3 i 4 Setembre 2004

SANT CLIMENT – MONTSERRAT

Com a cosa important, cal comentar que per primera vegada, m'ha acompanyat l'Elvira. Des del 23 d'Agost, quan vam tornar de vacances, l'Elvira i jo ens vam apuntar a un gimnàs de Viladecans (gimnàs EKIP), per fer cas de les recomanacions de la doctora, que em va dir que, obligatòriament, havia de fer una hora diària d'exercici. L'Elvira i jo vam seguir aquella recomanació de la doctora, perquè durant les vacances a La Palma, vam fer moltes excursions, sols o amb guia. Després, aquest exercici al gimnàs el vam convertir en entrenament per fer la St. Climent – Montserrat.

Aquell divendres, dia 03 de Setembre, a mitja tarda, l'Elvira i jo vam anar fins a Martorell a deixar el seu cotxe aparcat al costat mateix del parc on sopem. El pla era que ella intentaria arribar caminant fins Martorell i allà, com que suposàvem que estaria cansada, agafaria el cotxe.

A l'hora prevista, sobre les 20,30 h, vam iniciar la marxa, juntament amb 70 o 80 persones més. Aquesta vegada el Josep no va venir.

Hi va haver una primera variació amb respecte a les rutes fetes altres vegades, ja que en aquesta ocasió, en lloc de agafar per darrera l'estret de roques, vam anar per la creu de Querol. La veritat es que aquesta primera fase es bastant forta, perquè la pujada ho es, però també vam tenir la sort que l'Elvira i jo, el cap de setmana abans, vam anar a caminar per aquella zona, o sigui que quan hi vam anar formant part de la caravana a Montserrat, feia poc que l'havíem fet pel nostre compte, i així, estàvem més entrenats. Per exemple, en la primera sortida, la del entrenament, vam parar a descansar tres o quatre vegades, i en canvi, durant a caminada a Montserrat, no vam aturar-nos per descansar cap vegada.

Aquest camí es molt bonic. Al fer-lo de nit, mentre camines, veus les llums de tot el Baix Llobregat i la vista es extraordinària. La primera aturada una mica general fou a la gasolinera de les palmeres, a St. Vicenç dels Horts. Allà vam veure aigua i de seguida vam dirigir-nos fins el Llobregat, on vam seguir-lo per la seva marge esquerrana. Hi ha moments que fa molt mala olor, degut, principalment, als residus de les fàbriques que hi ha pels voltants del riu.

Sobre les 01,40 vam arribar al Pont del Diable, a Martorell, on estava previst, per sopar. L'Elvira va arribar-hi molt be, tant, que si no fos perquè teníem el cotxe allà, segurament hagués seguit un bon tros més. Des de Sant Climent a Martorell, hi ha 22 quilòmetres. Es la vegada que l'Elvira fa una caminada tant llarga.

En aquell parc del pont, es on vam sopar. El primer que vaig fer, fou rentar-me be els peus, en una font que hi ha allà mateix. Vaig canviar-me els mitjons i vaig posar-me crema als peus, per mantenir-los en perfecte estat i que no hem sortissin butllofes.

Després de sopar, més o menys al cap d'una hora, vam reiniciar el camí. A partir d'aquell moment, l'Elvira es va enganxar a la caravana de cotxes i jo vaig seguir caminant. M'agradava, quan arribava a un control, trobar-me-la allà, esperant-me.

Aquesta segona part, la fem, un bon tros, pel marge dret del riu. Hi ha un tros molt divertit, en el que es passa una encanyissada, on hi ha nius d'ànecs, i els veus i els sents com piulen. També es un moment avorrit, perquè es quan passem per una fàbrica molt gran, situada a l'altre marge del riu, però que la veus estona i estona, perquè es molt gran. Es la fàbrica SOLVAY.

Sobre les quatre de la matinada, justament als 30 quilòmetres, arribem a Olesa. Hi ha un bon tros, des de que deixem el riu, fins al final d'Olesa, en que camino a 6 quilòmetres a l'hora, ja que comprovava que, cada deu minuts, feia un quilòmetre. Al arribar a Olesa, on ja m'esperava l'Elvira, va començar a ploure una mica. Aleshores vaig cometre un error, ja que em vaig treure la roba de dalt, per posar-me, només, l'impermeable. Clar, allò em va fer suar molt. No me'l vaig treure fins al segon punt de trobada, ja a punt per començar la pujada a Montserrat.

Vaig anar tirant, mantenint una bona caminada. En un moment donat, però, vaig tenir una mica de por de uns gossos que em van aparèixer, amb molt mala llet, que realment semblava que m'anessin a atacar. Fins i tot tenia el meu bastó preparat, per si el necessitava. Ja ho diuen els que fan el camí de Sant Jaume, que hi ha que portar bastó, o bordó, perquè t'ajuda a caminar, però també, per si tens de defendre't d'algun animal.

Quasi a les 06,00 del mati, vam arribar al segon punt de trobada, el camí de can Estruc, ja als peus de la muntanya de Montserrat, al quilòmetre 36,2 des de St. Climent. Allà, sempre esperem fins que es fa de dia, perquè es un camí molt difícil i empinat, i de nit, ens faria perdre. Com que l'Elvira anava amb el seu cotxe, quan vaig arribar-hi, després de prendre'm un bon got de cacaolat calent, vaig ficar-me dintre el cotxe, em vaig treure les botes i vaig adormir-me, quasi una hora, fins que es va fer de dia.

Aquell descans em va anar molt be.

La resta de la gent, qui no tenia cotxe, dormia al peu de carretera. Hi ha qui, fins i tot, se'n porta el sac de dormir.

A les 07,00 en punt, ens van fer aixecar, i cap amunt! El crit de guerra era “ens veiem a Montserrat”.

Vaig començar la temuda pujada, ascendint pel GR6. Es molt empinada i em costa molt. El que passa es que vaig tirant, sense pressa, ja arribaré. Es en aquests moments quan se't noten més els anys, i veus com els joves et passen “volant”, mentre tu estàs allà, que quasi ni pots respirar. Primer, pujant per aquest GR, vam arribar fins la carretera B-112, que ve de Collbató. Després, i pujant un petit mur, es segueix pel GR6, travessem uns esglaons que no estan en massa bon estat, i seguim, fins trobar el GR7, que ve de les coves del salnitre, al camí de la Cova.

Poc a poc, doncs, vaig anar tirant, fins que a les 09,00, més o menys, vaig arribar a Montserrat, a uns 44 quilòmetres de St. Climent. Això de les distàncies es molt complicat, perquè depenent del camí que s'agafa, les distàncies varien molt.Sempre em passa, quan arribo, que m'entre emoció per haver-hi arribat. Amb l'Elvira, el primer que vam fer, feu anar a esmorzar una bona botifarra. Després, vam anar fins el Monestir, a posar-li un ciri a la Verge. Aquesta vegada vam tenir sort i vam poder pujar fins el cambril.

Després, ja, cap a casa, amb la alegria d'haver-hi arribat i a més, aquesta vegada, amb l'Elvira.