25 Febrer 2007, VALLFOGONA - ST. PERE DE TORELLÓ

TRAVESSA DEL VIDRANÉS ( VALLFOGONA - ST. PERE DE TORELLÓ).

Amb la gent de Canovelles, he participat, per segona vegada, a la Travessa del Vidranès, que va des de Vallfogona fins a St. Pere de Torelló. Aquesta sortida es molt forta, ja ho vam comprovar l'Elvira i jo fa dos anys, quan vam participar-hi per primera vegada.

Com sempre, el punt de trobada es al poliesportiu, a les 06,00 del mati, per lo que l'Elvira i jo hem sortit de St. Climent a les 05,10.

A les 06,10 ens hem posat en marxa, i a les 07,20 començàvem la marxa.

A diferència de l'any 2005, enguany no ens hem trobat neu. En general, excepte moments puntuals, no hem passat ni fred.

El castell de Mareny, primera etapa, es troba a una alçada de 1.575 mts., i a una distància de 06,00 quilòmetres, partint de Vallfogona, a 956 mts., per lo que el desnivell assolit en aquest primer tram de la travessa es de 619 metres. De seguida he vist que aquesta vegada em costava molt seguir el ritme dels altres companys.

Suposo que el motiu d'aquest defalliment, que ha sigut evident en tota la jornada, es una lesió d'hemorroides sagnants, que potser m'està deixant una mica fluix, perquè no es normal que, amb l'entrenament que porto, m'hagi vist amb tanta dificultat. Fins i tot el Toni, el guia, s'hi ha fixat i m'ho ha dit.

Aquest primer tram, de Vallfogona al Castell de Mareny, l'he fet en dues hores (dic l'he fet, perquè els altres han arribat abans. Sort del mateix Toni, que m'ha anat esperant).

Dalt al castell, hem esmorzat, encara que jo no tenia massa gana, per lo molt cansat que em trobava.

Mentre estàvem esmorzant, ens he adonat que faltava un company. Finalment, un noi que venia amb ell, l'ha localitzat. No ens ho ha dit massa clar, però crec que aquest element, al veure la dificultat de la caminada, s'ha estimat més fer mitja volta i tornar a Barcelona, anant a Ripoll a agafar el tren.

Seguidament hem continuat la marxa, ja més o menys amb pocs, de moment, desnivells. Hem caminat per la carena, en direcció al Puig de l'Obiol i la Creu de l'Arç.

A les 11,25 hem arribat a Vidrà, on hem descansat una petita estona a la plaça del poble.

Als dos minuts, hem continuat la marxa, per arribar, a les 12,00, al Salt del Molí, un lloc excepcional. Per arribar-hi, s'ha de baixar pel bosc, en un camí molt empinat, amb un gran desnivell. A diferència de fa dos anys, aquest cop l'aigua no estava congelada, com sí va passar l'any 2005. aquesta es una senyal molt clara de que aquest hivern no està fent fred.

Seguidament em enfilat la darrera pujada de la sortida. Hi ha hagut moments en que no podia més. L'esforç que he fet per arribar a dalt, ha sigut excepcional. Entenc perfectament les dificultats que va passar l'Elvira fa dos anys, ja que ella no estava tant entrenada com jo, i hi va arribar, plorant, fins dalt de tot. Un monument.

La pujada ha sigut de 1,30 hores, fins les 13,30, moment en que he arribat a Bellmunt, i torno a dir allò del “he”, perquè els altres ja feia una bona estona.

Mira si m'ha costat que des del moment en que he vist una senyal que indicava que només ens faltaven 600 metres, fins dalt a Bellmunt, potser han passat 30 minuts, com a mínim. I per acabar-ho d'adobar, just en aquell moment s'ha posat a ploure, just quan m'havia tret l'anorac, per lo que m'he mullat i he passat fred.

Ja dic, tota una odissea.

Finalment, com dic, he arribat a Bellmunt, i hem tingut la sort de poder menjar-nos els entrepans, a dins el bar, ja que a fora, a part que plovia, es que feia un fred de collons.

La baixada fins a St. Pere de Torelló, també ha sigut un poema, perquè ha sigut “bosc a través”, amb el terra mullat. M'he caigut un parell de cops de cul i m'he posat fins dalt de fang.

A les 16,20 hem arribat a St. Pere, on ja ens esperava l'autocar. Tant a l'hora de dinar, com en aquesta ocasió, m'he pres dues clares que m'ha sabut a glòria.

L'arribada a Canovelles, ha sigut a les 17,30 de la tarda.

Be, un altre caminada, però ja dic, aquesta vegada m'ha costat molt i molt. En algun moment, fins i tot se'm ha passat pel cap fer mitja volta, com aquell que hem perdut, encara que, lògicament, després, quan he acabat, m'he posat molt content.