07 Novembre 2004

VII MARXA DEL GARRAF

El passat dia 07 de Novembre 04, vaig participar a la VII Marxa del Garraf, sortida organitzada per la UNIÓ MUNTANYENCA ARAMPRUNYÀ, de Gavà. Jo ja feia temps que anava al darrera d'aquesta associació, perquè veia que podríem apuntar-nos amb l'Elvira i el Gerard, i poder fer sortides.

Per una banda, penso que es important oferir-li al Gerard una activitat que el faci sortir de casa, i conseqüentment apartar-lo de les màquines recreatives, tipus Play Station, o inclòs l'ordinador, o la pròpia televisió. També, perquè tinc un molt bon record de quan jo era petit, que m'ho passava molt be en els centres d'escoltisme en que vaig formar part, i que em van iniciar en l'estimació de la natura, i les muntanyes, en el respecte a les persones, fins i tot, a l'estimació a Catalunya. I també, perquè l'ànim de la gent que forma part d'aquests centres es molt més sa i bo que el que pugui trobar a discoteques, per exemple. Després, quan ell sigui més gran, que decideixi el que més li agradi, però ara, penso que es la nostra obligació, de l'Elvira i meva, orientar-lo pel camí que creiem més adient.

Fou en un programa de marxes, que no recordo d'on el vaig treure, que hi figurava el nom d'aquesta associació, però no hi havia manera de localitzar-los. De fet, un dia vaig aconseguir fer-me amb un número de telèfon, però no em contestava ningú. Ara, coneixent els horaris del centre, penso que potser sí que feia be les passes per trobar-los, però potser es que trucava en hores fora d'oficina, ja que només hi son els dimecres i els divendres, de 19,00 a 21,00 hores.

Fou per casualitat, un dia que tornava de Barcelona en tren, que l'Elvira va venir a buscar-me a l'estació de Gavà, que a la rambla de Gavà hi havia una gran pancarta, anunciant aquesta sortida. Fou aleshores que vaig poder anotar-me be l'horari d'atenció al públic de la U.M.E., i poder posar-me en contacte amb ells.

Finalment, explicar que l'U.M.E., està situada a la Rambla Lluc, nr. 4, de Gavà, a un pis principal.

Aquesta sortida forma part del campionat de marxes de resistència de Catalunya, o sigui, que ja pots imaginar-te el ritme que portaran i com serà de dificultós el recorregut, però be, el tema es que a mi m'agrada caminar per les muntanyes, així que m'hi vaig apuntar. Al cap i a la fi, un dels lemes de la marxa, era: “marxa oberta a tothom”.

El preu, deu ni do, son 22 euros, ja que jo ni estava federat, ni era soci de la U.M.E,, o sigui que no podia beneficiar-me de cap descompte. Com que ara ens hem apuntat, de cara l'any 2005 ens treure'm el carnet de la federació catalana d'excursionisme. D'aquesta manera, gaudim també d'una assegurança en cas d'accident.

Un cop em vaig apuntar, que vam anar amb l'Elvira, vam informar-nos sobre les activitats que hi fan, i sense pensar-nos-ho dues vegades, ens hi vam apuntar en pla familiar, es a dir, ens vam apuntar l'Elvira, el Gerard i jo, pagant una quota al mes, per tots tres, de 8 euros. Amb aquesta quota, ens entra poder participar en totes les excursions i activitats que facin, això si, pagant igual, però un preu més mòdic que el públic en general.

Ja en aquest mateix moment, en que ens vam fer socis, ens vam apuntar també a una sortida que farem el proper cap de setmana, 13 i 14 de Novembre, a un refugi de Castellar de N'ug.

També fou una cosa molt important per mi, el fet que l'Elvira, que lògicament no es veia preparada per participar-hi caminant, va prendre la decisió d'estar-hi present, com a membre de les taules de control i avituallament. Es a dir, ella no caminava amb mi, però estava allà. Això per mi, repeteixo, era important, perquè significava que participava amb una cosa que m'agrada molt. En aquest cas, es com si caminés al meu costat, com va fer, per exemple, a la sortida a Montserrat, des de Sant Climent, que vam caminar junts fins a Martorell (va fer 22 quilòmetres). Des de Martorell, va seguir la caravana en cotxe.

Així doncs, va arribar el moment de la marxa. L'Elvira i jo ens vam aixecar a les 05,45 del matí, ja que la sortida estava prevista per les 06,30 del matí. A l'hora prevista, exactament a les 06,37, em van segellar la meva targeta de control, es a dir, començava la marxa.

Com que l'activitat de l'Elvira no començava fins les 08,00, se'n va tornar cap a casa, fins a incorporar-se a la seva hora.

Segons em vaig assabentar durant la marxa, ens hi vam apuntar, exactament, 674 persones. No està malament, eh!.De fet, mentre que jo feia les meves primeres passes cap a la marxa del Garraf (45 km), encara hi havia persones que arribaven al punt de sortida.

El punt de sortida era la piscina municipal de Gavà “la bòbila”.

La primera part de la ruta, era arribar fins el control nr. 1, situat a un lloc que es diu LA DESFETA. Per arribar-hi, vam enfilar l'avinguda Joan Carles I, en direcció Nord, per enllaçar amb el camí de les Ferreres. Després, vam baixar per la pista forestal de Can Amat, i seguint el camí, vam arribar fins l'ermita de Brugués. Des d'allà, a través d'un fort corriol, vam pujar fins el castell d'Eramprunyà. Aquest camí ja l'hem fet amb l'Elvira, el Josep i els nens, però clar, amb ells el ritme que portàvem no tenia res a veure amb el que van marcar els que feien de lleures en aquesta caminada d'avui. Fins i tot, sobretot en les baixades o pla, hi havia molta gent que aprofitava per córrer i així, avançar.

Per arribar a La Desfeta, hi ha un desnivell molt gran. Es a dir, per recórrer els primers 5 quilòmetres, hem de pujar 533 mts., ja que a aquesta alçada es troba La Desfeta.

Des del castell d'Eramprunyà, molt derruït, es veu una vista del Baix Llobregat i del Garraf, excepcional. Es curiós veure el que foren unes tombes, excavades a les mateixes roques. N'hi ha una que correspon a un nen, perquè es molt petita.Uns metres més avall del castell, hi ha una esplanada, on uns joves havien pernoctat amb tendes de campanya, allò que alguna vegada he comentat a casa, que m'agradaria agafar la tenda del Jordi i anar-hi amb l'Elvira i el Gerard. Ara, de cara l'hivern, es més complicat, perquè farà fred, però a veure si hi podem anar a la primavera.

Un cop arribat al castell, la marxa no s'atura per res. De seguida emprenem una petita baixada, que ens porta, a través d'un altre corriol, per on una vegada vaig passar amb la bicicleta. Fent aquesta part del camí, ens vam trobar amb uns caçadors, ja que estem en plena temporada de caça. A mi, realment, els caçadors no m'agraden gens, encara que ells es defenen dient que amb la seva activitat, es controla la nativitat de la fauna. Però be, a ells els considero com uns enemics de la natura.

Seguidament un altre pujada. El problema en aquests primers quilòmetres de marxa, eren aquestes pujades, que eren molt fortes. Hi havia moments en que havia de deixar els bastons de caminar al terra, per poder agafar-me amb les mans a arbres i roques, perquè el desnivell era tant alt, que necessitava agafar-me.

Durant aquesta part del camí, em vaig veure una ampolla d'aigua amb ISOSTAR, però, com que no em trobava massa be del ventre, tenia por que això em perjudiqués i em fes vomitar, per lo que vaig deixar de prendre-me-la. Finalment, i quasi sense respiració, a les 08,15, es a dir, quasi un hora i tres quarts després de la sortida, vaig arribar a La Desfeta. En aquest lloc, hi ha una torre de vigilància contra incendis, a la que un dia, per cert, també vaig arribar, amb la bicicleta, lògicament per un altre camí, clar.. La Desfeta es troba a 533 mts., d'alçada.

En aquest punt, em van posar el primer segell al carnet de pas. Era també avituallament, i vaig prendre'm un got de cacaolat i un donut. A la taula, un noi que no conec, em va saludar dient-me “hola climentó”, però a hores d'ara encara no se qui es. A ell mateix li vaig preguntar si lo pitjor de tot ja havia passat i em va dir que si. Realment no em va enganyar, el que passa es que, a mida que passen les hores, m'era més difícil, sobretot degut a que ja començava a tenir problemes als peus.

Això dels peus es molt important. Quan estàs caminant amb marxes fortes, tens moltes possibilitats que se't formin butllofes als peus. S'han de cuidar molt. Per exemple, només que sents una mica de dolor, per poc que sigui, t'has d'aturar, treure't les botes, netejar-te els peus, etc., perquè, sinó, el mal es irreversible i cada cop et fa més mal, que es el que em va arribar a passar a mi.

Abans de continuar el camí, em vaig fixar que a la taula on havia segellat el carnet, s'havia format una llarga cua, es a dir que, per molta gent que m'havia passat quan m'aturava a descansar, o la que simplement havia sortit davant meu, encara quedaven molts al darrera.

També en aquell moment, vaig enviar-li un missatge a l'Elvira i la vaig trucar per telèfon, però en cap dels dos mòbils que em vaig emportar, tenia cobertura. Expressament em vaig endur els dos telèfons, pensant que potser si no tenia cobertura un l'un, la tindria en l'altre, però no, només funcionaven els telèfons d'emergència.

Un cop refet d'aquest primer esforç, vaig començar la segona etapa. Aquesta fou molt més suportable. També hi havia pujades (per exemple al cim del Garraf, a LA MORELLA, amb 594 mts.), però no era tant pronunciada, per lo que es pujava millor. Per arribar a la Morella, vam travessar el Pla de la Clota, el camí al cim de les Agulles, Coll Sostrell i a La Morella.

Des d'aquest cim, hi ha una vista excepcional, tant del Baix Llobregat, com de Garraf. Fins i tot es veu Vilafranca. Al cim hi ha una creu de FERRO, instal·lada en el seu dia per la UME i una senyal geofísica on es certifica l'alçada. Fa molt de vent i el fred es nota més. Una cosa a destacar d'aquesta pujada, es la conseqüent baixada, ja que es molt forta, amb pedres soltes que et fan relliscar. Tanta baixada, també perjudica els genolls, perquè controles el teu pes només amb aquesta part de les extremitats.

Després de La Morella, vam seguir pel Pla de Campgràs, i vam agafar una bona estona, la carretera a la Plana Novella, Pla de Querol, Pla de la Cocona Sostrella, fins a arribar a la Collada de Vallgrassa, on vam arribar sobre les 10,30 del mati, al quilòmetre 16 del recorregut. En aquest segon control i avituallament, ens van donar xocolates, caramels, i beguda.A partir d'aquí, la meva principal dificultat foren els cada cop més malmesos peus. Vaig notar que se'm formaven llagues, o butllofes, de manera que hem vaig aturar a netejar-me els peus de pedretes i sorra, i posar-me uns altres mitjons. Es a dir que, a partir d'aquell moment, en portava dos a cada peu. Abans de la sortida, vaig cometre l'error de no vigilar que no portava unes plantilles que milloressin el contacte dels peus amb el pis de la bota, les quals, a més, eren pràcticament noves, i fou allò el que em van provocar aquelles ferides, que cada cop em feien més mal i no em deixaven avançar amb facilitat.

Després de deixar la masia de Vallgrassa, que es un centre d'informació del parc, vam caminar una mica pel fondo de Vallgrassa, (riera), fins a enllaçar amb una nova masia, el Corral Nou. Seguidament, vam continuar fins a Can Grau, que es una escola de natura del parc.

Aquest punt, Can Grau, era el control número 3, al quilòmetre 22 des de la sortida, es a dir, que pràcticament estàvem a mig camí. Vam arribar-hi a les 12,00 en punt del migdia. Allà ens van donar un entrepà de xoriço, vi, i taronges. Em va anar molt be, perquè ja començava a tenir gana. De fet, durant el camí a aquest control, em vaig menjar un dels dos plàtans que portava.

Així que vaig acabar l'entrepà, vaig reiniciar la marxa. Allà, mentre descansava, em van dir que ara venia la part més dura, la pujada al Coll de la Mola. Quan em van dir allò, la veritat es que em vaig desinflar una mica, perquè els peus ja no m'aguantaven al 100%. Quan vaig iniciar el camí, vaig parlar amb l'Elvira (per fi tenia cobertura) i em va confirmar la duresa del que faltava, que ho havia sentit a dir a altres companys. Però la qüestió es que vaig començar a caminar. De lluny em veia La Mola, realment impressionant, però també notava que cada cop m'acostava més, per lo que, entre mi, començava a pensar que potser tampoc era tant dolenta aquella pujada, com m'havien dit. Sí es cert que em vaig aturar una vegada a deixar passar companys, perquè estava asfixiat, de tanta pujada, però només fou una vegada. De fet, potser diria que vaig arribar al cim de la Mola sense adonar-me'n. El tema es que, com ja havia superat les anteriors pujades, aquesta no em va semblar tant complicada. Diria que la dificultat en si, ve donada, sobretot, pel que ja portes darrera teu, els quilòmetres passats. Es una mica com la caminada a Montserrat, que quan arriba l'hora de pujar la muntanya, es fa molt difícil, perquè, a part de la pujada en si, que es molt forta, es que, a més, ja portes 40 quilòmetres als teus peus, per lo que les forces que et queden son molt limitades.

Doncs això de La Mola es, més o menys, això.

A dalt la Mola, també hi ha una torre de vigilància contra incendis, per lo que, en una sola jornada, n'he pujat dues. Després, tal i com em va dir un company, tot es baixada, ja que baixem per la riera de Begues.

Sobre les 13,30 vam arribar al quart control, a La Massana. Allà, per fi, ens esperava un entrepà de botifarra molt bo. Aquell entrepà, amb un bon got de vi, em va donar noves energies per continuar. A més, com que en el següent control estava esperant-me l'Elvira, tenia ganes d'arribar-hi per veure-la.

En general, durant la marxa, vaig patir, primer pels peus, però després s'hi va afegir un molt intens mal de cap, que no em va marxar en tot el dia. Hi havia moments en que el mal de cap era molt fort. En qualsevol cas, en cap moment vaig pensar en abandonar. Trigaria més o menys, però el meu objectiu era arribar fins el final, costés l'esforç que costés.

Per arribar al següent control, La Clota, vam passar per davant de la Hípica de Begues, Can Rigol, i vam creuar una urbanització de Begues. Sortint d'aquesta urbanització, vaig tenir un moment de dubte del camí a seguir, perquè no trobava les senyals, però una senyora em va guiar fins a trobar-lo un altre cop. Després, seguint un camí forestal, vaig arribar a La Clota. Això era a les 14,45. Allà estava l'Elvira, ajudant als companys donant-lis begudes i segellant els carnets. Quan em va veure, es va posar molt contenta i de seguida va venir a donar-me un petó. Em vaig posar molt content de veure-la, ja que ja feia estona que esperava aquest moment. Arribats a aquell control, significava que portàvem 36 quilòmetres, per lo que l'esforç fins aquell moment havia sigut important, però que encara en faltaven altres 9 per acabar la caminada. No obstant, en aquest moment la marxa ja es feia molt pesada, perquè a part de les lesions que cada vegada eren més evidents als peus i al mal de cap, a més, es que tenia fred. Realment, ja estava cansat de veritat.

Potser la cosa més significativa d'aquests moments, era que, efectivament, ja tot era baixada, encara que, en aquestes alçades de la marxa, fins i tot les baixades cansaven. Al sortir de La Clota, vam agafar una nova pista forestal i vam iniciar la forta baixada, pel camí dels Penitents, tot creuant l'antic camp de tir militar. També vam passar per davant de Can Tardà. A pesar de que ja estava “tocat” dels peus, hi va haver un moment en que en vaig animar, fins el punt d'avançar alguns companys que, feia poc que m'havien avançat. Es el que passa en aquestes marxes, igual que succeí en el Camí de Sant Jaume, que sempre acabes trobant la mateixa gent. Caminem fent un efecte acordió, primer estàs al davant, després al darrera, etc.

Abans d'arribar a La Sentiu, del mal de peus que tenia, vaig haver d'aturar-me una mica, per refregar-me'ls i intentar reduir el màxim el dolor que sentia. Un company em va preguntar si podia continuar i li vaig dir que si.

Sobre les 16,00 vaig arribar al darrer control, el 6, a La Sentiu, on ja només faltaven 4,2 quilòmetres per acabar. Aquest control, està ja molt a la vora de la carretera, dins d'un bosc ideal per anar amb nens. En aquell control, fou divertit que, mentre estava bevent aigua, estava llegint un cartell que deia “aigua no potable, no beveu”. Lògicament, l'aigua que bevia era embotellada i molt bona.

A partir d'aquí, vaig seguir caminant, quasi com un autòmat, en direcció a Gavà. Aleshores, una de les butllofes es va rebentar i em va fer molt de mal. Les passes que donava eren ja molt curtes i lentes i a cada pas, el dolor era més gran. No obstant, jo tenia clar que ja no podia aturar-me i que tenia que seguir endavant, costés el que costés. Ara ja tenia l'arribada al meu abast i per res del mon abandonaria.

Al sortir d'aquest control, ja sabia que, com a màxim, em quedava una hora de camí, encara que per la lesió que tenia, ja imaginava que m'hi estaria una mica més.

Hi va haver un moment, caminant per dins d'aquell bosc, que em vaig trobar amb unes senyores ja grans, lo qual em va agradar, perquè vaig pensar que si elles estaven allà, volia dir que el final era aprop, perquè no tenien pinta d'haver arribat fins allà en cotxe (a menys, clar, que les hagués portat algú).

Finalment, a les 17,15, vaig arribar a Gavà. Concretament, em van segellar el carnet a les 17,19 hores, i encara que sembla molt de temps, he de dir, en el meu favor, que després que jo arribés, que et criden per l'altaveu per donar-te el diploma, encara va arribar molta gent, o sigui, que no vaig ser l'últim. De fet, l'Elvira em va dir que dels 674, van abandonar uns 50. en concret, vaig arribar al lloc 499, de 625 que van acabar la proba.

l'Elvira va arribar al cap d'una estona, ja que ella venia del control.

Doncs res més, que estic molt content d'haver fet aquesta caminada i, sobretot, que l'Elvira m'hagués acompanyat en els avituallaments. T'estimo, bonica!!! i visca Catalunya!!!!!!!!!!!!!!