06 Març 2005, TRAVESSA DEL VIDRANÉS, VALLFOGONA - ST. PERE TORELLÓ

TRAVESSA DEL VIDRANÉS

VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS - ST. PERE DE TORELLÓ

Avui l'Elvira i jo hem participat en una espectacular marxa, amb la gent de Canovelles. De tant en tant, m'escriuen per informar-me de sortides que fan i aquesta vegada a l'Elvira i a mi ens va cridar l'atenció la sortida d'aquest cap de setmana. Es tracta de la travessa del vidranés, al pre Pirineu, que va des de Vallfogona del Ripollès fins a Sant Pere de Torelló.

Lo dolent d'aquesta sortida era que, un altre vegada, teníem que deixar el Gerard a casa, però per sort, en aquesta ocasió el Jordi se l'ha emportat amb l'Anna, a La Molina. Es curiós que, ells i nosaltres estàvem, avui, a la neu.

Ens hem hagut d'aixecar a les 04,30 del matí, perquè la sortida, lògicament, era des de Canovelles i l'autocar que ens portaria fins a Vallfogona tenia la sortida a les 06,00 del mati. Hem tingut que donar-nos pressa, perquè hem sortit de Sant Climent a les 05,15, i Canovelles es troba a 52 quilòmetres. Hem corregut tant que, a la ronda litoral, crec que els mossos m'han fet la foto per excés de velocitat. Ja veurem quina multa em posen. (efectivament, he rebut la multa per excés de velocitat: 240 euros, que es queden en 120 si la pago dins del plaç que em donen). Cara sortida.

Hem arribat a Canovelles a les 5,50, per lo que hem tingut temps suficient per buscar el poliesportiu, que es des d'on sortiríem cap a Vallfogona. Després d'unes voltes buscant-lo, finalment l'hem trobat i, a més, hem aparcat al mateix recinte, per lo que al tornar, ja tindríem el cotxe aparcat allà mateix.

Altres sortides que he fet amb ells, també tenien la sortida al poliesportiu, però no recordava exactament on estava. Tampoc es important, perquè, ja dic, l'hem trobat amb el temps suficient.

A les 06,10, ens hem posat en marxa. Durant el trajecte, mentre la gent feia broma i xivarri, nosaltres hem dormit una mica.

A les 07,25 hem arribat a Vallfogona, i sense massa temps per res, ens hem posat en marxa cap a la primera etapa, el Castell de Milany.

Abans de la sortida, he posat en marxa el podòmetre, però després he comprovat, i no se el motiu, que no m'ha funcionat. No se què li ha pogut passar. Potser es a causa que no el tenia fixat al cinturó, ja que ahir l'Elvira i jo ens vam comprar uns pantalons de muntanya, i van sense cinturó. Potser la fixació directe a la roba, no es suficient perquè el podòmetre noti les passes. En fi.

Aquesta primera etapa, com després ha resultat ser tota la caminada, ha sigut molt dura, per dues raons; primer, perquè tot el camí, fins al Santuari de Bellmunt, es pujada i a més, pujades molt fortes, d'uns desnivells molt acusats. Segon, perquè tot el camí l'hem fet amb els camins i boscos nevats. Primer aquest fet t'agrada. Dius, mira que bonica es la neu, i t'agrada. Però després es que es fa molt pesat caminar amb neu als peus. Hi havia moments en que els peus s'enfonsaven 30 centímetres a la neu, amb la gran dificultat que això representa. A més, es que quan no hi havia neu, hi havia gel, i relliscàvem contínuament. Caminar amb neu i de pujada, fa que el pas sigui molt curt. L'Elvira i jo comencem a estar una mica entrenats i hem aguantat prou be, gran part de la caminada. Durant tota la ruta hi ha hagut tantes pujades i baixades, que en algun moment hem estat a punt de maleir-ho tot. Després, et dones compte que l'esforç val la pena, que la recompensa del paisatge i, sobre tot, d'aconseguir tirar endavant i arribar fins el final, val l'esforç del moment.

També cal destacar que hem passat molt de fred. Tot el camí sobre la neu i, a més, pels cims de les muntanyes, on hi havia molt de vent. També, cal recordar que aquest es un hivern especialment fred. Sort que ens ha fet un dia esplèndid, amb molt de sol.

Sobre les 9,40 hem arribat al Castell de Milany, a 1.536 metres d'alçada, on hem esmorzat. Com la setmana passada, ens hem emportat cafè en un termos, que ens ha anat molt be per prendre líquid calent que ens donés calor al cos. Com que hem esmorzat sota les runes del castell, al acabar, hem pujat fins dalt de tot, on hem pogut gaudir d'un gran paisatge.

Durant aquesta caminada, hem passat per moments prou complicats, amb alguns punts perillosos, però els hem resolt be.

Després d'esmorzar, quan jo em pensava que ja no hi hauria més pujades, ens hem dirigit cap el Puig de l'Obiol, en direcció al Santuari de Bellmunt, on també hem tingut pujades fortes, neu, gel i fred.

Més tard, i després de baixar des de dalt la carena, fins al fons mateix, hem arribat a un lloc preciós. Es diu Salt del Molí. La gent que formava part d'aquesta expedició, ja experta i que havien vingut altres vegades, ens ha dit que, amb sort, podríem trobar-nos el salt, que es salt d'aigua, gelat, amb l'aigua congelada fent estalactites.

Després d'una bona estona baixant la muntanya, finalment hem arribat. He fet unes quantes fotos, perquè el lloc s'ho mereixia. L'aigua estava parcialment congelada. Aquest salt forma una mena de cataractes, que deixen caure l'aigua en una mena de pou, ideal per banyar-se a l'estiu. Segons la gent, ens han explicat que el passat més de gener van venir-hi i com que tot estava congelat, fins i tot van poder passar pel darrere de la cascada. Nosaltres hem vist només una part congelada i, realment, es espectacular.

I espectacular ha sigut també el que ha vingut després. Una gran pujada per arribar al Santuari de Bellmunt. Una dona ha dit que era una pujada d'una hora i mitja. Nosaltres crèiem que ho deia de broma, però de broma, res. La pujada no se si ha durat aquest temps, o més, però es que quasi no podíem avançar. L'Elvira, segons m'ha explicat després, ha plorat d'impotència, del mal de cap que tenia, o del mal de cames que també començava a notar. Es que ha sigut molt, molt forta.

Sobre les 14,30, finalment, hem arribat al Santuari de Bellmunt, a 1.246 metres d'alçada. Quan arribes a dalt, es quan realment notes el gran esforç que has fet per arribar-hi. El Santuari està dalt d'un turó, amb unes magnífiques vistes al Pirineu, a Montserrat, al Montseny.

Allà hem dinat. Ens hem menjat els entrepans, en mig d'un vent molt fred. Ens ha agafat tant de fred que, després de dinar, hem entrat al bar i jo he demanat, potser quinze anys després, un cigaló de rom, altre ment dit, carajillo. Estava de bo...!!

També en aquest bar, l'Elvira ha pogut anar al servei, ja que no li agrada fer les seves coses al mig de la muntanya i sempre s'aguanta molt.

També m'ha agradat un cartell posat a la porta del bar que deia que allà, en aquell establiment, no venien coca coles, beguda típica USA, pel tema de la guerra d'Iraq.

Un cop refets del fred i dinats, ens hem disposat a acabar la caminada, dirigint-nos a Sant Pere de Torelló. En aquest tros, també hem tingut un altre dificultat, en aquest cas, tot el contrari que fins aquell moment: ens hem enfrontat a una baixada molt llarga i pronunciada. Teníem que anar en compta de no caure i no relliscar. Al cap de unes dues hores, més o menys, hem arribat, per fi, a St. Pere, on ens esperava l'autocar del mati.

Durant la caminada, hi ha hagut un moment en que semblava que L'Elvira estava a punt de llançar la tovallola, quan li costava tant, que deia que es plantejaria no tornar a sortir a caminar, pel Gerard i per lo difícil que es, ja que no li agrada ser sempre l'última. Però després, un cop hem arribat, s'ha animat i tornarà a sortir el proper diumenge, si fem alguna cosa, com fer, nosaltres sols, la ruta Santes Creus – Montblanc.

Abans d'agafar l'autocar, ens hem pogut prendre unes cerveses que ens han sabut a glòria.

Al principi, la gent de Canovelles ens ha semblat més tancada que la de la ume, però després, les coses han millorat i, finalment, he de dir que ens han fet un bon paper. Fins i tot, un home, que em sembla era de la organització, ha parlat, moltes vegades, amb l'Elvira sobre el tema del vertigen. Cada vegada que la veia cansada, li donava conversa, per animar-la.

Durant la tornada, ja dintre de l'autocar, ens han donat el programa dels propers dos mesos, amb moltes sortides, en la que s'inclou la marxa Canovelles – Montserrat, de 63 quilòmetres, que ja la vaig fer l'any passat.

Ja veurem que fem aquest any.

En total, en aquesta sortida hem caminat, segons ens han dit, 32 quilòmetres i hi ha que reflectir-ho molt, perquè, com he dit abans, ha sigut molt dura, o sigui que si ja de per si, la distància ha sigut de les més importants que hem fet, (per l'Elvira la més llarga), si a sobre li afegeixes la neu, les grans pujades, el fred i el gel, es converteix en potser la més dura de totes.

La qüestió: que l'hem fet i ens hem posat, l'Elvira i jo, molt contents d'haver-ho aconseguit.