06 d'Abril 2008, BARNATRESC, BESÒS - LLOBREGAT

CAMINADA BESÒS AL LLOBREGAT

Des de fa temps, de tant en tant l'Elvira i jo participem a unes caminades que organitzen diversos centres excursionistes de Barcelona, amb la cooperació, entre d'altres, de l'Ajuntament de Barcelona. Amb l'Elvira i el Gerard, hem fet caminades urbanes per Barcelona, per Montjuïc, la de Nadal, etc. i aquesta d'avui, en tenia moltes ganes de fer-la, jo sol, clar, perquè ells no estan prou entrenats, ja que es de quasi 30 quilòmetres de pujades i baixades, ja que va des de Montcada i Reixac (el riu Besòs), fins a Molins de Rei (el riu Llobregat).

Mira si en tenia ganes, que aquest cap de setmana, l'Elvira, el Gerard i jo teníem que marxar cap a Andorra, a “gaudir” del regal de noces de'n Josep i la Mari. Dic gaudir, entre cometes, perquè es més car el desplaçament, que el propi regal. Doncs per participar-hi, vam canviar les dates a la propera setmana.

A les 06,42 del mati he agafat el rodalies fins a l'estació de Sants, per a continuació agafar-ne un altre que em portés fins a la població de Montcada i Reixac. Quan he arribat a Sants, he vist que el tren que em portaria a Montcada, passava per Viladecans a les 07,08, es a dir, que podia haver dormit una estona més i no canviar de tren, però en fi. A les 07,46 hem arribat a Montcada, al costat mateix d'on estava prevista la sortida d'aquesta caminada. A Sants mateix, he vist com el tren s'omplia de gent que es dirigia cap allà.

De seguida m'han passat el carnet per el tema del control, i m'he anat cap a la sortida. A les 07,55 he començat a caminar, seguint a uns quants que sortien abans d'hora.

La primera part es una mica dura, ja que en pocs minuts agafes una considerable alçada, per lo que l'esforç es deixa notar. Aquest camí es el mateix que agafo quan vaig amb la bicicleta.

Davant meu hi havia un matrimoni amb un nen molt jovenet, que clar, amb aquella pujada de seguida s'ha cansat, i el pare, en lloc d'entendre-ho, encara l'anava exigint, “vinga, no t'aturis” i el noi que no podia més.

A pesar de que aquesta es una ruta amb molt desnivell, on hi ha poques estones planes, la meva mitja ha sigut bastant bona. Per exemple, a les 08,30, es a dir, al cap de 35 minuts de la sortida, he travessat el pont de l'autopista, que es troba a 3,80 quilòmetres, o sigui, una mitja impressionant. En realitat, quan he arribat a Molins, els he preguntat als organitzadors si es cert que la distància es de 30 quilòmetres, perquè es que m'ha semblat molt curt. M'han dit que dec estar entrenat.

A diferència de quan he anat amb la bicicleta, que a partir d'aquí (del cementiri), segueixo per la carretera, en aquesta caminada hem anat seguint sempre el GR92, per lo que he passat per llocs que no coneixia. El gr passa per la font que està molt a la vora del Tibidabo. Després segueix una estona per la carretera, l'arrabassada, però finalment, abans d'arribar al parc d'atraccions, s'endinsa al bosc i ja va per camins nous per mi. S'arriba un moment en que el Tibidabo i la torre de comunicacions, es veu, però per la part del darrera i a certa distància.

Després es segueix baixant, fins anar a trobar el camí que ve de Barcelona, quan anem a Montserrat, i passa per l'escola els xiprers i la Vila Joana, fins a arribar al baixador de Vallvidrera, final de la primera part. Això vol dir que els que volien, podien quedar-se aquí. En aquest lloc, ens van donar un entrepà i aigua. Al baixador de Vallvidrera vaig arribar-hi a les 11,15 del mati, es a dir, 3,20 hores després de començar la caminada, o dit d'un altre manera, vaig fer 17,8 quilòmetres en 3,20 hores. Una bona mitja.

Un fet que em va cridar molt l'atenció, una gran solidaritat de les persones; em van avançar uns nois que portaven a una noia cega. El grup el formava un noi que anava primer, agafant un pal per una punta, un altre noi que agafava el mateix pal per la banda del darrera, i la noia, cega, que s'agafava pel mig, de manera que els nois li marcaven el ritme i la ruta i ella simplement els seguia. Estaven molt entrenats, perquè ja dic, em van avançar. Em va agradar molt veure aquesta solidaritat, perquè estic segur, els nois ho fan de manera voluntària.

Després de Vallvidrera torna a haver-hi una bona estona de pujada. En moments així, de pujada, es quan em noto que no estic entrenat, perquè arriba un moment en que les meves passes son molt lentes, com si estigués pujant l'Everest, i es quan em passa gent. Es curiós com en una caminada tant llarga, normalment et vas trobant a la mateixa gent, primer et passen, després els passes, i així tota l'estona.

De totes maneres, una mica entrenat si que estic, perquè, al menys en les baixades de forte pendent, tinc força per fer-les al trote, com si corregués. Això va molt be per no perjudicar els genolls.

Després de passar per Sta. Creu d'Olèrdola, un lloc on va la gent els diumenges a dinar, tipus berenadors, s'arriba a la masia Can Portell. En aquells moments ja s'estava omplint de gent, i al passar per allà em va venir una olor a calçots que em feien ganes de menjar-ne.

A les 13,35 vaig arribar a Molins de Rei i , com deia al principi, amb la sensació que aquests 30 quilòmetres m'han sabut a poc, em creia que trigaria més.

Un altre experiència.,