13 Juny 2009, QUERALT - PEGUERA
13 Juny 2009
CAMI DELS BONS HOMES
SANTUARI DE QUERALT - PEGUERA
Amb la gent de la UME, hem fet la primera etapa del camí dels Bons Homes, que va del Santuari de Queralt, a Berga, fins al castell de Montsegur, a França.
El camí dels Bons Homes es un itinerari turístic, que ofereix la possibilitat de recórrer el camí de migració, que van utilitzar els càtars, o bons homes, durant els segles XIII i XIV, quan fugien de la croada i de la inquisició.
Des d'el punt de vista de senderisme, es el GR107, i es pot fer caminant, en bicicleta de muntanya, o en cavall.
A les 07,10 del mati, ens hem posat en marxa des de Castelldefels, com sempre, en un autocar petit que hem llogat. Es de la millor manera de fer-ho, perquè l'altre opció es anar en els nostres cotxes, però, encara que aquesta possibilitat ens dona una mica més de independència, no estem lligats a un horari, te l'inconvenient del desgast del cotxe, i que hem de conduir, lo que, a sobre que estem cansats, posar-nos a conduir més d'una hora i mitja, la veritat es que no en tenim ganes.
Sobre les 08,15 hem arribat a Berga, on hem pres uns cafès i pastes, per tenir l'estómac ple, preparat per la llarga, i dura, caminada d'avui.
L'autocar ens ha deixat al Santuari de Queralt i hem començat la caminada a les 09,30 en punt.
Hem decidit fer mitja etapa, la que va des de'l santuari de Querat, fins al poble abandonat de Peguera, perquè si seguíssim les indicacions que preveuen les guies, hauríem d'haver anat fins a Gòssol, a 36 quilòmetres, amb grans desnivells i molta calor, lo que hem vist de seguida que no podríem fer.
Així que el que hem fet, com dic, es des de Querat a Peguera, encara que després, encara ens hem vist obligats a seguir fins a l'estació d'esquí de Rasos de Peguera, on ens esperaria l'autocar, ja que aquest vehicle no podia arribar a Peguera, al ser un camí de terra.
D'entrada, la ruta començava be, en una certa baixada, caminant per el mig del bosc, molt agradable. Però de seguida hem vist com seria la ruta d'avui; moltes pujades, molt desnivell. De fet, hem passat dels 1170 metres de Queralt, als 1863 de l'estació de Rasos de Peguera, es a dir, 700 metres.
Abans d'esmorzar, hem tingut un petit ensurt, quan una vespa ha picat a en Miquel al braç. El noi s'ha queixat una bona estona.
Sobre les 11,00 h, passat un petit poblet nomenat Espinable, ens hem aturat a esmorzar els entrepans, a una esplanada, després d'una molt pronunciada pujada, al costat del Santuari de Corbera. Era un lloc preciós. Ens hem plantat sota d'un gran arbre (feia molt de sol) i allà hem menjat.
Espinelves
Últimament, quan arriba l'hora de menjar, potser de lo cansat que estic, o per la calor, no ho se, però la qüestió es que no tinc gens de gana. Avui, per exemple, he menjat uns pocs bocins de pa i tot el formatge. A més, no se si es el pa, o la calor, però aquests entrepans queden com de goma, fàcils de treure'n un tros, però costa molt menjar-los, es fan de goma. Per compartir, he portat cireres de Sant Climent, i a tothom ens ha agradat molt. Aquí ha sigut quan en Víctor ens ha proposat fer les gorges del Carançà, una preciosa sortida, que surt de Núria i travessa el Pirineu, per baixar a França, seguint el curs del riu Carançà. El pla no està encara definit. Es parlava de fer-lo en dos dies, fent bivac a les portes del refugi, si no tenen places. Vaig fer aquesta sortida amb la gent de Canovelles i em va agradar molt, passant per passarel·les i ponts de corda. Fou molt divertit. Veure la pàgina 72 d'aquest diari.
Allà estàvem de conya, envoltats de vaques per tot arreu. Però clar, s'ha de continuar, i quan en Víctor ens ha fet aixecar, ho hem fet i hem continuat la nostra ruta.
Sobre tot, més pujades. Però també es cert que, a banda del paisatge, que ha sigut, de veritat, espectacular, hem caminat molt per camins molt ombrívols, sense que el sol ens toqués directament d'una manera continuada. No ha sigut com la sortida a Montserrat.
Tots s'han interessat per mi, després del que em va passar pujant a Montserrat. Ja dic, gent molt agradable.
Després de l'esmorzar, de seguida arriba un altre pujada, fins al Coll de Pomera.
Seguidament, una bona baixada, que ens ha portat fins a una mena de hotel rural, que es diu Casanova de les Garrigues, on a banda de descansar, hem pogut substituir l'aigua de les cantimplores, ja que a partir d'aquell punt, sabíem que no trobaríem més aigua. Jo, a banda de canviar l'aigua, m'he mullat be el cap.
A partir d'aquí, també en pujada, es passa per un bosc esplèndid. A mi m'ha fet el mateix efecte que aquell bosc que vam caminar, amb l'Elvira i el Gerard, a La Palma, en aquella excursió que deien “el bosc salvatge”. L'he fet una foto i l'Elvira també l'ha relacionat. Es un bosc molt bonic. A més, te una història, i es que per allà, després d'una bona pujada, en ziga-zaga, s'arriba on el segle XIX i XX circulava un tren de les mines de carbó. El camí, molt més planer, es converteix en un bon passeig, on les costes a dreta o esquerra, son molt suaus, igual que el desnivell. A més, i com a traca final d'aquest tros, s'arriba a un túnel, de 75 metres de llargada, on s'estava molt be, amb una temperatura fresqueta.
Durant aquest petit trajecte, es passa per les antigues estacions, de les quals només queden algunes parets, molt en runes.
El camí torna a enfilar-se, fins a arribar al Coll de Nou Comes. Després gaudim d'una petita baixada, i ja enfilem el camí cap a Peguera, un altre dura pujada i a més, llarga.
La fageda de nou comes
Avui jo m'he trobat be, i en canvi, s'han quedat endarrerits, una parella nova que venia avui per primer cop, i en Jesús, que no s'ha trobat massa be.
Aquests sis quilòmetres que ens separaven de Peguera, ens han costat bastant de fer. Ja estàvem cansats i a més, havíem sortit del bosc, per lo que caminàvem sota el sol.
Sobre les 14,30 hem arribat al poble de Peguera, quasi totalment en runes. I aquí ha sigut on ens hem quedat a dinar. Jo seguia amb la meva poca gana. Sed si, però gana, poca. M'he menjat un petit tros de l'entrepà i la resta de les cireres. També una mica de pastís que ha portat en José Víctor (el notari), i una mica de xocolata.
A les 16,00, després d'una molt forta pujada des de Peguera, hem arribat dalt de la carena, després de pujar per el mig del bosc.
L'espectacle de les vistes des d'aquest lloc, fantàstic. A partir d'aquí, s'agafa el sender per continuar pujant, encara que al ser per sender, ja no patíem fortes pujades. Aquí també es pujava, però no com al bosc.
Finalment, a les 16,30 hem arribat a la nostra destinació, després de fer en total, 20 quilòmetres, on ens esperava l'autocar.
Pensàvem i teníem el desig de trobar algun bar obert a les pistes, però res de res. Tot tancat. Ja estem fora de la temporada d'esquí. Ja tornant, algú s'ha trobat malament, lo que hem aprofitat, uns quants, per comprar-nos una llauna de cervesa. Estàvem deshidratats.
Peguera
En resum, molt bona sortida, amb molt bones vistes, però també amb molt desnivell. Dèiem que sort que, encara que ha fet un dia de ple sol, hem caminat molta estona per el bosc, bastant protegits del sol. A més, a aquesta alçada, s'estava be, gaudint d'una brisa fresqueta que ens ha acompanyat durant bona part de la ruta.
Ara fins la propera setmana, que farem la segona part, Peguera – Gòssol .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada