14 Febrer 2009, GR 175, ST. MIQUEL DE CASTELLADRAL - ST. JOAN DE MONTDAM
GR 175
Amb la gent de la UME, he participat en una etapa del gr176, també conegut com la ruta de les ermites, al mig mateix del Bages.
Fa uns dies, el Víctor em va trucar per si volia anar, perquè, a més, a banda que sabia que volia tornar a caminar amb ells, la excursió d'avui la fèiem en autocar, no amb els cotxes, i clar, calia saber amb quanta gent es podia comptar.
Hem fet la ruta St. Miquel de Castelladral – St. Joan de Montdan, de 23 quilòmetres
El desplaçament fins el lloc on començava la ruta, dura una hora i mitja. només baixar de l'autocar, el primer quer hem notat ha sigut un bon fred. Jo venia ben abrigat, però a aquella hora, m'haguessin fet falta els guants i potser la bufanda.
Això si, a la poca estona de caminar, vas entrant en calor i aviat no els trobes a faltar.
Després dels habituals dubtes del Víctor, hem trobat el camí i ens hem posat a caminar.
D'entrada, els primers quilòmetres es fan de baixada. Als 2,3 quilòmetres, travessem la riera d'Hortons, fent un desnivell de baixada de 200 metres. Al travessar-la, m'he mullat una mica els peus, però després, s'ha anat assecant i no m'ha molestat. Després ve una bona pujada de 3,3 quilòmetres, i després un altre baixada, per travessar la segona riera del dia, la riera de Valldeperes, molt a la vora de la primera ermita important del dia, Sta. Fe de Valldeperes, una ermita, com totes, romànica, del segle XI-XII. La Teresa ens estava explicant les característiques de l'ermita, quan, al veure un pagès que he pensat que potser tindria les claus, m'ha dit que si i l'hem pogut visitar per dins. Tots s'han posat contents d'aquesta iniciativa. En aquest lloc estàvem ja als 9 quilòmetres de recorregut, faltant-nos encara uns 14 per acabar, per lo que el Víctor ens ha demanat que a partir d'allà, “li fotéssim canya”.
Als 4 quilòmetres hem passat per St. Vicenç de Navel, i després per St. Esteve de Pujol, en un constant i dificultós tobogan de pujades i baixades constants. En aquest lloc ens hem posat a dinar, i com sempre, tothom compartint menjars, postres i begudes.
A mida que que caminàvem, ens anàvem treien roba, perquè el dia ha sigut molt assolellat i, sobretot en les pujades, la calor i el cansament m'asfixiava.
Als 18,6 quilòmetres hem travessat la riera de Navel, amb bones dificultats, perquè baixava molt plena d'aigua. Ens hem anat ajudant els uns als altres per tal de travessar-la sense problemes, però una dona, que no recordo el nom, com que portava en braços a la seva gossa, ha perdut l'equilibri i ha caigut de cul a l'aigua.
Després ha vingut una pujada molt dura, per llarga, per el desnivell de 150 metres en poc quilometratge, per la calor, perquè acabàvem de dinar que ja dic, i per els molts trossos de camins plens de fang, el que encara dificultava més la marxa, perquè el fang s'enganxava a les botes i feia que pesessin d'allò més, que ja dic, m'ha costat molt. En un moment donat, fins i tot m'he aturat a descansar uns segons.
A més, i com a dificultat afegida important, ha sigut que m'he tingut que racionar l'aigua, perquè me'n quedava molt poca i he passat molta sed. Clar, es que en tota la ruta, no hem trobat cap bar ni cap font per reposar aigua. Fins i tot, travessant l'última riera, he pensat en omplir la cantimplora, però no ho he fet, no fos cas que l'aigua no estigués prou neta com per veure-la.
Finalment, després de deixar enrere St. Martí de Balaguer, a les 16,00 hores hem arribat a la nostra destinació, Sant Joan Montdam, també, com els altres llocs, un espai on el centre d'atenció es l'ermita romànica, i que al seu voltant hi ha una masia encarregada de cuidar-la i d'ensenyar-la als excursionistes que ho demanin, previ pagament de la voluntat, com ens ha passat a nosaltres a Sta. Fe de Valldeperes.
He de dir que he arribat exhaust, molt cansat de la darrera pujada i amb molta sed, ja que ja m'havia acabat tota l'aigua que portava.
Per sort, l'autocar ja ens estava esperant per tornar a casa. En el camí de tornada, m'he trobat una mica malament i semblava que fins i tot podria vomitar, perquè tenia mal estar a la panxa, no se si del cansament, o de la sed que portava, o de la manera de conduir del xofer, una mica en pla ralli.
Finalment, esmentar que en aquestes sortides, on el transport es l'autocar, sempre anem a cop de xiulet, sense poder descansar més estona i anant, ja dic, a tota pastilla, perquè el Víctor queda amb el xofer a una hora determinada i no vol fer tard, perquè no ens costi més diners.
Lo important, la gent m'ha rebut molt be, com sempre, i ja estic esperant les properes sortides. El pla que tenen es que quan acabem aquesta ruta, de les que queden 2 o 3 etapes, segons lo llargues que es facin, començarem el camí dels bons homes, ruta que em fa molta il·lusió.
Només d'arribar a Castelldefels, de seguida ha vingut el tren i a més, no he tingut que fitxar el bitllet, perquè la estació està en obres o l'accés a les màquines estava tancat per unes cintes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada