14 i 15 Juny 2008, SENMENAT - MONTSERRAT

14 i 15 Juny 2008

Aquest dissabte, amb la gent de EL CORO SENTMENAT, he fet la Sentmenat – Montserrat. Diuen a la seva adreça web que son 45 quilòmetres, però jo crec que no. Per el temps que he estat, no pot ser haver fer aquesta quilometrada. M'inclino més a pensar que en total son 35 o 36 quilòmetres.

El Cor de Sentmenat, que es una associació coral que data de l'any 1908, te una secció excursionista molt activa, que fa diverses sortides al cap de l'any, i des de fa 24 anys, organitza aquesta sortida de Sentmenat – Montserrat. Vaig veure l'anunci de la sortida a Internet i m'he vaig apuntar. M'agrada molt fer sortides d'aquestes, sobretot llargues, de més de 40 quilòmetres i nocturnes. Es un plaer caminar quan s'està a punt de fer de dia, i els ocells comencen a cantar, i sents ocells cantar per tot arreu.

Tenen la seu al salonet del cor, un bar molt antic, amb autèntic sabor del típic bar de poble de tota la vida.

Destaca el nom CHORAL, en lloc de coral.

La meva estimada Elvira em va acompanyar fins al poble de Sentmenat. Només d'arribar vaig inscriure'm i em van donar el full de ruta i els tiquets dels controls que aniria donant durant la nit al llarg del trajecte.

A les 20,00 en punt va començar la marxa, després de la fotografia de rigor del grup. En total m'han dit que vam sortir uns 80 caminadors.

La primera curiositat, fou travessar el carrer de les Senyoretes. Mai he passat per un carrer amb aquest nom. Em va recordar aquell carrer que vam passar amb l'Elvira i el Gerard, fent el camí de Sant Jaume, que es diu SAL SI PUEDES.

A les 21,00 h., a Castellar, vam passar per el primer lloc on ens van donar aigua. Després d'això, que anava amb el grup del davant, ens vam perdre per els carrers del poble. En aquest moment vaig conèixer un noi, que li explicava a un veterà del grup que estava jugant al campionat del futbito, i que va plegar per fer la caminada, i després resultaria que vaig ajudar al seu pare, perquè s'havia quedat sense llum al frontal.

Vam continuar fins a arribar a un poble que es diu St. Feliu del Reco, molt petit. No l'havia sentit a parlar mai, però em va agradar la seva església. Després de passar-la, ve una pujada molt forta. Comença amb uns quants esglaons i segueix amb un bontros de camí ja dic, molt empinat. Aquest camí porta fins a un lloc nomenat El Cim, on vam arribar a les 21,50. en aquest punt, la organització havia previst arribar entre les 22,00 i les 23,00 ho, o sigui que la meva mitja era bona.

En aquest lloc vaig menjar-me tres pastes del tipus DONUT, de xocolata i farcides de crema, molt bones. També vaig trucar a l'Elvira i vaig posar-me el frontal, perquè ja quasi no s'hi veia.

Després passem per un lloc que es diu Coll de Grua i arribem a Cavall Bernat, que es una urbanització que pertany a Matadepera. Totes les cases que es veuen aquí tenen un gran nivell. Els propietaris han de ser gent d'un alt nivell adquisitiu. En aquests moments, caminava al costat d'un grup de tres o quatre, per por a perdre'm.

Després de planejar una bona estona, baixem a la riera de les Arenes, molt semblant a les que passem amb els de Gràcia, amb fortes pendents i forats. Quan vam arribar abaix de tot, un grup estava buscant a una dona russa que els semblava que s'havia perdut. Més tard la vam travessar per un altre lloc, aquí amb molta aigua.

Ara caminàvem pel parc natural de Sant Llorenç. A les 01,00 vam arribar a un lloc nomenat can Obac, on fèiem el sopar. Ens costava trobar el lloc, i sort vam tenir d'una altre club excursionista que també feien la sortida a Montserrat, els de Parets, que ens van indicar on estava la nostra gent.

Jo em vaig menjar l'entrepà de formatge. Aquí vaig canviar-me la samarreta, que la portava molt suada, i em vaig posar el polar prim que portava lligat a la cintura. La organització havia previst arribar a aquest lloc entre les 01,00 i les 03,00, o sigui que mantenia la meva mitja d'arribar als primers moments del horari previst, que no vol dir dels primers, perquè clar, els joves em passen volant. Jo camino be i aguanto bones quilometrades, però a les pujades em freno de cop. En aquest lloc, per veure vaig agafar 2 o 3 gots de coca cola i vaig omplir la meva ampolla d'aigua. Quan faig la Canovelles – Montserrat, també sopem aquí, però en un altre lloc, també al costat de l'Obac.

Vaig endur-me de casa l'MP4, per escoltar música, però l'he fet servir poc, perquè caminar de nit per aquests camins es, de vegades, perillós per els llocs per on es passa, i la música em desconcerta. Va haver-hi un moment, per exemple, que vaig treure'm els auriculars de cop, perquè la baixada era perillosa i necessitava tota la concentració. També pensava que si anava caminant sol i potser em perdia, si m'avisaven els de darrera i portava els auriculars, no els sentiria.

Això va be, per exemple, al camí de St. Jaume, que es de dia i no estàs pendent de ningú.

Caminant per aquesta zona, abans d'arribar a Vacarisses, vaig veure que avançava a un home que no portava llum, i em vaig interessar. Em va dir que se li havien acabat les piles. Aleshores vaig pensar, mira, lo mateix que em va passar a mi a la Gràcia – Montserrat, i li vaig dir que si volia, podíem caminar junts. El vaig avisar que el meu ritme es tranquil, i em va dir que ell també. Aleshores ens vam posar a caminar junts. Fins i tot, xerrant, vaig descobrir que era el pare d'aquell noi del principi de la caminada, que li va dir a un que jugava al futbito i que havia decidit venir a caminar. Fixat que petit es el mon.

Aquest home es diu Jaume i la veritat es que la resta de la caminada, fins a Montserrat, se'm va fer molt amè xerrant amb ell. Com que només portàvem la meva llum, jo anava davant i l'enfocava als llocs perillosos.

A les 02,50 vam arribar al control número 3, a la estació de tren de Vacarisses. Aquí la organització havia previst passar entre les 02,00 i les 04,00, o sigui que ja no mantenia el ritme del principi. El motiu? En aquests moments ja portàvem molts quilòmetres i molta pujada, que em va obligar a anar descansant de tant en tant.

Seguidament, vam continuar, xerrant i a un ritme tranquil, perquè en Jaume, si a mi em costen les pujades, a ell encara més. Vam decidir no tenir pressa per res. Vam passar per el lloc on els de Canovelles fan la botifarrada. Em van entrar ganes de menjar-me'n una.

Després de Vacarisses, torna a arribar una bona pujada i tot seguit la baixada cap a Monistrol, camí que li diuen dels romans. Aquesta baixada es un altre cop perillosa, amb moltes roques i forats i hi ha que anar molt en compte.

L'arribada a Monistrol la vam fer a les 04,10, on vam tenir el control número 4. en aquest lloc, estava previst passar de 03,30 a 05,30, 40 minuts més tard del previst, però havíem avançat 10 minuts a quan vam passar per el control número tres, que ho vam fer 50 minuts més tard.

Després de descansar uns minuts, vam decidir pujar ja a Montserrat, no sense haver-nos dit més d'una vegada, que descansaríem tot lo necessari.

Com he dit abans, en Jaume anava pitjor que no, el que passa es que per no deixar-lo enrere, li vaig fer veure que jo anava tant tocat com ell, però era cert, si hagués pujat jo sol, hagués guanyat uns quants minuts. Però es que a veure, això no es una competició, ho faig perquè m'agrada, però sense competir amb ningú. Per a mi, lo important es fer la sortida i arribar-hi, i com deia abans, gaudir amb els paisatges, amb el bon ambient que es respira, amb els cants dels ocells. No pretenc fer de poeta, es que es el que m'agrada.

Això si, em sento molt orgullós d'aconseguir una bona forma. Me'n recordo que altres vegades, per mi la sortida caminant fins a Montserrat era un vertader patiment, més o menys com en Jaume, o un altre company, molt més jove, però que anava queno podia donar una passa.

Aquest camí de pujada, que surt de Monistrol, m'ha agradat, perquè encara que s'enfila, es molt més portable que el que utilitzen els de Gràcia. També hi ha moments complicats, però s'alternen amb trossos més planers.Finalment també s'arriba a les escales, però a diferència dels altres, com que aquests les agafen molt més amunt, pateixen molts menys esglaons. De fet m'he aturat a comptar-los, i exactament son 140 esglaons.

A les 06,50 del mati hem arribat a Montserrat. La organització havia previst una forquilla de 05,00 a 08,00, o sigui que aquí ens hem desmadrat, però ja dic, ens hem aturat molts cops.

Al arribar, m'han donat una samarreta (un altre).

Com cada vegada que vaig a Montserrat caminant, estava previst que l'Elvira em vindria a buscar, però com que hem arribat tant aviat, m'he buscat la manera de que en Jaume es brindés a baixar-me fins a Monistrol, on agafaria el tren. Així li evitava a ella haver d'aixecar-se tant aviat.

Finalment, doncs, he agafat el tren a les 08,24 i l'Elvira m'ha vingut a buscar a St. Boi.