19 i 20 Maig 2007, GRÀCIA - MONTSERRAT

GRACIA-MONTSERRAT

Em feia il·lusió participar en aquesta marxa, per allò de dir que vaig a Montserrat des de Barcelona, i més concretament, des de la Pl. Orient, la plaça on vaig jugar quan vivia al carrer Diluvi. La plaça de la meva infantesa, dels meus pares i dels jocs amb els meus germans i amics. El lloc on, quan érem petits, havíem de vigilar amb la pilota, perquè els guàrdies ens les prenien, perquè estava prohibit. Es que abans, quasi tot estava prohibit.

Per Internet, vaig veure que la UEC, la unió excursionista de Catalunya, una entitat de Gràcia, organitzava aquesta sortida, així que, amb el suport de l'Elvira, vaig inscriure'm. Em va costar 23 euros, tres més que si hagués estat federat. Pel sol fet de participar, em van donar una samarreta de record i un got.

L'Elvira i el Gerard, em van acompanyar fins a la plaça. Abans de la sortida, també va baixar la Conxi a donar-me ànims.

A les 17,00 en punt va començar la marxa, després del llançament d'un coet, focs d'artifici que no poden faltar a qualsevol esdeveniment al barri de Gràcia.

Els primers quilòmetres de la marxa, òbviament, transcorren pels carrers de Barcelona. Vam enfilar el carrer de Goia, la plaça Gal·la Placídia, el carrer Balmes, fins a la Rotonda (03,00 quilòmetres). Pujant per l'avinguda del Tibidabo, va caure un bon xàfec, que em va obligar a posar-me l'impermeable. Es emprenyador, perquè l'impermeable fa que et posis a suar, i ja no se si es millor anar mullar per la suor, o per l'aigua de la pluja. Te'l poses per no mullar-te i et mulles igual. Coses del destí.

A la vora de la torre de Collserola, estava el primer control. Eren les 18,06 h.

A les 18,45, quan portàvem 8,80 quilòmetres, vam arribar a Vil·la Joana, on la organització va instal·lar el primer avituallament.

De casa vaig emportar-me entrepans, però després vaig comprovar que no era necessari. Els avituallaments son suficients per alimentar-se correctament.

Sempre em passa el mateix, que porto massa coses a la motxilla que després no faig servir.

He de dir lo molt que em va agradar comprovar els boscos immensos que tenim al darrera mateix de Barcelona. El fet d'arribar-hi caminant, dona una sensació encara millor, més propera. Els boscos son, de debò, preciosos.

Pels voltants de les 20,45, vam passar pel terme de La Floresta, on hi havia un petit avituallament.

Aquesta ruta que organitza la UEC, es molt forta. Es una constant de pujar i baixar muntanyes. Deu ser pel poc entrenament que porto, però a les pujades em freno de cop. Ja em va passar fa quinze dies quan vaig participar a la Gavà – Montserrat.

A les 21,45, vam tenir el segon avituallament, a un lloc nomenat can Maimó, als 22,80 quilòmetres. Abans, vam passar pel costat de la ermita de la Salut, un lloc al mig del bosc, ideal per anar amb la família.

 Per l'esgotament que assoleixo al fer aquestes sortides, em veig obligat a veure molta aigua. Es més, necessito saber que porto aigua de sobres, perquè, sinó, em posaria nerviós. També em crida molt l'atenció la quantitat de suor que genero. Quan va començar a caure la nit, on el fred es fa notar, vaig posar-me el polar de la caçadora de muntanya, i per la suor, em va quedar absolutament suada, al igual que la samarreta.

Els peus, a aquestes alçades de la caminada, ja em feien mal. Ja els portava malament de la darrera sortida, tant que fins i tot fa uns dies vaig anar a una callista, a veure què podia fer. Ens va donar un material per aïllar les petites llagues que tinc als peus, i l'Elvira em va fer una bona feina de prevenció, però a mida que passaven els quilòmetres, m'anava fent mal. També m'ha perjudicat molt, fins al punt de patir un dolor molt agut, la fruïció dels calçotets amb els testicles. Per moments veia les estrelles. No vaig pensar en posar-me vaselina, cosa del tot imprescindible.

A les 23,30 vam tenir el tercer avituallament complert, es a dir, sandvitxos, fruita, caldo, a un lloc nomenat ca n'Oliveró, als 30,20 quilòmetres. A les 12,00 de la nit, vam passar per la carretera de Martorell a Terrassa. Mentre m'hi acostava, pensava que potser allà em retiraria, però mira, després em va saber greu i vaig continuar.

A mida que passen les hores, la expedició s'allarga tant, que vas sol molta estona. Això obliga a anar molt amb compte per no perdre's. Hi ha que vigilar a trobar les senyals que la organització posa per una millor orientació.

A la 01,30 vam tenir el següent avituallament, a Ullastrell, als 35,63 quilòmetres. En aquesta població, l'avituallament es troba dins les instal·lacions del casal de cultura.

A part de pujar i baixar muntanyes sense parar, també cal destacar quan vam travessar diverses rieres, les de Gaià i Sant Jaume. Baixava molta aigua i vam haver de travessar passant per sobre de pedres i saltant. En aquest moment, lògicament, estàvem en la part més profunda, per lo que ja sabia el que vindria més tard: més pujades.

Un company em deia que tem més les baixades que les pujades, i li dono la raó, perquè perjudica molt els genolls, però jo es que a les pujades pateixo molt.

A les 04,30 h., vam arribar al Coll d'Olesa, quan portàvem 43,60 quilòmetres. Em trobava tant malament dels peus, que vaig optar que els membres de la Creu Roja em fessin una cura als peus. Vam posar-me un pòsit sobre la llaga, i el van assegurar amb esparadrap.

A partir d'aquí, venen 15 quilòmetres molt difícils, per la seva dificultat. Es on s'inicia la travessia dels colls.Es puja a Sant Pere Sacama i més o menys ja començem a trepitjar terreny molt semblant al de Montserrat, molta roca. Es un trajecte molt cansat. Jo només tenia ganes d'arribar al aeri, on ja tenia decidit que abandonaria. Durant aquest trajecte, vam passar dos controls més. El segon d'aquest, era un autocontrol, on tu mateix tenies que marcar el full de control.

Es molt bonic veure matinà en aquests llocs, perquè comences a veure les siluetes de Montserrat, tot molt fantasmagòric. A més, hi havia bancs de boira que li donaven un aspecte misteriós a aquell lloc.

A partir del coll de Bram, comença la baixada, que ens porta fins l'aeri de Montserrat. He de donar-li la raó al company que deia que preferia les pujades, perquè aquesta baixada ha sigut perillosa. Molta pendent, en un terreny relliscós. De tant cansat que anava, tenia por de relliscar i caure.

A les 07,30, he trucat a l'Elvira per demanar-li que vingués a buscar-me, que ens trobaríem a Monistrol de Montserrat.

A les 08,15 he arribat al aeri, quan portava 54,00 quilòmetres, i he comunicat a la organització que plegava. M'han intentat convèncer que faltava poc, però es que no podia donar un pas, tant per lo dels peus, com, sobretot, pel dolor que tenia als testicles.

Després de menjar una mica de coca, m'he anat fins a Monistrol, a esperar l'Elvira. Ens hem trobat al restaurant la Salsa, on hem menjat una botifarra.