut un dels monjos.

A les 14,00 h., hem tornat cap a Sant Climent.

Total, 16 hores, 62 km.