02 i 03 de Setembre 2005

SANT CLIMENT – MONTSERRAT

Com els darrers anys, enguany he tornat a participar en aquesta marxa que s'organitza al poble, per fer la romeria fins a Montserrat.

A Sant Climent no està tant ben organitzat com per exemple a Canovelles. Allà, que també es tracta d'una romeria, el poble dona molta importància als marxadors. Fins i tot, abans de sortit, el mossèn beneeix un gran ciri, que porta el nom de tots els marxadors, per fer, a Montserrat, entrega a la Verge, amb una solemne missa. Els familiars dels marxadors, per la seva banda, van amb autocar. Quan arribes al Monestir, t'estan esperant els diables, etc., es a dir que a Canovelles se celebra amb més importància. Això, sense esmenar l'esmorzar de botifarra que fem abans d'arribar a Monistrol.

A Sant Climent, les coses son diferents. Començant, per exemple, que els organitzadors, cada any ens expliquen, en una reunió, que ells organitzen aquesta sortida per ells. Que està molt be que s'apunti molta gent, etc., però que, en tot cas, ells no son responsables de res, volent dir amb això, clarament, que en cas d'accident, a ells no se'ls pot demanar responsabilitats.

No obstant, aquesta “excursió”, coincideix amb la romeria, però sense autocars ni res. La gent que puja, no te res a veure amb els caminadors, ni hi ha missa conjunta dissabte al mati, ni res.

En aquesta sortida, per primera vegada, lo qual em va fer molt feliç, el Gerard va començar a caminar amb mi. L'Elvira, com que aquest estiu no s'ha preparat caminant, no s'ha atrevit a caminar. Ha col·laborat venint amb nosaltres i ajudant als avituallaments.

A les 19,45 en punt, es va donar la sortida. Com l'any passat, hem anat per la creu de Querol. Es una mica bèstia començar fent un esforç tant gran, però val la pena i jo n'estic d'acord, perquè, a banda que el paisatge del baix Llobregat es fantàstic, d'aquesta manera estalviem carretera, fent aquesta primera fase, fins a la gasolinera de les palmeres, tot per muntanya.

La pena ha sigut que el Gerard s'ha equivocat de botes, i s'ha posat les que no li van be, les que li van provocar butllofes a la sortida de la Via verda de Ripoll, i quan hem arribat a les palmeres, ha hagut d'abandonar.

En aquesta part, tant a ell com a mi ens ha entrat gana i sed. Per l'afany de no portar res a sobre, no portava ni aigua, pensant que el tros fins les palmeres el faríem sense cap problema. No l'hem tingut, certament, però si haguéssim tingut aigua, ens hagués anat de meravella.

Com dic, el Gerard, a les palmeres, on hem arribat sobre les 22,00, s'ha quedat. Ens hem menjat, ell i jo, un molt bon tros de xocolata, de la gana que teníem.

Seguidament, he seguit amb la marxa, en direcció a Martorell. Aquesta part de la ruta, te l'avantatja de caminar sobre terra, tot pla. Però en aquests moments, caminar per la vora del riu es fastigós, perquè les obres del tren d'alta velocitat ho han emmerdat tot, amb obres i màquines per tot arreu. A més, per culpa de les industries dels voltants, (principalment de SOLVAY),  fa molta pudor.

A les 01,05 he arribat al lloc del sopar, sota el Pont del Diable, a Martorell. Es curiós que llegint l'experiència de la sortida de l'any passat, en el que vaig fer aquesta part amb l'Elvira, aleshores vam arribar a les 01,40 i ara, sol, a les 01,05, cosa normal, ja que ella no està tant preparada. Encara gràcies que participa amb mi, lo que agraeixo profundament.

A les 02,00 hem tornat a caminar. Hem seguit per la vora dreta del riu, fins a sortir a 6 quilòmetres d'Olesa de Llobregat, on hem seguit, des d'aquest moment, ja sempre per la carretera.

En aquest lloc, igual que l'any passat, he mantingut una velocitat de sis quilòmetres a la hora.

Als avituallaments, m'agradava trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Ell s'ho ha passat molt be. Estem molt orgullosos d'ell i el seu tarannà.

A partir d'Olesa, la veritat es que cada vegada costa més. Ja notes, i molt, els quilòmetres i ja comencen a fallar els peus.

Durant els avituallaments, m'aturo només uns segons per veure, o menjar fruita, però no vull refredar-me. Segueixo de seguida.

El ritme que he portat en aquesta sortida, en general, ha sigut massa ràpid. Per exemple, excepte els nois i noies joves, que volen, jo anava sempre dels primers i clar, anar a aquesta velocitat, et passa factura.

Quan hem arribat a la darrera part, abans d'arribar a can Astruc, l'Elvira m'ha tingut de posar tiretes als peus, perquè em sortien butllofes. Tenia por que els peus no hem deixessin continuar, però finalment no ha sigut així.

A can Astruc, com l'any passat, després de prendre cacaolat calent, m'he posat dins el cotxe, a dormir la petita estona fins l'hora de pujar. He estat des de les 05,45, fins les 06,40 descansant, fins a aquesta hora, que l'Elvira m'ha despertat, perquè ja era l'hora de fer el darrer tram.

A les 06,45 en punt han donat via lliure per assolir Montserrat. He pujat dels primers, excepte els 25 o 30 nois que han pujat, literalment, corrents. Com sempre, aquesta part em costa molt de fer, perquè el desnivell es molt acusat. Fins i tot he de pujar, segons els moments, a quatre potes, del gran desnivell.

També es cert que, aquesta vegada, m'han avançat menys persones que altres anys.

De totes maneres, aquesta part es molt dura. Sort que l'Elvira no la puja, perquè crec que li costaria moltissim. Ja estàs cansat de la quilometrada que portes al damunt, per tenir que fer front a aquest darrer tram. A més, he pujat sense aigua (el mateix error que al principi de la sortida) i no m'ha caigut massa be el cacaolat que m'havia pres abaix. Em pensava que el trauria.

Finalment, però, a les 08,55 del mati, he arribat a Montserrat, on m'esperaven l'Elvira i el Gerard. Després de canviar-me de roba, hem anat a esmorzar al bar.

Abans de tornar a casa, l'Elvira i jo hem anat al monestir, a resar-li a la verge. Aquesta vegada hem pogut pujar al cambril.

A les 11,00 del mati, ja estàvem a casa.

En total, l'Elvira ha fet amb el cotxe, 111 quilòmetres, i jo, caminant, 44.