09 d'Abril 2005, CADAQUÉS - ROSES

GR92

CADAQUÉS- ROSES

Avui, l'Elvira i jo hem participat en la etapa del GR92, CADAQUÉS – ROSES, de 22 quilòmetres. Ens hem trobat amb la gent de la UME a les 06,00 del matí a Gavà, on hem agafat l'autocar per anar fins a Cadaqués. El Jordi diu que ja s'han de tenir ganes per aixecar-se a les 05,00 del matí, per anar a caminar 22 quilòmetres. Potser no li falta raó.

Érem uns 30, i hem agafat un micro bus, el qual anava ple. Aquestes sortides tenen èxit i s'hi apunta molta gent, perquè anar-hi 30, no està malament.

A l'Elvira i a mi ens agrada anar amb aquesta gent, perquè son amables i estan molt per nosaltres. En cap moment ens trobem “fora” del grup.

El viatge fins a Cadaqués dura unes dues hores i mitja, i hem tingut temps de dormir una mica.

Lo primer que hem fet al arribar, sobre les 08,45, ha sigut anar fins el Casino, a esmorzar. La veritat es que quan t'aixeques tant aviat, la gana et ve també molt més de pressa. Com que ja anem tenint més experiència, cada vegada venim més preparats. Avui, per esmorzar, ens hem emportat entrepans de botifarra negra. Per veure, encara que portàvem aigua, com que estàvem en un bar, l'Elvira i jo ens hem pres unes cerveses.

Sobre les 09,30, amb les panxes ben plenes, ens hem posat a caminar.

Aquesta es una etapa que comença en un tram interior, i continua, després del Coll de Norfeu, sempre en primera línia de la costa.

L'interès de l'itinerari es manté sempre, gaudint d'una gran varietat de detalls de paisatge en tot moment, tant en el tram interior, amb les seves incomparables vistes llunyanes sobre el mar, com en el tram costaner, amb una successió contínua de cales i penya - segats. També hi ha que destacar que, aquests trams i indrets, només es poden gaudir caminant. També, i per l'època de l'any en que estem, al començament de la primavera, destaca la quantitat de plantes aromàtiques per les que hem passat, transformant la caminada, en una “passejada aromàtica”.

També, pels que hi entenen, ha sigut una sortida per anar recollint espàrrecs. Jo, la veritat, encara que els busqui, no els trobo.

La primera gran atracció es quan es deixa la platja port d'Alguer, d'una gran bellesa, com tot el recorregut.

Com ens deien a la UME, aquesta sortida, a part de la bellesa ja comentada, es una mena de “trenca cames”, perquè es contínua la pujada i baixada de cales. El recorregut es fa seguint la costa i, lògicament, aquesta està formada per pujar cales i baixar cales.

Arriba un moment que, de tant pujar i baixar, t'entren ganes d'arribar, la veritat.

El camí va pujant força. De tant en tant, es bo aturar-se per, a banda de descansar, poder gaudir d'una vista de Cadaqués, fantàstica.

Al cap de quatre quilòmetres, s'arriba al pla de la Figura, de 230 mts., d'alçada. Quan es porten 6,6 quilòmetres, s'arriba a la Cala Jòncols, una cala, com totes les que hem passat, d'aigües transparents, que et feien ganes de banyar-t'hi. Al fons d'aquesta cala, hi ha una font que algun dels companys han utilitzat per carregar aigua.

En aquesta cala, hi ha una mena de barraca que a l'estiu serveix de bar. Se surt de la cala pujant unes escales i després un camí, d'un molt fort pendent. Tant que la dona de l'Antoni, s'ha marejat i s'ha tingut que estirar al terra una estona. L'Elvira li ha donat pastilles de magnesi que, la veritat, li han anat molt be, perquè s'ha recuperat molt be.

Quan hem arribat dalt de tot d'aquest turó, gaudint d'unes vistes esplèndides, hem fet unes fotos. En aquest indret feia molt de vent, tant, que de vegades ens era difícil mantenir l'equilibri.

En aquest lloc, com en d'altres en forma de precipici, l'Elvira te vertigen i ha d'anar amb cura.

Avui feia tant de vent, que les ones, en lloc d'anar cap a la platja, tornaven cap el mar.

Als 8,7 quilòmetres, s'arriba a la cala Pelosa, on hi ha un altre bar i una garita del temps de la guerra civil. Segons he llegit a Internet, aquesta cala, va servir, durant la guerra, de camp de presoners dels republicans (empresonaven als soldats del fill de puta de Franco).

Aquí hem descansat una estona.

Això es un continu d'entrar i sortir de platges. Després de la cala Pelosa, s'arriba a la cala Calitjar, entrant per un extrem i sortint per l'altre. A partir d'aquí, el camí puja i baixa, tot resseguint els accidents de la costa.

En sortir de la cala Calís, al quilòmetre 11,3, el GR entra per una zona de pins. Com l'he dit a l'Elvira, en segons quins moments, notava la olor dels pins que desprenen amb el sol, el mateix que se sent a les illes Canàries.

A partir de la urbanització Almadrava, les platges son de sorra fina, molt emprenyadora per caminar amb botes de muntanya. A mida que t'acostes a Roses, veus com de denigrada està aquella zona. Hi ha una muntanya, només d'arribar, que tota ella urbanitzada sense cap control. Es una pena.

Sobre les 14,45, hem arribat a la cala Canyelles Petites, on hem tingut la sort de trobar un bar on hem pogut seure a les taules per dinar. Allà, l'Elvira i jo ens hem comprat unes “clares” i, com sempre, la gent ha anat compartint les coses de menjar que portaven, com xocolates, pastissos, etc. nosaltres, aquesta vegada no hem portat res per repartir, perquè es que en prou feines ens hem pogut preparar menjar per nosaltres, perquè l'Elvira m'ha acompanyat a fer visites. Per dinar, hem menjat truita de patates i un tros de salsitxa.

A partir d'aquí, s'agafa el que anomenen “camí de ronda”. Es el tros de GR92 que, fins a Roses, l'han asfaltat i li han posat baranes. Segons un cartell que hi ha al principi, aquesta obra val 2 milions d'euros. Al meu parer, no m'agrada que asfaltin els camins. Potser pels responsables dels ajuntaments, es pensen que ens fan un favor asfaltant-los, però s'equivoquen. Els que caminem per la muntanya, no ens agrada l'asfalt. Es massa dur,cansa més i escalfa massa els peus.

Abans d'arribar al nostre destí, que ha sigut la zona d'aparcament dels autocars, passem per la platja del palangrers, que es la primera platja que ens trobem quan entrem al nucli urbà de Roses, després passem pel port de pescadors i finalment entrem a la platja de Roses.

Fi d'aquesta etapa, la qual ha sigut molt bonica. Només caminant es pot gaudir d'unes platges i unes cales precioses, d'aigua transparent, que, tot i ser un dia de molt de vent, l'aigua, a la vora de la platja, quasi ni es mou, i que donaven ganes de banyar-se.

Hem tingut la dificultat, quan més ens acostàvem a Roses, de patir la famosa tramuntana, un vent emprenyador, que de vegades ens movia cap a la nostra dreta. Al vespre, al tele notícies de la nit, per TV3, han dit que el vent, a Roses, ha bufat a 98 quilòmetres a la hora. Aquesta sortida, com he dit abans, te de dificultat un continu pujar i baixar muntanyes, i això cansa, però també es cert que després, un cop assolit cada cim, tens la recompensa d'unes vistes esplèndides.

En total hem caminat uns 22 quilòmetres, en unes set hores, comptant el temps empleat per dinar.