17 i 18 Maig 2008, GRÀCIA - MONTSERRAT

17 i 18 de Maig 2008 XXI TRAVESSA GRÀCIA – MONTSERRAT, 58 QUILÒMETRES

Com l'any passat, enguany he tornat a participar en la caminada de Gràcia a Montserrat, que organitza la UEC de Gràcia. Hem sortit de la plaça d'Orient a les 17,00 en punt, com l'any passat.
En aquesta ocasió he anat fins a la sortida amb el tren de rodalies, perquè el carrer Gran de Gràcia estava ocupat en una festa infantil i era molt difícil entrar al barri en cotxe, per lo que l'Elvira no ha pogut venir. Tampoc ha vingut a acomiadar-me la Conxi, per l'estat de salud de la mama. No està per festes i ho entenc. L'any que ve tornaran a estar amb mi les dues (els tres de l'any passat, amb el Gerard).
La plaça molt plena de gent, principalment gent molt jove, lo que augura un gran futur al excursionisme català, i es molt bo per ells, perquè indica preocupació i estimació a tot el que envolta la muntanya i la natura.
Només que ha explotat el coet que indicava el moment de la sortida, tot de joves han sortit corrents, a la recerca, suposo, del millor horari possible. De fet, quan he arribat al control de can Oliveró, als 30 quilòmetres, m'han dit que el primer arribava a Montserrat sobre les 00,30 aproximadament. Es a dir, el que jo he fet en 30 QM, el primer n'ha fet 58 QM. Ja dic, son uns atletes. Jo ja em conformo en arribar.
La gent que camina pels carrers, s'estranya de veure tants caminadors, amb pantalons curts o llargs, amb motxilla i cantimplora, amb pals i gorres, i pregunten “què passa, on va tanta gent?”, i quan els hi diuen que anem a Montserrat caminant ens miren en cara d'estranyesa, com pensant que estem una mica bojos. Però també penso que, en el fons, senten certa enveja, sana, perquè ja els agradaria a molts tenir aquest sentiment d'amor a la muntanya, a la natura i a Catalunya, perquè es això el que significa. També aquest coratge, aquesta lluita esportiva amb el teu cos, aquesta resistència que li demanes. Caminant, m'he trobat un noi que portava una senyera amb l'estelada, i un altre que la portava com a mocador del coll. I també com gaudim de la natura, escoltant els ocells cantar als boscos en plena nit, que camines i sents com canten, o també, quan sentim els galls de les masies properes, que avisen de la proximitat de la sortida del sol. Per a mi, i per a molta gent, aquests moments son un autèntic plaer, difícilment reemplaçable en coses materials. Quan vaig de vacances a La Palma, sempre penso en la possibilitat de fer excursions per l'illa. Ja l'he dit a l'Elvira alguna vegada, que m'agradaria poder fer la volta a la illa.

Aquesta caminada m'ha anat molt be. Segurament ha sigut per l'entrenament que porto d'aquests darrers dies, la caminada amb la gent de la UME a Ulldecona de 25 quilòmetres, i els quatre dies de camí de Sant Jaume, amb 128 quilòmetres, m'han permès anar tirant bastant be. M'he cansat, lògicament, però suportable. Per exemple, quan pujava el turó de Castellví, només m'he aturat una vegada a descansar, quan l'any passat potser vaig aturar-me tres o quatre cops. He tingut la gran sort que no m'han sortit butllofes. En aquesta ocasió, portava les botes grans, les que crec em vaig comprar a La Palma, perquè les altres que portava recentment, es van trencar i les he llançat. La qüestió es que ja dic, cap butllofa en 58 quilòmetres.
Això si; la diferència entre fer el camí de Sant Jaume i aquestes sortides, es abismal. Allà soc el rei del mambo, em passa molt poca gent caminant; aquí no passo a ningú, tothom m'avança. De vegades fins i tot pensava que potser ja era el darrer participant i que en qualsevol moment, el grup d'escombra m'agafaria i m'eliminarien.
En aquest cas, però, també pensava que no em deixaria eliminar, perquè aquesta travessa Gràcia -. Montserrat, tenia una significació especial. Tenia la intenció d'anar caminant fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, que vetlli per la mama, sobretot, ara que sembla que estem bastant al final, que no permeti que pateixi. Que pobreta ja ha passat lo seu en aquests darrers anys, amb els Ventolins i amb el Carles, amb els seus ofecs i cansaments. Ara li toca descansar, no patir, i això, volia, i vaig aconseguir fer-ho, arribar fins a la mateixa basílica, amb l'Elvira i el Gerard, tots tres, per demanar-li per ella. Es la mare, Verge de Montserrat, crida-la quan et sembli oportú, però que no pateixi.
Com l'any passat, m'he endut de casa entrepans, i després no me'ls he menjat, perquè la organització munta uns quants avituallaments al llarg de la caminada, molt ben assortits i n'hi ha prou per alimentar-te correctament. A més, es que tampoc t'agafen ganes d'aturar-te a menjar. Aviat es fa fosc. A més, aturar-te significa trencar el ritme, i això et perjudica, sobretot en una caminada tant forta.
Aquesta no es una caminada com la que fem a la UME, que quan toca menjar, ens aturem tranquil·lament. Clar, aquí som 500 i cada u va a la seva.
Un altre cosa que m'ha anat be ha sigut que no m'han fet mal els testicles. L'any passat vaig patir de mal als testicles, al fregar-me la roba amb la pell. Enguany, el que vaig fer a casa fou posar-me una bona quantitat de vaselina per tot arreu. També als peus, i també aquí m'ha anat be. A partir d'ara, ho faré sempre.
Dels avituallaments, el que agafava amb més ànsia era la taronja. Hi havia moments en que me'n hagués menjat moltes més. Estaven fresques, dolces i molt sucoses.Com l'any passat, aquesta vegada també ha plogut, però més intensament. De fet, m'ha quedat la jaqueta tota mullada, i així l'he portat tota la nit.
La principal dificultat que he passat ha sigut quedar-me sense llum. M'ha passat que les piles del frontal s'han esgotat, i al anar a buscar les de recanvi, no les he trobat. Me les he posat malament a la jaqueta, pensant-me que era una butxaca. La qüestió es que ha sigut molt perillós, perquè caminar sense llum significa no veure be els perills dels camins, a banda d'una possibilitat seriosa de perdre't. Justament, m'he quedat sense llum quan ens disposàvem a baixar al fons de la riera de Gaià. Aquest camí no arriba a la consideració ni de corriol. Totalment desfet per les aigües, està trencat per tot arreu, i hi ha que vigilar molt no posar el peu a algun lloc profund que no t'esperes, perquè la caiguda podria ser molt dolenta i seriosa. He caminat molt a poc a poc, per tal d'evitar caure. També perjudica molt la orientació, perquè quan entres a un bosc, com els que hem passat, plens d'arbres, no saps realment el camí que has d'agafar. Sort que hi havia moltes senyals (tires de plàstic), que les trobava de seguida.
Per fortuna, al cap d'una bona estona, un caminador (el número 14), al arribar a la meva alçada, ja dic, caminava molt a poc a poc, m'ha preguntat què em passava, i al explicar-li m'ha deixat un frontal que duia com a recanvi. Ja ho he dit altres vegades que en aquest mon de senderisme i muntanya, la gent es molt sana. Potser aquest home m'ha salvat d'una bona caiguda.

A les 08,10 he arribat a l'aeri, i ha sigut quan he trucat a l'Elvira per comunicar-li que arribaria fins el Monestir. A les 08,30 he començat la pujada. Molt forta, molt en la línia de la UEC de Gràcia, per un camí molt costerut, molt difícil. De vegades no sabia ven be per on podria pujar millor, i m'he hagut d'ajudar de les mans moltes vegades. Aquests darrers quatre quilòmetres que hi ha des de l'aeri fins al Monestir, sobretot quan portes ja 53 quilòmetres a les esquenes, es fan molt difícils. Després “d'escalar” una bona estona, comencen les escales. Aquest es el tros que he fet dues vegades amb la gent de Canovelles. Les escales son molt dures, perquè son altes i n'hi ha moltes. De tots els camins que porten a Montserrat, el millor es el de l'estelada, a Collbató. Allà també hi ha els primers 20 minuts durs, però després la cosa millora, però aquí es tot el camí, fins dalt, de patiment. M'he esperat a descansar moltes vegades. Finalment, he conegut al Manel, un noi que hem coincidit al final mateix i ens hem anat animant l'un al altre.
Uns minuts abans d'arribar, estàvem descansant i ha baixat un excursionista i l'he preguntat si faltava molt. M'ha dit “deu minuts al Monestir”, i l'he preguntat si era veritat, o s'estava comportant de manera piadosa amb nosaltres.
Era veritat, de seguida hem arribat a dalt.
Com sempre passa quan arribo, m'emociono d'haver-ho aconseguit. El que més m'agrada d'aquest moment quan arribo a la meta, es la celebració de la victòria i l'aplaudiment de la gent. De seguida he vist a l'Elvira i el Gerard, i després de fitxar per darrera vegada perquè consti que he arribat, hem anat els tres a posar l'espelma per els nostres familiars. Després, hem entrat al Monestir, on l'he demanat a la Verge de Montserrat per la qualitat de vida de la mama. Segur que m'escoltarà. Ja veuràs.